Un heroi del nostre temps

“Ja n’hi ha prou d’alimentar la gent amb caramelets. Per culpa d’això, tenen l’estómac fet malbé: necessiten remeis amargs, veritats càustiques”, escrivia Mikhaïl Lérmontov al pròleg d’Un heroi del nostre temps, l’única novel·la que va tenir temps d’acabar en la seva curta vida. Nascut a Moscou l’any 1814, Lérmontov es va donar a conèixer poc després de la revolució desembrista de finals de 1825: els seus poemes inicials recullen l’exhaltació romàntica byroniana i puixkiniana. Després de la mort d’Alexander Puixkin (que el gener de 1837, després d’assabentar-se que la seva dona li havia estat infidel, es va batre en duel amb el baró Georges-Charles de Heeckeren d’Anthès) Lérmontov va escriure La mort del poeta, on acusava l’alta societat russa d’haver participat indirectament en la mort del seu amic. El poema li va valdre l’exili al Caucas, on la seva insatisfacció va créixer veient els enfrontaments entre les forces russes i els pobles caucàsics –que no volien acabar sotmesos als poders del tsar–. Va ser allà que Lérmontov va escriure Un heroi del nostre temps, que publicaria l’any 1841, poc abans de batre’s en un duel que va acabar amb els mateixos resultats que el de Puixkin.


“No us penseu que l’autor d’aquest llibre hagi tingut mai el somni altiu de ser el reeducador dels defectes de la gent. Que Déu el guardi d’aquesta descortesia!”, advertia Lérmontov al pròleg de l’obra, estructurada a partir de cinc relats amb un desordre cronològic ben estudiat i protagonitzada pel jove oficial Petxorin, que viatja de Sant Petersburg al Caucas, passa una temporada en un balneari, entra en contacte amb un cosac i fins i tot es troba amb l’autor. Un heroi del nostre temps mostra la transició del romanticisme inicial de Lérmontov cap a la minuciositat psicològica, preludi de les grans novel·les del realisme rus.

© Jordi Nopca (Time Out Cultura, 29, juny del 2011)