Una distinció revolucionària

La Virreina s'estrena com a Centre de la Imatge amb una exposició eclèctica i engrescadora sobre la Rambla. Un holograma de Jordi Nopca viatja fins als baixos fons barcelonins... Zaaaap!



“Ens trobem en un moment altament demagògic –mediàticament parlant–respecte la Rambla, i amb aquest projecte ens vam proposar afrontar com a mite tot el que hi circula o n’ha format part”. Així comença el parlament inaugural de Carles Guerra, director del projecte La Virreina-Centre de la Imatge que s’estrena amb un projecte que té quatre caps: tres d’ells, al propi palau ubicat al número 99 de la Rambla, i un quart a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Les xifres del projecte són importants: 770 m2 de sales d’exposició amb més de 650 fotografies, gravats, pintures, aquarel·les, dibuixos i documents originals d’època. Els autors encara són més interessants: Miserachs, Ocaña, Brassai, Centelles, Ballell, Colita, Català-Roca, Dora Maar, Pitarch, Maspons, Àngels Margarit i Gabriel Casas, entre molts altres. El que encara crida més l’atenció –i satisfactòriament– és el discurs que hi ha darrere del projecte: la fugida d’una visió historicista i nostàlgica de la Rambla i l’acostament des de suports i sensibilitats molt diverses que aconsegueixen dotar el passeig barceloní de la “distinció revolucionària” de la qual parlava Jean Baudrillard fa gairebé 40 anys. La Rambla ha estat i és encara un espai hiperactiu i transitat, polimorf i cèntric –un centre perpètuament desplaçat, com el de Jacques Derrida– i Guia secreta s’hi aproxima des de diversos fronts sense renunciar a l’entorn immediat i nodrint-se del coneixement popular “inscrit al carrer, fixat en arxius fotogràfics, hemeroteques, filmoteques i cròniques”.


Instantànies del carrer
La primera part del projecte –el pòrtic indispensable, l’ham temptador– és Instantànies del carrer, exposició comissariada per Carles Guerra i que vol recollir l’esperit d’aquelles guies dels setanta que descobrien aspectes insòlits de Barcelona. “La Rambla és el carrer dels virtuosos, per a mi”, ens diu Guerra: “L’única cosa que necessita el virtuós és la presència de l’altre”. Després de veure un quadre d’Achile Battistuzzi de 1873 i els retrats que Beat Streuli va fer el juliol de l’any passat accedim a la part baixa –en un sentit físic i metafòric– de la Rambla. El Barri Xino que Francesc Madrid va batejar a Sangre en Atarazanas (1926) es fa present gràcies a les fotografies del cabaret La Criolla, la visibilitat activa dels transvestits i “la vida nua” representada per les fotografies de la higiene de les prostitutes, fetes per Josep Cuntíes durant els primers anys de la transició.


D’aquesta exploració física passem als motoristes que es van passejar eufòricament l’onze de setembre de 1977 –seguits per la càmera de fotos de Manel Armengol– o a la contraposició entre l’enterrament de Jacint Verdaguer i les celebracions de les victòries del Barça. “La Rambla és un lloc ideal per al safari fotogràfic” –diu Guerra–, però també és un bon paisatge televisiu –veiem un reportatge de Lluís Racionero i l’assalt al Banco Central de 1981– cinematogràfic –el ball d’Antonio Gades a Los Tarantos (Francisco Rovira-Beleta, 1963)– i literari: “Gràcies a obres com La bandera, de Pierre MacOrlan i Diari del Lladre, de Jean Genet, Barcelona es va convertir en un destí turístic que convidava a la mala vida i es va equiparar a territoris continus i metafòrics com Marsella i Brest”.


Retrat(s) d’Ocaña
“Un dels objectius fonamentals d’Ocaña 1973–1983 ha estat rescatar-lo de la seva pròpia biografia. Retrat intermitent, de Ventura Pons, és encara la metonímia absoluta, quan es parla d’ell: el que m’interessava explorar eren les facetes contradictòries i diverses del personatge”, ens diu Pedro G. Romero, que es fixa molt especialment en la vessant de performer de José Pérez Ocaña (1947–1983), no vinculada amb “el modern món queer, perquè ell venia del proletariat”. Romero aconsegueix transmetre l’energia d’aquest “sistema audiovisual humà” que era Ocaña gràcies a vídeos i fotografies que combinen activisme, provocació i acció lliure. “Caldria preguntar-nos per què no hi ha ningú transvestit de flamenc a la Rambla, ara...”, es demana Romero.

Mirades fresques i animals
La nova sala Xavier Miserachs es converteix en l’espai expositiu més petit del conjunt i comença amb una repassada als itineraris que Miserachs va recórrer per configurar Barcelona en blanc i negre (1964). A Miserachs revisitat veiem una petita selecció dels més de 7.000 contactes fotogràfics que formaven part de la seva recerca durant la primera meitat dels seixanta: “Si us deixeu atrapar pels recorreguts que proposen els contactes tindreu l’oportunitat de conèixer una mirada fresca i oberta de la ciutat”, diu Maria Dolors Tàpias, encarregada de la documentació de la mostra.

Per culminar la visió de la Rambla haureu d’anar fins a l’Arxiu Fotogràfic a la plaça Pons i Clerch i descobrir el fotoperiodisme avant la lettre de Frederic Ballell (1864–1951). Jordi Serchs i Serra, cap de l’Arxiu, ens fa cinc cèntims de la mostra: “Les fotos de Ballell, organitzades com una passejada que comença a Canaletes i acaba a Drassanes se centren en donar una visió social i animal, més que no pas arquitectònica”.

Publicat a Time Out Barcelona (112, abril del 2010)