Cal·ligrafia i gest

Benet Rossell, delatat per la fletxa vermella

“Aquesta exposició és un retrobament amb dos ramals de la meva obra”, ens avisa Benet Rossell a l’entrada de l’exposició que el MACBA li dedica “amb una voluntat més prospectiva que no retrospectiva”. Els dos ramals –camins que arrenquen d’un de principal– són la cal·ligrafia i la imatge fílmica o cinematogràfica.
“He pensat que la millor porta d’entrada seria una obra recent, Frameman, en què de dins de les meves ulleres en surten una successió de frames... La mirada de cadascun es troba entre els ulls i el clatell”. La successió d’instants es repeteixen a dins i fora de l’artista, nucli, base i arrel de les múltiples bifurcacions que des de la dècada dels 60 del segle passat ha anat investigant: la pintura, la poesia, la música, el teatre, el gravat, la performance, la ceràmica, l’escultura o la instal·lació.
“Aquesta mostra em fa molt content perquè he pogut reformular altres obres”, ens diu Rossell amb la vista fixa en un conjunt de personatges emmascarats que salten i ballen entre ruïnes parisenques: “Les imatges de Chantier-masques van ser filmades l’any 1971, però no havien estat editades fins al 2009”. Un dels personatges de la filmació és el propi Rossell, que apareix en carn i ossos en part de l’obra exposada: en els casos en què el protagonisme és central –com passa als vídeos Llum a l’ull o Nocturnal U– no fa l’efecte que es tracti d’excursions egòtiques ni exhibicions solipsistes. La figura de Rossell es limita a transmetre aquella mirada que s’allotja en l’espai indeterminat que queda entre els ulls i el clatell.
“Hi havia una voluntat clara de trencar la cronologia”, ens fa saber l’artista quan passem per davant de la videoinstal·lació Rambla 24 h, que ajunta filmacions de 1981 i del 2009 amb Antoni Muntadas: “Hi ha una part en què es poden veure dotze minuts de la Rambla de fa trenta anys i dotze de la Rambla d’ara. Es complementen amb una sèrie de filmacions que es poden consultar a través d’una pantalla tàctil”. El tarannà explorador de Rossell el motiva a provar si la pantalla funciona correctament: el dispositiu passa l’examen. L’artista allunya la seva mirada curiosa i ocellesca, que vola cap a una de les disciplines que ha inventat, el cinema sense càmera.


“Volia treballar el fotograma directament, ja fos a base de fer-hi forats o pintar-lo”. En una de les sales de l’exposició hi veiem les primeres experimentacions batejades pel propi Rossell a finals dels seixanta: més endavant jugaria a confeccionar microòperes, treballaria la microperformance o inventaria el gènere literari de la patata (“no té gaire contingut però molt argument, és a dir, molta fècula”). L’interès per allò petit s’ha concretat en el treball del signe cal·ligràfic, que amb els anys “s’ha anat animant”: al capdavall, Rossell diu que pensa amb la punta del pinzell, i és lògic que les seves idees siguin expressades en dimensions quasi microscòpiques que s’escampen per teles, cartrons, diapositives i fins i tot glaçons. “L’any 1970 vaig organitzar una exposició a la galeria Bazarine de París formada per dibuixos de cec: qualsevol que els volgués veure amb detall sense ajudar-se d’una lupa podia perdre la vista fàcilment”. El gest de les seves microcreacions –que podem trobar agrupades en espais petits o disseminades en superfícies considerables– és àgil, tendre i honest. Hipnòtic. Entusiasmat. Feliç.

© Jordi Nopca (Time Out Barcelona, maig del 2010)