Una terra estranya

“Per la finestra va contemplar una lleixa de núvols. Semblava feta de quilòmetres i quilòmetres de neu empaquetada tan densament que s’hi podia caminar al damunt. La imatge el va omplir de pau. Ara la seva vida consistia en això, a poder fer el que li vingués de gust, aliè a les responsabilitats familiars de la mateixa manera que el món era aliè a la impertorbada visió dels núvols”. Aquesta imatge –un avió i un home hindú de setanta anys mirant per la finestra– va ser el motor creatiu del relat de més de cinquanta pàgines que comença Una terra estranya, de Jhumpa Lahiri.


Nascuda a Londres el 1967 però emigrada a Rhode Island dos anys després, Lahiri va publicar el seu primer recull de contes, Interpreter of Maladies (Intèrpret d’emocions, Columna, 2007), fa tot just una dècada, i va aconseguir –a més de vendre 15 milions d’exemplars– el premi Pulitzer i la distinció com a millor obra de ficció debutant per part de la revista The New Yorker. A diferència de la dècada dels 70, anys en què “les diferències culturals no interessaven a ningú” –en l’opinió de l’autora– Lahiri va aconseguir que la inserció de la immigració d’origen hindú a la societat nord-americana es convertís en l’eix vertebrador de la seva narrativa, el marc a partir del qual l’autora s’endinsa en “un personatge determinat i en les seves circumstàncies”. Després d’Intèpret d’emocions va arribar la novel·la The Namesake (El buen nombre, Emecé, 2004), i cinc anys més tard Una terra estranya, amb cinc narracions i una nouvelle que supera el centenar de pàgines, La Hema i en Kaushik.


Bindis
Totes tres obres presenten personatges d’ètnia hindú que viuen als Estats Units –en llocs per on l’autora hi ha passat temporades–; en alguns casos, però, la seva identitat primigènia és, en comptes d’un llegat per reinvidicar, una llosa que impedeix als personatges una vida plenament americana. Lahiri no vol que les qüestions culturals o identitàries tan presents als contes, novel·les i nouvelles facin que les seves històries es llegeixin en una clau que les allunyi de l’entreteniment. Escriu sobre l’emigració hindú, però cal veure els trets físics i morals d’alguns dels seus personatges únicament com un punt de partida que recobreix les crisis del dia a dia (sentimentals i psicològiques, fonamentalment). La perspectiva de Lahiri –que de Rhode Island es va mudar a Brooklyn– és amena, agradable i occidentalitzada, i els relats d’Una terra estranya es llegeixen amb ganes d’arribar als desenllaços, encara que la “precisió” i “nitidesa” que reclama a la short fiction s’allunyi força de la concepció europea dels contes. L’ètnia dels personatges ens recorda al bindi, la piga decorativa que es pinta al front, distintiva i bonica.

Publicat a Time Out Barcelona (114, març del 2010)