Truites de tot tipu(s)

Casasses, recitant Uh

“Tot el país és viu i canta i fa ric ric”, llegim en un dels poemes de Bes nagana, de títol onomatopeic i estiuenc (Ric ric). En un altre, Som a l’era, hi apareix un pobre escarceller que ja no “podrà deixar de ser lliure / i és des d’ara que s’esbrava / i es desdibuixa i s’acaba / la por que passen els homes”. Encara en un tercer, Invent d’icona, hi acaben explotant uns quants versos entusiastes: “Mira que el món és tal com sembla, / no tot és fum, / mira’t la llum: / mirem-la”.
Igual que a la bodega on l’entrevistem, Bes Nagana és un llibre ple de truites de tot “tipu”, com anuncia la pissarra que hi ha a sota d’un rètol lluminós de Coca-cola: truites que rimen i d’altres que no; truites-cançó i truites-romanço; truites-sextina i truites amb dècimes. “Aquest llibre em feia molta por”, és el primer que ens diu. “Anava molt insegur... Però hi he anat sempre: en això he estat molt coherent”.


Bes nagana ve d’un “vell refrany uralià modern” que diu: “No hi ha res per trencar nous, ho té difícil el poblet sense nagan”. La nagan és una de les marques de pistola “més conegudes per aquelles terres”. Casasses va obrir la carpeta que acabaria configurant aquest llibre –el primer que publica en paper des de Que dormim? (Edicions 62, 2002)– després del primer viatge a Sardenya, d’on va sortir el primer poema de Bes nagana. “Va ser cap al 2004 o 2005. Vaig començar fent-ho a mà, en folis i posant els epígrafs –fent-ho bé–: tenia el refrany rus apuntat en una llibreta i en vaig agafar un tros que em va servir de títol. El més complicat del Bes ha estat dir prou. Som a l’era, per exemple, hauria hauria pogut ser un llibre sol. En aquest poema hi ha una idea bàsica: la gran diferència entre la civilització que hi havia hagut fins al meu avi i la d’ara és que nosaltres no sabem fer espardenyes. La civilització que s’autogestionava ha desaparegut: ara estem a mercè de la companyia de la llum”. Encapçalant una bona part de la vuitantena llarga de poemes de Bes nagana trobem una quantitat important d’epígrafs: “No és un intent de dir el que m’agrada, però sí que són versos o fragments que han format part de les lectures d’aquests últims anys”. Fent un cop d’ull al llibre, Casasses diu el nom de tres dels autors referenciats: Epicur, Clara Sánchez-Cutillas i Albert Canadell, i tot seguit recorda el poema que dedica al cop de timó de Joan Vinyoli (el moment en què els símbols esdevenen realitats). “Vinyoli i Salvat-Papasseit em són molt importants”. També Joan Brossa: quan Casasses en va llegir Poesia rasa a la dècada dels 70 li va semblar que “no podia anar més enllà”, encara que acabés prenent altres camins i obrint carpetes. Actualment en treballa dues: A la raó i T’hi sé.

© Jordi Nopca (Publicat a Time Out Barcelona, 164, abril del 2011)