El gran manetes

Va perdre el pare a Roma quan tenia només tres anys, però tot i així la primera de les facetes artístiques que Mariano Fortuny i Madrazo va mostrar va ser la pictòrica, precisament la disciplina en què el primer Fortuny va excel·lir. “Fortuny i Madrazo té una etapa simbolista inicial en què veiem una teatralització de les figures, llavors evoluciona cap a un estil més personal i realista i durant els últims anys de la seva vida explora un naturalisme sense confins on recull les possibilitats del pigment”, explica Àlex Susanna, director de cultura de l’Obra Social de Caixa Catalunya, al costat de Giandomenico Romanelli, Daniela Ferretti i Claudio Franzini, els tres comissaris de Fortuny. El mag de Venècia, que després d’uns minuts de contenció saben escampar amb entusiasme italianitzant tota mena de minúcies sobre el petit Leonardo, nascut a Granada l’any 1871, tot i que va passar pràcticament tota la vida a Venècia.

Fotografia de Venècia feta per Fortuny

“L’obra de Fortuny és immensament rica i polièdrica, i té alguns punts inquietants. Fins ara és un artista poc apreciat i gens conegut a Espanya, però tot i això –o potser per això– és un dels principals artífexs de la imatge de Venècia que té el món”, diu Romanelli poc després d’enumerar els diversos camps en què Fortuny i Madrazo va excel·lir. De forma paral·lela a la pintura, el fill del pintor de La vicaria es va dedicar a investigar la fotografia, el gravat, l’escenografia, la il·luminació i el disseny de moda durant cinquanta anys des del Palazzo Pesaro degli Orfei, meravella del gòtic tardà. “A la segona meitat del segle XX, l’element proteic i polimorf de Fortuny i Madrazo (sumat a la transnacionalitat del personatge) el converteixen en gairebé un desconegut. La percepció de l’obra esdevé fragmentària i incompleta”, ens adverteix Susanna, que juntament amb el Museu Fortuny de Venècia s’han proposat d’ensenyar “la retrospectiva més àmplia de l’artista” –s’hi poden veure 300 peces– i alhora “reivindicar Fortuny en la doble vessant de l’artista total (en una accepció wagneriana) i de l’artista com a artesà (en la línia de les Arts and Crafts de William Morris)”.

Una de les làmpades dissenyades per Fortuny

Una simfonia de colors
El jove Fortuny s’autoretrata vestit amb camisa vaporosa, amb la barba que ja vol créixer i l’ull amb un punt vermell de gana, mirant per la finestra oberta cap al món que es vol menjar. Abans que s’acabi el segle XIX pintarà escenes del Parsifal de Richard Wagner, i a principis del XX inventarà una tècnica fotogràfica que li permetrà captar la bellesa panoràmica de Venècia: els canals –pràcticament buits–; els palaus i les seves façanes treballadíssimes; algun vianant distret que creua un pont o omple un carreró de joguina. “La Venècia que Fortuny volia mostrar ja era un somni, una al·lucinació: la ciutat que l’aristocràcia volia recuperar. Marcel Proust fa referència 50 vegades a Fortuny a la recherche. Li diu ‘el mag de Venècia’, però també el cita amb el seu nom real –i això només passa en el seu cas: detall significatiu. L’obsessió de Proust amb Fortuny és deguda als vestits, que li semblen una simfonia de colors inacabable”, comenta Claudio Franzini, que s’atura una i altra vegada al davant d’alguna de les creacions tèxtils sòbries i tranquil·les que Fortuny va crear juntament amb la seva esposa, Henriette Adèle Nigrin. Amb el taller d’estampació de teixits que van obrir a principis del segle XX el matrimoni Fortuny-Nigrin va començar la peripècia en el camp de la moda, de la qual l’exposició en fa ressò amb un tast representatiu de les seves filigranes. Hi veiem, entre d’altres, els vestits que van confeccionar per una representació d’Otel·lo o el vestit femení Delphos, “túnica tubular o bé trapezoidal –si es cobria amb sobrevesta–”, recorda Susanna, lluït per actrius com Sarah Bernhardt, la ballarina Isadora Duncan i escollit com a mortalla per l’assagista Susan Sontag (la fotografia que en va fer Annie Leibovitz transmet una pau pràcticament clàssica). “El prisat del vestit era de 450 plecs i s’adaptava a la forma del cos de qui el portés, i cada model rebia 15 tintats diferents”, recorda Franzini, que se sorprèn de saber que els hereus de Nigrin van tenyir les aigües dels canals venecians quan hi van abocar els tints que no van voler conservar com a herència: era a principis dels 60, però la seva imprudència els va costar una bona multa.

Fortuny també va aprofitar els viatges per fotografiar per tot arreu on passava

Estratitificació de sediments
Giandomenico Romanelli considera que una de les claus creatives de Fortuny és “la desestructuració i la recomposició”: es deixava posseir pels signes del temps, se n’apropiava i en donava la seva versió, sempre ubicada en relació a l’espai concret del palazzo, l’obra d’art total en què parets, teles, maquetes, vestits i fins i tot els llums confeccionen una cosmovisió particular que segons Romanelli escapa de “l’academicisme decadentista i s’allibera del fardello de l’obra del seu pare”. “Fortuny és un home constructor de mons, d’ambients, moments i llocs”, afegeix Franzini: “fa servir el seu gust amb una gran despreocupació i llibertat”. En una de les pintures dels anys 30, Fortuny pinta l’interior del seu taller, estratificat a partir de diversos sediments: pintures, tendes, làmpades, estàtues, plecs de fulls… L’artista artesà no pot evitar de pintar-se en un racó, ara amb barba blanca i més voluminós que de jove. Pensem en la decadència ostentosa i gruixuda dels poemes de Gabrielle d’Annunzio. Recordem la dimensió total i un pèl malaltissa de Jean Des Esseintes, protagonista d’À rebours, de Joris Karl Huysmans.

Publicat a Time Out Barcelona (109, febrer del 2010)