Rosa i gris

“–Què diu, la seva al·lota? –Són beneitures seves. –Bé, però què diu? –Diu que sembl un onso. –No li falta raó”. Llorenç Villalonga (Palma, 1897–1980) dominava el diàleg amb gràcia i vivor, fet que el va convidar a fer alguna incursió teatral durant la dècada dels 60. Aquil·les o l’impossible (1964) i Els desbarats (1965) van fer lliscar encara més la precisió dialògica de l’escriptor mallorquí en novel·les com Les fures (1967), El misantrop (1972) i Un estiu a Mallorca (1975), versió definitiva de Rosa i gris, text que havia d’aparèixer al segon volum de la primera edició de les Obres completes de Villalonga. “El text d’Un estiu a Mallorca resulta molt més extens, sense que s’ampliï l’acció del relat”, llegim a la introducció de Josep Antoni Grimalt. “Conté expansions en els detalls, descripcions, diàlegs, etcètera; però s’allarga sobretot amb la inserció de fragments del llibre de George Sand Un hiver à Majorque, bé com a epígrafs dels diferents capítols, bé intercalats en el cos del text”.

Una novel·la amena i intel·ligent
Grimalt recorda que Villalonga no va mostrar mai “la voluntat de derogar l’original de Rosa i gris” i ressalta que la versió que veu la llum per primera vegada –i que no es pot datar amb exactitud– és atractiva i “més àgil sense el llast dels afegitons”. Qualsevol comparativa amb Un estiu a Mallorca (reeditada l’any 2008 a Club Editor) comportarà batusses a favor d’una o altra novel·la. Potser l’exercici més sa és endinsar-s’hi fent tabula rasa, amb l’única aspiració de conèixer l’esbojarrament de Sílvia Ocampo, que descobreix Mallorca durant la dècada dels 30 del segle XX. Hi ha una cua llarga de provocacions, seduccions i desenganys, expressats amb aquella amenitat sempre intel·ligent de Villalonga.


© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 178, juliol del 2011)