Una novel·la com un puny

“Feia molt de temps que volia escriure sobre el Torí de la dècada dels 70, el món on vaig viure els anys adolescents”. La mirada d’Alessandro Baricco, igual que les seves paraules, és d’una potència esfereïdora: l’autor de novel·les com Seda, Aquesta història i Sense sang n’és tan conscient que les dosifica amb expertesa, sense deixar escapar cap vacil·lació –cap ni una. “La meva història personal és molt més banal que la del llibre, evidentment. Per escriure Emmaús he fet servir trossos de vida d’altres persones que he conegut. La meva experiència no hi és representada, però escriure aquesta novel·la ha estat més difícil que altres vegades perquè hi havia la possibilitat que alguns dels lectors se sentissin identificats amb els personatges”.
La història d’Emmaús, un noi torinès de setze anys, és senzilla i cristal·lina com la de les faules: passa estones amb els seus amics, Bobby, Luca i el Sant, i no triga a quedar captivat per la bellesa d’una noia de l’aristocràcia local, Andre. “La bellesa d’Andre, més que immoral, és amoral”, especifica Baricco. Els quatre nois, en canvi, estan limitats per la cuirassa de l’educació catòlica que han rebut. A Emmaús llegim que, per a ells, “la bellesa és una virtut moral, i no té res a veure amb el cos, o sigui que la corba del cul no significa res, ni l’angle perfecte d’un turmell finet ha de significar qui sap què: el cos femení és l’objecte d’un ajornament sistemàtic”.

"Martine", d'Henri Cartier-Bresson

“Quan vaig començar el llibre només hi havia un noi, Emmaús, però a mesura que escrivia em vaig adonar que del seu interior en sortien tres més, en Bobby, en Luca i el Sant”. Narrada des del punt de vista d’Emmaús, que recorda els anys adolescents trenta anys després (“una veu impossible, barreja d’innocència i experiència”, matisa Baricco), la novel·la avança amb l’aparent senzillesa d’una faula, recorreguda transversalment per un fragment de l’Evangeli de Sant Lluc, en el qual dos homes caminen cap a la ciutat d’Emmaús, es troben un desconegut i després de sopar amb ell, quan aquest ja ha desaparegut, s’adonen que era Jesucrist, que havia estat crucificat feia uns dies al mont Calvari. “Aquest fragment de l’Evangeli és la clau de volta per entendre el llibre. És, alhora, un dels fragments amb més valor literari de Sant Lluc”.
Baricco reconeix que aquest és un dels llibres “més dolorosos” que ha escrit. “Dolorós d’escriure, de llegir i de recordar-lo”, admet. “Emmaús no és una novel·la lleugera. És una obra pètria, que a mi em recorda a un puny tancat. Les històries dels quatre personatges s’acaben trobant, gairebé per atzar”. El lector rep el cop de puny de Baricco. Directe, però executat amb elegància.

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 161, abril del 2011)