Gigolá

La mamain et la putain

L’any 1972, Laure Charpentier tenia 20 anys. Acabava tercer de medicina i, carregada d’alcohol va escriure Gigolá, una ficció autobiogràfica en què s’acostava a un personatge amb qui compartia el nom, les visites als baixos fons parisencs, el lesbianisme i una actitud dandista. El llibre va ser publicat per Jean-Jacques Pauvert però va ser censurat (tot i que França ja havia passat pel maig del 68 i estava a punt de rebre l’impacte de La maman et la putain, de Jean Eustache). “Que una garçonne parlés d’una manera tan explícita dels seus amors lèsbics era una cosa ben atrevida, i que no s’havia viscut mai abans fins llavors”, diu Charpentier durant la conversa que va mantenir amb la traductora Lydia Vázquez Jiménez amb motiu de la preparació de l’edició castellana del llibre. No era la primera vegada que Pauvert tenia problemes amb la publicació d’un llibre: encara ara és recordat per haver editat Sade amb el seu nom real per primera vegada –i haver-ho de fer clandestinament– o per haver donat a conèixer Histoire d’O, llibre eròtic signat amb el pseudònim de Pauline Réage.


Gigolá va haver d’esperar trenta anys per tornar a ser publicada, i Charpentier, que amb els anys ha afegit a la quinzena de novel·les que ha escrit diversos guions i pel·lícules –entre elles, l’adaptació de Gigolá, encara inèdita a Espanya– segueix sentint-se orgullosa d’aquesta “novel·la de joventut” que s’endinsa en una història d’amor: dominació i submissió s’entrellacen amb la força de la pinça tribadista; l’alcohol flueix amb jazz o música clàssica de fons (perquè el garage-soul de Holly Golightly i Detroit Cobras encara no havia pogut arribar, ni a París ni enlloc); el personatge de Laure es desintegra amb el bastó ben agafat per l’empunyadura amb cap de pitó.

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 159)