Gigolá

La mamain et la putain

L’any 1972, Laure Charpentier tenia 20 anys. Acabava tercer de medicina i, carregada d’alcohol va escriure Gigolá, una ficció autobiogràfica en què s’acostava a un personatge amb qui compartia el nom, les visites als baixos fons parisencs, el lesbianisme i una actitud dandista. El llibre va ser publicat per Jean-Jacques Pauvert però va ser censurat (tot i que França ja havia passat pel maig del 68 i estava a punt de rebre l’impacte de La maman et la putain, de Jean Eustache). “Que una garçonne parlés d’una manera tan explícita dels seus amors lèsbics era una cosa ben atrevida, i que no s’havia viscut mai abans fins llavors”, diu Charpentier durant la conversa que va mantenir amb la traductora Lydia Vázquez Jiménez amb motiu de la preparació de l’edició castellana del llibre. No era la primera vegada que Pauvert tenia problemes amb la publicació d’un llibre: encara ara és recordat per haver editat Sade amb el seu nom real per primera vegada –i haver-ho de fer clandestinament– o per haver donat a conèixer Histoire d’O, llibre eròtic signat amb el pseudònim de Pauline Réage.


Gigolá va haver d’esperar trenta anys per tornar a ser publicada, i Charpentier, que amb els anys ha afegit a la quinzena de novel·les que ha escrit diversos guions i pel·lícules –entre elles, l’adaptació de Gigolá, encara inèdita a Espanya– segueix sentint-se orgullosa d’aquesta “novel·la de joventut” que s’endinsa en una història d’amor: dominació i submissió s’entrellacen amb la força de la pinça tribadista; l’alcohol flueix amb jazz o música clàssica de fons (perquè el garage-soul de Holly Golightly i Detroit Cobras encara no havia pogut arribar, ni a París ni enlloc); el personatge de Laure es desintegra amb el bastó ben agafat per l’empunyadura amb cap de pitó.

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 159)

La gitana

Cada any es rescaten un o dos títols occitans que potser passen sense gaire glòria, si ens fixem en les vendes, però que enriqueixen –i d’una manera no precisament anecdòtica– el ventall de novetats. Ara per ara, són tres les editorials que practiquen aquest exquisit acte d’exhumació: Adesiara (amb els contes de Josèp Romanilha), Club Editor (a partir de de Joan Bodon i Loís Delluc) i, molt especialment, Galerada, que ha donat a conèixer dos reculls de narracions de Max Roqueta i dos títols de Josèp d’Arbaud (1874–1950): la novel·la La bèstia del Vacarès i la novetat que acaba d’aparèixer, La gitana, llibre confegit a partir de tres narracions publicades l’any 1926 i un conte de Nadal, Novè gardian, que tal i com explica el traductor de l’obra, Jaume Figueras i Trull, “vegé la llum per primera vegada l’any 1904, en un diariet oblidat”.
L’element subterrani i resistent de la literatura occitana ha arribat a empentes i rodolons fins als nostres dies. L’estat de salut és precari i un punt ortopèdic, però els textos que se’n rescaten sorprenen per l’alta qualitat literària: en el cas de d’Arbaud, la mitificació de la Camarga –on va fer-hi de manadièr, criador de braus– s’acompanya d’una precisió narrativa exultant.


El primer dels contes, La gitana, potser n’és l’exemple més reeixit. El guardià Umfla-Anguiles es troba una jove perduda mentre vigila com pasturen les seves vaques i decideix emportar-se-la a casa. A partir de llavors, els rumors que s’escampen pel poble i la vita nuova que Umfla-Anguiles experimenta al costat de la gitana acompanyen el seu ofici, laboriós i tranquil. En poc més de trenta pàgines, d’Arbaud construeix una narració reposada i tan entranyable com el parell d’esclops protagonistes.

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 171)

Candent i extrema

És probable que Louise Labé no fos altra cosa que una criatura de paper, tal i com recorda Begoña Capllonch a la introducció dels 24 sonets que recull la present edició de Quaderns Crema: “Mireille Huchon (...) argumenta que es tracta d’una impostura, d’una creació editorial tramada per Maurice Scève i altres poetes lionesos com Claude de Taillemont; és a dir: hauria existit una dona real anomenada Louise Labé (documents forenses ho certifiquen), però no hauria escrit ni una sola ratlla, perquè tota l’obra a ella atribuïda seria, en veritat, el producte de la imaginació d’un grup d’homes poetes”. L’interès, continua Capllonch, “recau en el subjecte líric i no pas en el biogràfic; i en aquest cas, el subjecte líric és, amb independència del sexe de l’empíric, el d’una veu que pensa i sent com una dona”. Matís: una dona que es deixa traspassar per Amor i en viu el patiment recoberta de nafres, doloroses i al mateix temps plaents. Amor fa mal, però la medicina que el pot curar també anul·la el desig, i la seva manca acabaria matant el jo líric de Labé, una pacient –de paper o no– que vol seguir picada per aquesta serp: “Oh, sort, que em fas sentir l’agullonada / d’un escurçó, volent que el mal guareixi / amb el mateix verí de la fiblada”.


Els versos candents de Labé arrenquen a mitjan segle XVI però sacsegen encara pel seu masoquisme incansable i, de tant en tant, fins i tot extrem: “Que assagi encar Amor amb mi son arc, / que focs novells em giti amb nova daga, / que el seu despit més pugui acarnissar-se; / car tan nafrada estic en tota part, / que encar fent la sageta nova llaga, / per agreujar mon mal no té on clavar-se”. La inconstància –la bipolaritat anímica– sotraga la poeta (“tot d’una ric i alhora llagrimejo”), i quan, gairebé per atzar, l’amat fa acte de presència, refreda el seu foc “en altre aigual”. Entre tant desassossec, però, cal dir que hi ha algun moment de gaudi.

© Jordi Nopca (Publicat a Time Out Cultura, 30, 19 de juny del 2011)

L'illa del mal

“Vaig començar Sukkwan Island durant el meu primer viatge en vaixell de Califòrnia a Hawaii. En disset dies vaig tenir mig llibre fet: em sentia posseït per la necessitat d’escriure aquella història. Hi havia estat donant voltes durant molt de temps... La lectura de Meridià de sang, de Cormac McCarthy, em va ajudar a atrevir-m’hi”. Sukkwan Island és la nouvelle que es troba al mig del primer recull de contes de David Vann, Legend of a Suicide (2007), cicle d’històries que tenen com a tema principal l’intent de comprensió per part de l’autor del suïcidi del seu pare, que va tenir lloc poc després que Vann hagués fet tretze anys. “Aquest llibre m’ha servit per entendre que el fet que se suïcidés era una possibilitat però que, tot i això, no era inevitable. Mai no va estar atrapat com un personatge d’una ficció, que està tancat entre les quatre parets del text: el meu pare sempre va tenir una sortida! Durant molts anys no vaig poder deixar de preguntar-me per què no havíem estat capaços d’aconseguir que es quedés amb nosaltres. Vaig passar per èpoques d’insomni i èpoques en què estava convençut que tard o d’hora jo acabaria seguint els seus passos...” David Vann seu al costat nostre, explicant-nos l’episodi biogràfic que ha marcat la seva vida des de fa més de 30 anys: n’ha parlat incansablement des que publiqués el llibre –que li va costar dotze anys de visites a editorials, de contactes amb agents literaris i de presentacions a premis de tota mena–, però tot i així el relat encara segueix esgarrifant-lo.

David Vann

Quan tenia tretze anys, el pare de Vann li va proposar que anessin a passar un any en una petita illa d’Alaska. El fill va declinar la proposta, i al cap de dues setmanes, el seu pare es va apuntar el cap amb una escopeta i va prémer el gallet. “A Sukkwan Island vaig voler imaginar que marxava a l’illa deserta amb el pare –tal i com m’havia demanat–i que hi intentàvem viure aïllats, igual que ell havia volgut. Vaig descobrir que una de les pitjors coses que et poden passar és que viure en un lloc salvatge no et permet escapar de tu mateix: és un mirall gegant que magnifica els teus problemes”. Escrivint la nouvelle, David Vann va fer-se una idea del que li interessava convocar cada vegada que es posava a escriure: “Per a mi, l’escriptura té a veure amb l’insconscient, allò imprevisible i que no es pot controlar. En el cas de Sukkwan Island, vaig trencar amb tot el que havia planejat a mig llibre, i vaig prendre una decisió que podia semblar incoherent però que va acabar sent l’opció que em va semblar més indicada... No vaig decidir-me per allò fins que tenia mitja frase escrita: em va sorprendre i em va emocionar molt... Quan vaig començar la segona part del llibre era tot un repte, perquè no tenia ni idea de com continuar. Les pàgines que encara ara m’agraden més són les primeres que vaig escriure després d’aquell brot d’inconsciència”. Per a Vann, els dos elements que aconsegueixen que la nouvelle funcioni tan bé –més enllà del cop d’efecte central– són “l’aproximació opressiva del paisatge” i “el pes dels dos personatges principals”.

© Jordi Nopca (Publicat a Time Out Barcelona, 145)

El corb

La traducció de les Narracions extraordinàries que Carles Riba va fer entre 1915 i 1918 va ser una de les primeres referències de l’editorial Quaderns Crema, que les va rescatar l’any 1980 en quatre volums minúsculs (la futura marca de la casa) i també l’any 2003, reunides en un únic llibre. Només un any abans d’aquesta reedició, Columna presentava, en dos volums, tota la narrativa breu d’Edgar Allan Poe (1809–1849), traduïda per Joan Solé, que enriqueix l’edició amb un assaig inaugural on intenta ampliar la comprensió “de la vida i de l’obra de Poe, matisar-la i donar-li relleu, apartar una llum massa esbiaixada per poder veure-hi amb més claredat”, si bé admet la fortuna d’un dels comentaris més sintètics sobre l’autor nord-americà, fet per Jorge Luis Borges: “La vida de Edgar Allan Poe fue breve y desdichada, si es que la desdicha puede ser breve”.
Solé afegeix, al final de cada volum, una secció de notes que ajuden a desxifrar referències històriques i culturals de cadascuna de les narracions, a més de donar les seves consideracions. De William Wilson, per exemple, se’n recorden les fonts –L’elixir del diable, d’E.T.A. Hoffmann i un article de Washington Irving– però també la llarga llista d’obres que ha inspirat, entre les quals destaquen El retrat de Dorian Gray, d’Oscar Wilde, Dr. Jekyll i Mr. Hyde, de Robert Louis Stevenson i El doble, de Fiodor Dostoievski.
Igual que en l’edició del 2002, els dos volums de contes estan endreçats no cronològicament sinó segons “una visió de conjunt”. En el primer llibre hi ha els relats més coneguts (El pou i el pèndol, El gat negre, Berenice...); al segon hi trobem “la part potser menys coneguda de l’obra de Poe i que sovint s’ha bandejat massa de pressa”, narracions amb una varietat de registres més alta que l’horror que predomina en les peces més famoses. –Jordi Nopca

© Jordi Nopca (Publicat a Time Out Cultura, 25, maig del 2011)

Au revoir les enfants

Jordi Llovet dedica Adéu a la Universitat (Galàxia Gutenberg / Círculo de lectores) als seus estudiants. “Els dos col·lectius que he estimat més són els estudiants i els bidells, aquests últims perquè eren molt bona gent”, va explicar durant la presentació d’un llibre insòlit en la seva trajectòria assagística, que fins ara s’havia mantingut allunyada del gènere autobiogràfic. “Voltaire deia que tots els gèneres són bons –menys els avorrits–. Hi estic totalment d’acord!”, va dir Llovet, fidel al seu discurs ràpid i multidireccional, capaç de començar una frase recordant els versos del trobador Guillem de Berguedà, fer una menció breu però fulgurant al Pla Bolonya i enrocar-se en consideracions sobre el Sònar, festival de música avançada: “Hi vaig cada any i en quedo esbalaït. Hi ha una pila de gent jove fent el mico amb uns moviments que són automàtics, cosa que no té res a veure amb altres balls com el minuet i el tango”.
Adéu a la Universitat alterna seccions autobiogràfiques “distretes i amenes” –tot i que allunyades de les anècdotes que nodreixen el discurs oral de Llovet– i capítols on el professor repassa la història de la universitat i desenvolupa algunes de les idees que ha anat covant durant els 43 anys de docència. A Figures de l’intel·lectual hi llegim, per exemple: “A pesar de les proeses verbals d’un Mallarmé, el que ha prosperat, en termes generals, no ha estat la classe intel·lectual hereva de la Il·lustració, sinó l’esperit verbal burgès (...), avui convertit en un fenomen d’abast gairebé universal: així sembla demostrar-ho l’auge dels best-sellers, molts d’ells perfectes des del punt de vista de l’arquitectura narrativa, però només destinats a la distracció i el plàcid benestar dels seus lectors”. El verb de Llovet és fi però sàviament enverinat.


Noves tecnologies
“No hi ha cap màquina que pugui substituir el bé que fa la paraula del professor”, va explicar Jordi Llovet, que dedica tot un capítol d’Adéu a la Universitat a parlar de l’entrada de les noves tecnologies en el camp de les humanitats. “Unes eines que normalment es fan servir per divertir-se no és lògic que es vulguin implantar en moments d’esforç com són els moments d’estudi”. Llovet va reivindicar les virtuts de la conversa socràtica –mitjançant la qual, a partir del dubte sistemàtic, s’arriba a noves veritats– i va evidenciar la poca sintonia entre el coneixement humanístic i la rapidesa que proporciona Internet: “Dóna una informació indiscriminada, massa immediata, sovint equivocada”. Dos versos de Choruses from the Rock, de T.S. Eliot, que Llovet va citar adequadament, anticipaven la rebaixada inexorable –potser irreversible– de l’exigència: “¿On és la saviesa que hem perdut amb el coneixement?, ¿On és el coneixement que hem perdut amb la informació?”.

De la jerarquia a l’anarquia
Abans llicenciar-se en Filosofia i Lletres l’any 1971, Jordi Llovet va passar per Frankfurt, Praga, París i Itàlia. “Vaig tenir la sort de passar per llocs on hi havia grans mestres que em van ensenyar molt”, va dir abans de referir-se a alguns dels referents que trobem al llibre: José María Valverde, Gerard Genette, Martí de Riquer i Julia Kristeva. “Em sento d’una cultura molt europea. Prefereixo una llengua endreçada com l’alemany que no pas l’anglès, que va de qualsevol manera. He de reconèixer, però, que és una llengua molt apta per al teatre i la poesia. Si pot ser, declamada en Oxbridge”. Llovet va recordar que una institució “arrelada en el concepte de jerarquia com la universitat” ha anat a parar “en l’anarquia”. Fins i tot s’ha perdut la capacitat d’encertar definicions: “Es parla de neoliberalisme, però és erroni: el liberalisme d’Adam Smith va ser una gran cosa per al pensament polític. Ara vivim en una mena de règim on mana el mercat i la tècnica... No té ni nom! S’actua igual tant si s’és d’esquerres com si s’és de dretes”.

© Jordi Nopca (Publicat al diari ARA, 4 d'abril del 2011)

Vintage Vila-Matas

Chet Baker: "Let's Get Lost"

“Tinc ganes de fer accessible tota la meva obra als lectors: encara que sembli impossible, una bona part dels meus llibres no es poden trobar”. Aquesta és una de les raons que Enrique Vila-Matas dóna per haver accedit a la publicació en format butxaca de pràcticament tota la seva producció literària. En els propers quatre anys, DeBolsillo publicarà en 16 volums una vintena llarga de títols de l’autor barceloní. Si la primera raó –l’accessibilitat–és d’una lògica quasi convencional, la segona ja s’apropa més a les coordenades de Vila-Matas: “La meva intenció és que aquesta biblioteca sigui una font important de creació d’inèdits. No vull que sigui un pou acadèmic, sinó un estímul per a la producció d’inèdits”. Dels tres primers volums de la col·lecció, dos en compleixen els requisits. En un lugar solitario reuneix les cinc primeres novel·les de Vila-Matas –publicades entre 1973 i 1984– amb un pròleg escrit l’any passat en què l’autor passa revista a les motivacions que el van portar a escriure. Una de les respostes possibles que aventura és: “Porque a un comandante español le dio por robar cajas de whisky en un colmado de África”. Vila-Matas recorda que va començar a escriure novel·les “havent llegit únicament poesia”: “Igual que arribem a la vida per accident, jo també vaig començar a escriure de manera accidental”, admet amb aquell posat de timidesa solemne que l’acompanya gairebé sempre. Chet Baker piensa en su arte recull una quinzena de narracions curtes publicades entre el 1988 i el 2010. De les dues aportacions inèdites, la primera (i que dóna títol al llibre) vol inaugurar un nou gènere, la ficció crítica, a partir d’un artefacte narratiu a mig camí de la narració i l’assaig. “És un text radical, successor de Dublinesca”.

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 161, abril del 2011)

D'un temps, d'un país

John Ausonius, l'assassí del làser

“Els atacs de l’assassí del làser van ser un trauma nacional: a ningú no li van passar per alt”, ens diu Gellert Tamas, autor de l'extens i addictiu reportatge sobre John Ausonius, que en va tenir prou amb dos anys –1991 i 1992– i deu incursions violentes –un mort i diversos ferits– per sotragar Suècia i exorcitzar tots els dimonis que ballaven per l’inconscient del país des de finals de la dècada dels 80. “En aquells moments, jo començava a treballar de periodista, i vaig escriure diversos articles sobre la popularització de partits polítics d’extrema dreta com Nova Democràcia o Resistència Ària Blanca i els actes racistes que tenien lloc a Estocolm. No va ser fins l’any 2000 que vaig decidir que escriuria un llibre sobre aquell moment històric i social tan difícil”.

Un gran personatge literari
Igual que va fer Truman Capote amb A sang freda, a L’assassí del làser Tamas va optar per una aproximació total i obsessiva a la vida d’Ausonius, que va acceptar ser entrevistat durant deu ocasions, de les quals en van sortir 40 hores de conversa atapeïda. “La primera vegada que el vaig anar a visitar a la cel·la tenia molta por. Em van deixar sol amb ell a dins d’una petita cel·la... Em va sorprendre que no tingués cap por de parlar dels diversos intents d’assassinat ni dels robatoris que havia comès durant la dècada dels 80. Quan li preguntava per la seva família o pels seus amics, en canvi, la conversa fluïda es convertia en respostes curtes i plenes d’interjeccions”.

Gellert Tamas, periodista

Per aconseguir narrar la vida de l’assassí amb la precisió i versemblança que enganxen el lector, a Tamas li va tocar parlar amb amics, familiars i tot aquell que havia entrat en contacte amb Ausonius, a banda de conèixer a fons els responsables de la investigació policial, amb qui ens anem trobant paral·lelament a la narració d’episodis del passat de l’assassí i de fragments sobre la vida esquinçada de tots aquells a qui va atacar. “La història d’Ausonius és molt trista. De ben petit s’esforça per formar part de la societat i no se’n surt, encara que s’hi esforça molt. Ausonius, fill d’immigrants, vol ser suec a tot preu, i per aconseguir-ho un bon dia decideix començar a disparar contra la immigració –aquells que són com ell, però que rebutja–. Apropant-me a la història de John Ausonius vaig adonar-me que l’individu i la societat interactuen constantment. Si la societat t’ho posa difícil tindrà la seva repercussió. Això es va fer explícit a principis dels 90. Les dues concepcions del món havien caigut a trossos amb el mur de Berlín. La crisi econòmica que passava Suècia era bestial, i de cop i volta van començar a sortir partits polítics que en culpaven la immigració”. L’assassí del làser és una aproximació matisada i exigent a la situació complexa que es vivia a Suècia. “John Ausonius em va dir que havia fet allò que els polítics només deien. Ell havia volgut passar a l’acció. Tenim la tendència a creure que la gent com Ausonius són monstres. Els seus actes són terribles, sens dubte, però tots formem part de la societat i a tots ens hauria d’importar què li passa al nostre veí: fins i tot Ausonius ha estat un nen, i en el llibre es pot comprovar que tenia prou virtuts per haver seguit camins molt diferents”.

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 143, novembre 2010)