Énard va néixer a Niort l’any 1972. Interessat per les cultures orientals des de ben jove, va aprendre àrab i persa i va passar temporades generoses a l’Orient Mitjà abans d’instal·lar-se a Barcelona l’any 2000. Poc després va aparèixer la seva primera novel·la, La perfección del tiro (Reverso, 2004), seguida dos anys després de Remontando el Orinoco (Belacqva). La publicació de Zona (La otra orilla, 2008), tour de force estilístic, capaç de construir tot un món en una sola frase de mig miler de pàgines, li va permetre, a més de guanyar diversos premis, arribar a uns quants països europeus. Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants hauria d’eixamplar encara més el reconeixement de l’autor, que s’ha proposat un repte literari menys extens i experimental però igual d’arriscat: construir una ficció a partir del viatge a Constantinoble –l’actual Istanbul– de l’escultor Miquel Àngel per dissenyar un pont de més de 900 peus de llarg que unís la ciutat amb el barri de Pera. “La frontera entre Orient i Occident no estava tan clara, a principis del segle XVI –recorda Énard–. Sí que hi havia diferències molt marcades entre cristians i musulmans, però l’Imperi Otomà va ser tolerant amb els cristians i els jueus, fins i tot a nivell legal. Els otomans van saber aprofitar la riquesa de la diversitat, cosa que no passava a Europa, en aquells moments”. Parla’ls de reis... és una lliçó de sensibilitat literària que es distancia de l’historicisme acartronat de la majoria de best-sellers.
Rialles, carícies i menús
Jean-Claude Lalumière (Bordeus, 1970) va debutar el 2010 amb El frente ruso, que gràcies al boca-orella va aconseguir vendre 15.000 exemplars a França i ja ha estat traduïda al castellà. La novel·la és el catàleg de mediocritats i frustracions que acumula un funcionari del Ministeri d’Afers Exteriors francès. El personatge observa el seu entorn amb sagacitat i detallisme, i les conclusions no són tan hilarants com les que podríem esperar en un llibre humorístic on hi ha experiències extremes amb coloms, algun viatge multiètnic i una excursió a la ruralia francesa vista a través d’algú que creu haver deixat enrere el substrat provincià, que tot i això segueix arrapant-se a ell com una puça al llom d’un gos.
Si Énard i Lalumière compartissin una trobada amb David Foenkinos (París, 1974), el romanticisme naïf i els acudits un pèl egòtics dels seus llibres no en sortirien gaire ben parats. Convençut que “l’amor i l’humor són el més important d’aquest món”, Foenkinos ha publicat una desena de novel·les en deu anys. “No em sembla un gran mèrit! Escric tot el dia, estic obsedit amb la meva feina”, diu l’autor de La delicadesa, novel·la del 2008 traduïda al català que Foenkinos encara té al cap per motius professionals. “Acabo d’enllestir el rodatge de l’adaptació cinematogràfica de la novel·la amb el meu germà Stéphane. Estem molt il·lusionats: el resultat s’allunya força del llibre, però val la pena”, assegura. El personatge principal del llibre, la Nathalie, lluita per recuperar la il·lusió per viure després que el seu marit patís un accident mortal. Una novel·la d’empresa, flirtejos i menús de migdia.
© Jordi Nopca (Diari ARA, 5 de juny del 2011)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada