30.6.09

Un somni

Els avis em van venir a buscar una tarda que plovia a bots i barrals. «Anem a cals Formalistes», em va dir l’àvia a cau d’orella al mateix temps que em donava un dels paraigües de colors que duia en un cistell que feia molt d’embalum. L’avi tornava a mastegar xiclet sorollosament, i durant tot el camí no va parar d’inflar bombolles que se li enganxaven a la barbeta i al bigoti quan esclataven sense pietat (shklov! [esclat!] ski! [desinflada]). Els Formalistes vivien en una cabana a l’entrada del bosc dels Teòrics de la Literatura: n’hi havia ben bé una dotzena i mitja, però només en sabíem alguns noms (Jakobson, Todorov, Tomashevski i Propp, assegut sempre en un tamboret petit, símbol inequívoc de desterrament). Abans d’entrar, l’àvia em va prendre el paraigües de les mans i se’l va guardar al cistell. «Aquí dins cal que et comportis», em va advertir, igual que havia fet les dues vegades anteriors que els havíem visitat. Ens va obrir un vellet barbut i sol·lícit que ens va portar fins el rebedor, il·luminat amb la tebior de l’estalvi. Asseguts en cadires molt ben distribuïdes hi havia alguns dels nostres coneguts i un parell de personatges curiosos que mai abans no havia vist: un homenet amb boina verda i ungles llargues i un dandi esfotrassat que es mirava amb fixesa la llar de foc, que estava apagada. «Shklov!», va fer el que quedava de xiclet del meu avi, i l’intent d’encadenar una explosió amb una altra va acabar en un rebentat –i ridícul– «ski», que no obstant això va cridar l’atenció d’un dels homes. Es va aixecar de la cadira i va cridar: «Víctor Shklovski! Et demanen». I Shklovski va aparèixer amb un davantal florejat i ens va preguntar pel nostre encàrrec, que l’àvia va escopir amb violència abans que l’avi pogués fer cap gest mínim d’adreçar-se al teòric formalista (per altra banda, estava ocupat netejant-se el xiclet, que tenia escampat per tota la cara). L’àvia li ho va explicar tot amb un detallisme fervorós, i l’home s’apuntava cada petitesa en un quadern de tapes morades que penjava d’un bibelot. «No desitgen res més?», ens va demanar quan l’àvia va haver acabat el discurs, i ella va fer que no amb el cap, però va creure necessari afegir: «Per avui, no: res més». Ens tindrien l’encàrrec pel divendres següent, i quan vam sortir al carrer ja havia sortit el sol i Umberto Eco caminava, desvagat, pel bosc amb un esquadró de gallines de raça bona i maca de veure que el seguien entusiasmades.

Publicat a Malalletra, número 20 (maig 2009)












Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada