Cançons netes

D’uns anys ençà, la música ha anat perdent pes considerablement: del vinil es va passar al cassette, i d’aquest al cedé, que la intangibilitat del format MP3 està posant en dubte. A hores d’ara es pot afirmar que les cançons pesen menys que una ànima humana (floten en l’espai difícil de delimitar del software informàtic). Els Cabo San Roque, conscients del règim voraç que ha portat la música fins a la no existència física han apostat per un àlbum que pesa uns 400 grams: el cedé està ficat, juntament amb un llibret foradat, dins una planxa metàl·lica que cal descargolar per accedir-hi. El disseny és de luxe i enrevessat, i la idea que el motiva encara ho és més. El punt de partida és un encàrrec del festival NEO. «Era un encàrrec, però aquest encàrrec consistia a fer el que nosaltres volguéssim», ens deixen ben clar els Cabo San Roque molt a prop del seu laboratori creatiu del carrer de la França Xica. Mesos abans de l’actuació per encàrrec –i en plena gira de La Caixeta– se’ls va ocórrer de provar de muntar les seves noves cançons sobre els diferents programes d’una rentadora. «La idea inicial era fer un espectacle a partir d’un rentat de roba, dels diferents ritmes i sorolls que es generen dins la màquina». Després d’una prova pilot a Manlleu i de moltes sessions amb la rentadora, «que mai es cansa de fer música», els Cabo van anar bastint les set peces de l’espectacle, que es va presentar –encara en un estat força primitiu– al festival que els havia contractat. «Entre llavors i la presentació del disc la màquina ha incorporat un canvi de marxes i un tercer tambor i s’han canviat alguns ritmes...» Després de tants rentats successius, les cançons s’han anat alliberant de qualsevol brutícia i han aconseguit un so que s’allunya dels Cabo San Roque «per a tots els públics». «Volíem aprofundir en moments i atmosferes que a França Xica no havíem pogut explorar. Els sons de França Xica són molt secs i ara la presència majoritària de pianos i guitarres et porten a un so més evocatiu». La seva descripció és curiosa, tenint en compte que les composicions parteixen dels ritmes fixes de la màquina. «La rentadora és un instrument mecànic que toca instruments acústics», ens aclareixen. El resultat sorprèn i hipnotitza, perquè les cançons són majoritàriament lentes i van fent voltes (igual que la roba durant un rentat). «La rentadora de la família Caba», que sobrepassa els vuit minuts, n’és un dels exemples més clars, que es desenvolupa amb certa mandra experimental i va tornant periòdicament al mateix punt, per anar-se transformant poc a poc i acostar-se de mica en mica al final.

«Portem molts anys en contacte amb músics que fan coses experimentals, i a poc a poc ens hem anat quedant amb textures, sons determinats...», ens comenten, abans de repassar les diverses col·laboracions que els acompanyen puntualment: Xavi Lozano i Frank Rudow a «L’enfonsament del CaboSanRoque i l’orquestra de vents submarins» i Abraham Boba a «Romanç de les sis taques», a més d’algunes veus molt properes a l’òrbita del grup a «Taverna dels tensioactius iònics». Tot i la capa epidèrmica abstracta del disc, els Cabo San Roque reconeixen que el seu interès últim ha estat «fer cançons, encara que no tinguin lletra». Música a màquina és el primer disc en què abandonen les paraules totalment, encara que aquestes esquitxin el llibret que acompanya el disc –fins i tot en forma de versos, sempre vinculats al procés purificador del rentat: «El rock’n’roll de la rentadora / qui no belluga renta penyora / faci el favor mogui els peus senyora / que la bugada demana traça / passió, paciència i perseverança / cop de cintura i bastant sabó».

Publicat a Mondosonoro (2008)