Tratado de la vida elegante

"Dandies and dandyzettes"

Paraules com elegància, fashionable, confort i repòs s’escampen en la mesura justa pels cinc capítols d’aquest llibret encapçalat per una frase de Virgili (“Mens agitat molem”) i l’adaptació à la mode del moment: “La bona planta d’un home s’endevina gràcies a la seva manera de portar el bastó”. Publicat en un setmanari parisenc entre octubre i novembre de 1830, Tratado de la vida elegante és un dels “estudis analítics” de la Comèdia Humana d’Honoré de Balzac (1799–1850). El volum que presenta Impedimenta fa justícia al refistolament verbal i conceptual de Balzac, que després de recordar les tres classes de persones que han creat els costums moderns (“l’home que treballa, l’home que pensa i l’home que no fa res”) se centra en detallar en què consisteix la vida elegant. Conscient que es troba en un terreny encara poc explorat, Balzac no dóna una ni dues definicions de la vida elegant, sinó cinc: “És la perfecció de la vida exterior o material”; “L’art de gastar-se els ingressos amb intel·ligència”; “La ciència que ens ensenya a no fer res com els altres, fent l’efecte que tot ho fem com ells”; “El desenvolupament de la gràcia i el gust en tot allò que ens és propi i ens envolta”; “Saber ser digne de la pròpia fortuna”. Sentenciós i, de tant en tant, contradictori, el Balzac d’aquest centenar de pàgines no és tan subtil com el que trobem a les seves millors novel·les, però aconsegueix algun aforisme implacable: “El dandisme és una heretgia de la vida elegant”.

George Bryan "Beau" Brummel, el primer dandi

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 177, juliol del 2011)

Vanina Vanini

Stendhal deia que quan escrivia intentava
"evitar els ornaments estilístics que masturben el lector"

La primera traducció catalana de Vanina Vanini (1829) va ser feta per Josep Lozano i va aparèixer l’any 1993 a Bromera. Deu anys després, el Xavier Pericay d’abans de Filologia catalana –punt i final respecte les seves relacions lingüístiques amb el català– en va fer una segona versió, que va ser publicada juntament amb les altres quatre Cròniques italianes a Destino. Els clàssics necessiten ser actualitzats amb regularitat: si bé Alianza i Valdemar van repescar fa encara no tres anys el conjunt de nouvelles, Vanina Vanini feia força més temps que no era retraduïda, tasca que ha assumit Manuel Arranz i que Periférica divulga a la col·lecció Biblioteca Portátil, on combinen la publicació de clàssics (Benjamin Constant, Jules Vallès) i autors contemporanis (Valérie Mréjen, Fogwill).
En una de les cartes que va escriure a Honoré de Balzac, Stendhal feia explícita una de les seves intencions a l’hora d’escriure: “Evitar els ornaments estilístics que masturben el lector”. El llenguatge sec i fàctic i la frase ràpida característiques de l’escriptor francès contrasten amb els farbalans romàntics de l’època. Una altra particularitat de Stendhal és l’obsessió –sana i productiva– de l’escriptor d’El roig i el negre (1830) amb Itàlia, que no només en va treure les cinc cròniques italianes sinó també la novel·la La cartoixa de Parma (1839) i el llibre de memòries Promenades dans Rome (1829).

Vanina Vanini explica la història d’amor entre l’aristòcrata que dóna títol al llibre i Pietro Missirilli, un jove carbonario –societat secreta que pretenia acabar amb l’absolutisme– que fuig de la presó, malferit, i ha de lluitar per no tornar a ser capturat i poder tirar endavant l’aventura apassionada amb Vanina. Tal i com explicava el crític literari Jean-Pierre Richard a Littérature et sensation (1970), “l’heroi d’Stendhal (...) és lliure i flexible, es va desplaçant, igual que en la novel·la on s’expliquen les seves aventures, en un present perpetu”.

© Jordi Nopca (Time Out Cultura, abril del 2011)

Contes drolàtics

L’aparició de Contes drolàtics, d’Honoré de Balzac (1799–1850) és una notícia que caldria celebrar amb una gran festa: amb un carnaval grotesc a la manera de Rabelais, de qui Balzac en rescata el títol d’un dels seus llibres (Les songes drolatiques de Pantagruel) i, sobretot, l’esperit descordat, la irreverència constant i l’ambientació medieval. Si les drôleries rabelaisianes canviaven la voluntat edificant per la distracció, Balzac es planteja un objectiu similar: “Els cent contes drolàtics són fets més per a aprendre la moral del plaer que per a procurar lo plaer de fer la moral”. El pare del realisme francès canvia la dissecció exhaustiva de la societat francesa del segle XIX de les desenes de novel·les de La comèdia humana per l’esbargiment d’aquest recull de narracions breus, de les quals només va arribar a escriure’n trenta. Escrites entre 1832 i 1837 –i traduïdes per primera vegada al català–, aquestes diversions farcides d’aprofitats, fresques i corrupcions morals (no qüestionades) parlen en una llengua carregada de neologismes i expressions rinxolades servida amb l’elegància pertinent gràcies a Jaume Ortolà, que també ha traduït el Faust de J.W. Goethe i El príncep d’Homburg i Michael Kolhaas, de Heinrich von Kleist. Els farbal·lans lingüístics que Balzac fa servir –i que els personatges dels contes aixequen impúdicament: un percentatge elevat de narracions és de temàtica sexual– tenen com a objectiu “recuperar el geni de la llengua, suposadament amagat en la innocència del passat”, segons escriu Ortolà al pròleg.

Balzac, esculpit per Auguste Rodin

Rabelais és el model principal de l’autor, però algunes de les pàgines d’aquests Contes drolàtics també fan pensar en les potineries del Decameró de Giovanni Boccaccio i en l’obscenitat dialèctica de Le moyen de parvenir, de François Béroalde de Verville. Llegiu, sinó, la conclusió que Balzac treu després de presentar-nos la bonica fadrina de Portillon: “Innombrables senyores que vosaltres sabeu han estat violades de bon grat per més de deu senyors, sense fundar altres llits que els de llurs marits. Cal relatar aquest afer per a rentar l’honor d’aquesta bona xicota que rentava les brutícies d’altri, i que des d’aleshores tingué tant de renom per sa gentilesa i son esperit”.

Publicat a Time Out Barcelona (124, juny del 2010)

Seure en dues cadires

Un dels objectius de la tercera novel·la de Javier Calvo (Barcelona, 1973) ens remet a un dels diàlegs que apareix a l’obra més coneguda de Macrobi, Les Saturnals. En un moment de la disputa dialèctica entre Ciceró –el mestre de l’oratòria– i l’escriptor Laberi, aquest últim li deixa anar: “Em sorprèn que seguis encongit, tu que sols seure en dues cadires”. L’expressió –en llatí: duabus sellis sedere– va tenir la fortuna de convertir-se, amb el pas del temps, en una frase feta que mostrava l’ambivalència del receptor. Seure en dues cadires és tan difícil com nedar entre dues aigües, però tot i així n’hi ha que se’n surten i que ho acaben convertint en el seu leitmotiv vital. Corona de rosas ens presenta la Barcelona de la Restauració borbònica, una ciutat que llueix la seva ambivalència ja des de la primera frase del llibre. És una era de binomis (saviesa-estupidesa, fe-incredulitat, Llum-Foscor) i Calvo sap representar tots dos extrems gràcies a una petita galeria de personatges complexos, amb un punt de monstruositat i noms tan historiats com Menelaus Roca, Semproni De Paula i Aniol Almarrosa. El punt que uneix el doctor, l’inspector provincial i l’escriptor –respectivament– són una sèrie d’assassinats pirotècnics que han aconseguit neguitejar l’opinió pública. “El llibre s’articula al voltant del conflicte entre la modernitat i la premodernitat”, ens explica Calvo a les oficines de Random House Mondadori: seu en una sola cadira –gens encongit. “L’assassí del llibre reflecteix els valors previs a la modernitat, el concepte religiós, màgic i supersticiós de la ciutat. Hi ha una sèrie de personatges que representen el món modern: Menelaus Roca és la part més inhumana i amoral de la ciència i Aniol Almarrosa fa una exploració immoral dels crims en un món on Déu ja no existeix, tot i que tothom no pensi així”.

Calvo s'endinsa en una Barcelona plena d'assassinats

Realisme i esoterisme
“Quan vaig decidir situar l’acció de la novel·la durant els primers anys de la Restauració borbònica em vaig adonar que coincidia amb els anys de l’època victoriana. La situació històrica era molt diferent, entre un país i l’altre: l’Anglaterra imperial i en eclosió cultural contrastava amb la repressió social i la misèria que en aquells moments es vivia a Barcelona”. En un context governat per militars –i sostingut a cops de porra per la policia sempre que calgués– Calvo hi situa la sèrie de crims que activen totes les alarmes governamentals.
Corona de flores ens remet a l’atmosfera grisa d’El casalot de Charles Dickens, a la inclemència del Balzac d’El cosí Pons o a la guspira sobrenatural que encén Les històries naturals de Joan Perucho o el Frankenstein de Mary Shelley. “En general, no he intentat fer una traducció de la novel·la victoriana a la Barcelona de 1877, encara que la dinàmica dels assassinats sigui genuïnament victoriana”. Els carrerons, la boira i les males olors es combinen amb elements tan esotèrics com el dispositiu que inventa el professor Roca per mirar de delimitar l’origen elèctric de la vida o l’abnegació torturada de santa Dorotea, que beneeix els nens del carrer de la Cadena sense menjar ni una engruna ni tocar l’aigua durant tot un any. “M’interessava molt la idea d’escriure una novel·la amb dos protagonistes que funcionessin com a contrapunt i caracteritzats de forma molt negativa –el policia, Semproni De Paula, i el científic, Menelaus Roca–. Volia que el lector no hi pogués empatitzar... I alhora situar l’acció en les dues meitats de la Barcelona vella: la part on ara hi ha el Xino –escenari dels crims– i la Barcelona del barri Gòtic, seu dels edificis del govern”. Les dues cares de la moneda conflueixen a la Rambla, de la mateixa manera que el contrast entre modernitat i superstició és suturat hàbilment capítol rere capítol.

Publicat a Time Out Barcelona (116, abril del 2010)

Honoré de Balzac - El cosí Pons (Edicions de 1984)

Un poeta és un home que no compta, que deixa que la seva dona sigui mestressa dels capitals, un home fàcil de portar i que s’ocupa amb ximpleries.

Voilà les poètes... "Je demande à ton lit le lourd sommeil sans songes"