La neu i altres complements circumstancials

“Un dia, per pur atzar, a la tauleta de nit hi tenia tres llibres: un de Salvador Espriu, un altre de Blas de Otero i un tercer de Rosalía de Castro. Els vaig començar a llegir i vaig veure que Espriu escrivia en català, Rosalía de Castro en gallec i Blas de Otero en castellà i em vaig preguntar què passaria si jo ho feia en asturià. Va ser una temeritat d’adolescència: llavors tot semblava molt senzill i vaig començar a fer versos molt maldestres, conscient que calia complementar tota aquella energia de moltes altres lectures”. Els primers llibres de Bello van ser de poesia: Nel cuarto mariellu (1982), Llibru de les cenices (1988) i El llibru vieyu (1994). Passada la trentena, Bello va tancar la seva obra poètica amb Los caminos secretos (1996) i va obrir un nou cicle de llibres en què els relats, les proses de caire assagístic, els retalls biogràfics i els interludis reflexius es compaginen harmònicament, es corregeixen, s’amplien i donen una imatge canviant –però alhora genuïna– de l’autor. “Rere tots els relats i els apunts de prosa sempre hi ha un poema. Rubén Darío deia que el ritme moltes vegades no és del llenguatge, sinó de la idea: hi ha un pensament poètic, i aquest és el meu camp de recerca. El que m’interessa de la literatura i de la poesia és descobrir la veritat interior de les coses. La poesia ho inunda i ho transforma tot. M’interessa molt per com està transformant la idea de la novel·la i de la narració, i des de fa temps busco traslladar procediments poètics a la narrativa buscant la intensitat. Sóc d’aquells lectors que ja no busquen l’assassí de la trama. La sobreabundància de ficció ha fet que als llibres hi busquem matisos, profunditat interior. O una paraula antiga: il·luminació”.

L’escriptor i l’accent
Bello transmet una serenitat difícil d’entomar a la primera. En persona, però també als seus llibres: un cop superades les primeres pàgines –i els primers minuts d’entrevista– el discurs de l’autor es comença a rebre a un ritme diferent, autèntic i reparador. “Tinc la obligació de reinventar-me amb cada llibre. Escric per crear el personatge de Xuan Bello, que pesi prou com perquè no se l’emporti el vent. Perquè un text artístic funcioni ha de passar el que deia T.S. Eliot: que s’entrecreui el segle i el segon, l’eternitat i allò fugisser. La gran presència de quotidianitat al llibre té una funció estètica: es tracta de barrejar allò corrent amb els materials que poguessin ser més eterns, més intemporals. Així mateix, hi ha un joc entre allò local i allò universal”. Conegut sobretot a partir de La història universal de Paniceiros, Bello defensa –amb la vintena llarga de llibres publicats– una concepció de la literatura que toca de peus a terra: “Allò local és el present –és el terra que es trepitja. M’agrada molt la literatura amb accent i m’estranyen els escriptors que no trepitgen cap terra: crec que cal ser d’un temps i d’un país, i que l’obra ens hi ha de reflectir. No hi ha més remei”.

Publicat a Time Out Barcelona (113, març del 2010)