Dues tragèdies

“És gairebé inquietant, que aquest libre no hagi rebut cap crítica negativa, a França”, diu Emmanuel Carrère. Somriu i llueix un bronzejat intens no únicament facial: els tres botons oberts de la camisa permeten descobrir que l’autor de L’adversari (Empúries / Anagrama, 2000) ha tingut temps de prendre el sol o bé de fer unes quantes sessions de solàrium. Si l’haguéssim entrevistat amb motiu d’Una novel·la russa (2008), Carrère no hauria tingut cap inconvenient en fer un exercici autocrític sobre el seu aspecte de burgès-intel·lectual parisenc: a De vidas a ajenas, però, l’escriptor i guionista ha deixat de ser el subjecte principal de la narració, que si bé segueix sent autobiogràfica i en primera persona es dedica a observar i analitzar dues tragèdies que va viure de molt a prop sense arribar a protagonitzar-les.
En el primer cas, Carrère passava uns dies a Sri Lanka, acompanyat de la seva dona i els fills quan l’illa va ser sotragada per un dels tsunamis més devastadors dels darrers anys. Entre les víctimes hi havia la “petita Juliette”, filla de quatre anys de dos dels veïns d’hotel amb qui la parella havia compartit alguna vetllada: “La tragèdia em va fer reaccionar, més que actuar: no crec en la generositat abstracta ni l’altruïsme, per això em vaig limitar a ser un espectador atent i a escriure sobre el desastre al cap de cinc anys”.


Dues setmanes després de tornar d’Sri Lanka, Carrère va rebre una altra mala notícia: acabaven de diagnosticar una metàstasi de càncer de mama a la seva cunyada Juliette. “Després de la tragèdia col·lectiva em va tocar enfrontar-me amb un drama personal que va acabar amb una altra mort”, explica l’autor, que a De vidas ajenas combina els moments de l’agonia de Juliette amb la seva vanitat professional, en aquells moments encaminada cap a la promoció del documental Retour à Kotelnitch. “El retrat que faig de mi mateix és molt més suau que el de Una novel·la russa: allà estava molt més interessat en fer una radiografia crua de mi mateix; aquí, en canvi, m’he volgut centrar més en el que passava en el meu entorn proper”. Carrère no es va posar a escriure De vidas ajenas fins que un dels companys de feina de Juliette –el jutge Étienne Rigal– li va explicar la seva vida en diverses sessions. La narració autobiogràfica va afegir nous matisos a la Juliette que Carrère i la seva família coneixien: “Un dels reptes més grans del llibre no ha estat l’autocensura a l’hora de parlar dels moments més durs, sinó poder explicar el mecanisme judicial amb la tensió d’una novel·la negra”.
Durant 50 pàgines, Carrère aparca el drama humà de la malaltia i explica a un ritme trepidant la seva feina, motivat per la frase següent: “La Juliette i jo hem estat grans jutges”.

© Jordi Nopca (Publicat a Time Out Barcelona, 167, maig del 2011)