Candent i extrema

És probable que Louise Labé no fos altra cosa que una criatura de paper, tal i com recorda Begoña Capllonch a la introducció dels 24 sonets que recull la present edició de Quaderns Crema: “Mireille Huchon (...) argumenta que es tracta d’una impostura, d’una creació editorial tramada per Maurice Scève i altres poetes lionesos com Claude de Taillemont; és a dir: hauria existit una dona real anomenada Louise Labé (documents forenses ho certifiquen), però no hauria escrit ni una sola ratlla, perquè tota l’obra a ella atribuïda seria, en veritat, el producte de la imaginació d’un grup d’homes poetes”. L’interès, continua Capllonch, “recau en el subjecte líric i no pas en el biogràfic; i en aquest cas, el subjecte líric és, amb independència del sexe de l’empíric, el d’una veu que pensa i sent com una dona”. Matís: una dona que es deixa traspassar per Amor i en viu el patiment recoberta de nafres, doloroses i al mateix temps plaents. Amor fa mal, però la medicina que el pot curar també anul·la el desig, i la seva manca acabaria matant el jo líric de Labé, una pacient –de paper o no– que vol seguir picada per aquesta serp: “Oh, sort, que em fas sentir l’agullonada / d’un escurçó, volent que el mal guareixi / amb el mateix verí de la fiblada”.


Els versos candents de Labé arrenquen a mitjan segle XVI però sacsegen encara pel seu masoquisme incansable i, de tant en tant, fins i tot extrem: “Que assagi encar Amor amb mi son arc, / que focs novells em giti amb nova daga, / que el seu despit més pugui acarnissar-se; / car tan nafrada estic en tota part, / que encar fent la sageta nova llaga, / per agreujar mon mal no té on clavar-se”. La inconstància –la bipolaritat anímica– sotraga la poeta (“tot d’una ric i alhora llagrimejo”), i quan, gairebé per atzar, l’amat fa acte de presència, refreda el seu foc “en altre aigual”. Entre tant desassossec, però, cal dir que hi ha algun moment de gaudi.

© Jordi Nopca (Publicat a Time Out Cultura, 30, 19 de juny del 2011)