17.6.10

Seure en dues cadires


Un dels objectius de la tercera novel·la de Javier Calvo (Barcelona, 1973) ens remet a un dels diàlegs que apareix a l’obra més coneguda de Macrobi, Les Saturnals. En un moment de la disputa dialèctica entre Ciceró –el mestre de l’oratòria– i l’escriptor Laberi, aquest últim li deixa anar: “Em sorprèn que seguis encongit, tu que sols seure en dues cadires”. L’expressió –en llatí: duabus sellis sedere– va tenir la fortuna de convertir-se, amb el pas del temps, en una frase feta que mostrava l’ambivalència del receptor. Seure en dues cadires és tan difícil com nedar entre dues aigües, però tot i així n’hi ha que se’n surten i que ho acaben convertint en el seu leitmotiv vital. Corona de rosas ens presenta la Barcelona de la Restauració borbònica, una ciutat que llueix la seva ambivalència ja des de la primera frase del llibre. És una era de binomis (saviesa-estupidesa, fe-incredulitat, Llum-Foscor) i Calvo sap representar tots dos extrems gràcies a una petita galeria de personatges complexos, amb un punt de monstruositat i noms tan historiats com Menelaus Roca, Semproni De Paula i Aniol Almarrosa. El punt que uneix el doctor, l’inspector provincial i l’escriptor –respectivament– són una sèrie d’assassinats pirotècnics que han aconseguit neguitejar l’opinió pública. “El llibre s’articula al voltant del conflicte entre la modernitat i la premodernitat”, ens explica Calvo a les oficines de Random House Mondadori: seu en una sola cadira –gens encongit. “L’assassí del llibre reflecteix els valors previs a la modernitat, el concepte religiós, màgic i supersticiós de la ciutat. Hi ha una sèrie de personatges que representen el món modern: Menelaus Roca és la part més inhumana i amoral de la ciència i Aniol Almarrosa fa una exploració immoral dels crims en un món on Déu ja no existeix, tot i que tothom no pensi així”.

Calvo s'endinsa en una Barcelona plena d'assassinats

Realisme i esoterisme
“Quan vaig decidir situar l’acció de la novel·la durant els primers anys de la Restauració borbònica em vaig adonar que coincidia amb els anys de l’època victoriana. La situació històrica era molt diferent, entre un país i l’altre: l’Anglaterra imperial i en eclosió cultural contrastava amb la repressió social i la misèria que en aquells moments es vivia a Barcelona”. En un context governat per militars –i sostingut a cops de porra per la policia sempre que calgués– Calvo hi situa la sèrie de crims que activen totes les alarmes governamentals.
Corona de flores ens remet a l’atmosfera grisa d’El casalot de Charles Dickens, a la inclemència del Balzac d’El cosí Pons o a la guspira sobrenatural que encén Les històries naturals de Joan Perucho o el Frankenstein de Mary Shelley. “En general, no he intentat fer una traducció de la novel·la victoriana a la Barcelona de 1877, encara que la dinàmica dels assassinats sigui genuïnament victoriana”. Els carrerons, la boira i les males olors es combinen amb elements tan esotèrics com el dispositiu que inventa el professor Roca per mirar de delimitar l’origen elèctric de la vida o l’abnegació torturada de santa Dorotea, que beneeix els nens del carrer de la Cadena sense menjar ni una engruna ni tocar l’aigua durant tot un any. “M’interessava molt la idea d’escriure una novel·la amb dos protagonistes que funcionessin com a contrapunt i caracteritzats de forma molt negativa –el policia, Semproni De Paula, i el científic, Menelaus Roca–. Volia que el lector no hi pogués empatitzar... I alhora situar l’acció en les dues meitats de la Barcelona vella: la part on ara hi ha el Xino –escenari dels crims– i la Barcelona del barri Gòtic, seu dels edificis del govern”. Les dues cares de la moneda conflueixen a la Rambla, de la mateixa manera que el contrast entre modernitat i superstició és suturat hàbilment capítol rere capítol.

Publicat a Time Out Barcelona (116, abril del 2010)

1 comentari:

  1. Anònim17.6.10

    ¡Javier Calvo, rey del pollo frito novelístico! ¡¡Nada que ver con las saturnales, pibe!!

    XXD

    Diego, escándalo pippo

    ResponElimina