Vanina Vanini

Stendhal deia que quan escrivia intentava
"evitar els ornaments estilístics que masturben el lector"

La primera traducció catalana de Vanina Vanini (1829) va ser feta per Josep Lozano i va aparèixer l’any 1993 a Bromera. Deu anys després, el Xavier Pericay d’abans de Filologia catalana –punt i final respecte les seves relacions lingüístiques amb el català– en va fer una segona versió, que va ser publicada juntament amb les altres quatre Cròniques italianes a Destino. Els clàssics necessiten ser actualitzats amb regularitat: si bé Alianza i Valdemar van repescar fa encara no tres anys el conjunt de nouvelles, Vanina Vanini feia força més temps que no era retraduïda, tasca que ha assumit Manuel Arranz i que Periférica divulga a la col·lecció Biblioteca Portátil, on combinen la publicació de clàssics (Benjamin Constant, Jules Vallès) i autors contemporanis (Valérie Mréjen, Fogwill).
En una de les cartes que va escriure a Honoré de Balzac, Stendhal feia explícita una de les seves intencions a l’hora d’escriure: “Evitar els ornaments estilístics que masturben el lector”. El llenguatge sec i fàctic i la frase ràpida característiques de l’escriptor francès contrasten amb els farbalans romàntics de l’època. Una altra particularitat de Stendhal és l’obsessió –sana i productiva– de l’escriptor d’El roig i el negre (1830) amb Itàlia, que no només en va treure les cinc cròniques italianes sinó també la novel·la La cartoixa de Parma (1839) i el llibre de memòries Promenades dans Rome (1829).

Vanina Vanini explica la història d’amor entre l’aristòcrata que dóna títol al llibre i Pietro Missirilli, un jove carbonario –societat secreta que pretenia acabar amb l’absolutisme– que fuig de la presó, malferit, i ha de lluitar per no tornar a ser capturat i poder tirar endavant l’aventura apassionada amb Vanina. Tal i com explicava el crític literari Jean-Pierre Richard a Littérature et sensation (1970), “l’heroi d’Stendhal (...) és lliure i flexible, es va desplaçant, igual que en la novel·la on s’expliquen les seves aventures, en un present perpetu”.

© Jordi Nopca (Time Out Cultura, abril del 2011)