Oncle Oswald

Roald Dahl (1916–1990) només va escriure dues novel·les per a adults. De Some Time Never (1948) pengen dues medalles: va ser la primera ficció sobre guerres nuclears que es va publicar als Estats Units després dels atacs d’Hiroshima i Nagasaki; no es va reeditar mai més.
La segona novel·la, Oncle Oswald, va ser publicada trenta anys després. En aquelles tres dècades, Dahl s’havia convertit en un dels autors més estimats pels petits gremlins de la casa –gràcies a títols com Charlie i la fàbrica de xocolata (1964) i El fantàstic senyor Guillot (1970)–, al mateix temps que convocava uns quants adults amb rebotiga (és a dir, amb una part fosca) gràcies a reculls de narracions com Històries imprevistes (1979).

El negoci de fer ‘waka waka’
A Oncle Oswald hi apareix una quantitat considerable de relacions sexuals, que al seu moment van ser catalogades de soft porn. Igual que al perspicaç Oswald, a Dahl li interessa, més que despertar les hormones dels lectors, recollir el producte masculí després de l’envestida. Després de fer fortuna amb la pols d’uns escarabats que només es troben en una regió del Sudan –gràcies a les seves propietats afrodisíaques–, Oswald es proposa fer una col·lecta d’esperma de les ments més brillants de 1919. Pensa en Einstein, Sibelius, Stravinsky, Debussy i Freud, i de seguida afegeix uns quants monarques europeus: el seu objectiu és vendre la substància a dones riques, àvides de cultura i d’engendrar un petit geni. Vol aconseguir un milió de lliures abans de fer 30 anys. Durant el trajecte, aconsegueix fer riure força al lector i, de passada, sedueix un grapat de dones i beu unes quantes ampolles de claret, un dels vins preferits del senyor Dahl.


© Jordi Nopca (Publicat a Time Out Barcelona, 177, juliol del 2011)