Lark & Termite

Ni els elogis d’escriptors com Raymond Carver o Nadine Gordimer, premis com el Sue Kaufman o beques per a la creació no han aconseguit canviar el ritme lent i meticulós de Jayne Anne Phillips. Es va donar a conèixer fa 30 anys amb un recull de contes, Black Tickets, amb el qual la van encabir al sac del dirty realism. Des de llavors, Philips ha escrit un altre recull de contes i quatre novel·les, l’última de les quals, Alondra y Termita, ha vingut a presentar a Barcelona. “Veig una continuitat en tota la meva obra. Per a mi hi ha prou elements de connexió entre el meu primer llibre i Somnis de màquina, Línea materna i Alondra y Termita per veure-hi reflectit un únic món. Cada vegada les històries que presento aprofunditzen una mica més en els personatges: a Black Tickets explorava els marges de la societat; ara, trenta anys després, presento una història on el més important segueixen sent els personatges i els vincles empàtics que aconsegueixen establir amb el lector”.

Els avions tenen un paper destructiu, a l'última novel·la de Jayne Anne Phillips

De Winfield a Corea
Alondra y Termita parteix d’una imatge que va impactar Phillips fa 35 anys. “Vaig anar a visitar una amiga a un petit poble de Virgínia. Des d’una de les finestres de casa seva vaig veure un nen assegut a una cadira metàl·lica que bufava, concentrat, una cinta de color blau. Em va impressionar molt, la solitud i l’aïllament d’aquest nen... Aquest va ser el punt de partida del llibre, però no hi vaig començar a treballar fins a finals de la dècada dels 90, i quan ja m’hi havia posat vaig deixar-ho estar per escriure Línea materna”. Phillips ha dedicat l’última dècada a preparar un màster d’escriptura creativa per a la universitat de Newark i només escriu durant l’estiu. “Els personatges han de ser prou forts perquè tingui ganes de reprendre’ls un any després: en aquest cas volia connectar una massacre de civils i soldats nord-americans a la guerra de Corea –per part de l’aviació americana– amb la història de dos germans, Alondra i Termita, que tenen un vincle molt fort”. L’acció es divideix entre l’expedició que ressegueix la província de Chunchong del Nord l’any 1950 i la vida a Winfield (Virgínia) nou anys després, moment en què Termita, fill del caporal Leavitt, i la seva germana gran, Alondra, esperen l’arribada d’una tempesta amb una calma i sensibilitat més propera al detallisme de William Maxwell que ala robustesa de Faulkner. “Van venir com orenetes és un dels meus llibres preferits. Quan el llegia em va entrar un ocell per la finestra, igual que passa en una de les escenes del llibre. La calma de l’habitació es va convertir en un remolí d’energia frenètica, una sensació similar a la que s’experimenta quan es llegeix Maxwell o Katherine Anne Porter, dos dels meus autors preferits”.

Publicat a Time Out Barcelona (120, 27 de maig–2 de juny del 2010)