Un camí imprevisible

John Baldessari va néixer a National City (Califòrnia) l’any 1931. No arriba als 60.000 habitants i és a un parell d’hores en cotxe de Los Angeles. No és una ciutat precisament coneguda per ser un centre cultural, sinó una de les més conflictives del comtat. Hi va viure Tom Waits durant uns anys, i també John T. Walton, fill del fundador dels supermercats Wal-Mart.


Tot i que li queda poc per arribar als 80 anys, Baldessari ha fet l’esforç de sortir de National City per supervisar el muntatge de la retrospectiva que el MACBA li dedica. Les 150 obres que hi veurem han passat prèviament per la Tate Modern de Londres i quan acabi l’experiència barcelonina aniran cap al County Museum de Los Angeles i el Metropolitan de Nova York. Baldessari, que segueix “treballant com un boig”, en paraules d’una de les comissàries de l’exposició, Leslie Jones, sembla fora del temps, o en una dimensió diferent de la nostra, lluny del museu on es troba, posant-lo en dubte, potser, com ha fet tantes vegades amb ell mateix i amb l’art que ha anat fent durant les últimes cinc dècades. Baldessari ha estat professor del California Institute of Arts i de la University of California de Los Angeles, però aquest detall biogràfic –igual que el fet d’haver nascut en un entorn no gaire còmode– no tenen res a veure amb la seva obra. John Baldessari va néixer a National City: quina importància té, això? Va començar pintant teles, i l’any 1970 va decidir cremar tot l’art que havia fet entre 1953 i 1966: algunes obres es van salvar només perquè eren al garatge de la seva germana . El Cremation Project va ser un moment, un esglaó més del camí imprevisible que ha anat seguint. No cremarà res més. Tot i que molts artistes també han optat per la incineració, Jones diu que Baldessari és el primer que converteix l’acció en una obra d’art més.

Baldessari va copiar unes quantes vegades la seva promesa, per no oblidar-la mai

Bellesa conceptual i irònica
L’única intenció baldessariana –que també posem en dubte– ha estat la recerca d’una bellesa pura, o si preferim emfatitzar-ho una mica, de la pura bellesa. “És l’aspiració de l’art, la bellesa, però aquesta és molt subjectiva i Baldessari en pinta un quadre conceptual entre 1966 i 1968. La mirada és, evidentment, irònica”, comenta Jones a la sala dedicada a aquelles obres on la paraula pren una importància especial. Una bona part d’elles són textos de color negre escrits en teles insípides –grogues com un canari malalt o del gris de la cara d’un enterramorts– on Baldessari fa servir un sentit de l’humor que la barba blanca i mirada adormida actuals discuteixen severament. “En termes generals, els quadres de colors clars es venen més ràpidament que els quadres de colors foscos”, recomana en un dels tres consells per als artistes que volen vendre. “L’humor s’associa molt a la meva obra, però no és el meu objectiu principal”, diu Baldessari (com si de dins una caverna en sortís una veu que atemoreix): “El meu escriptor preferit és Cervantes. Quan llegeixes Don Quijote no saps si el que passa és humorístic o tràgic, i això em sembla interessant. M’agradaria que no se’m pogués classificar”.


Tot i aquesta voluntat, muntar una exposició implica crear una sèrie de sentits, repte que Leslie Jones i Jessica Morgan han assumit. Fins i tot han fet la seva aportació per escrit al catàleg –esplèndid– de Pura bellesa, encara que l’opinió de Baldessari respecte els textos sobre art sigui, com a mínim, impactant: “La crítica m’agrada només quan es pot llegir i entendre; en general he de dir que no m’interessa gens l’argot artístic”. Baldessari ha estat professor d’art, precisament: la seva didàctica s’intueix particular, però tampoc no té cap importància en relació a la seva obra. Pura bellesa comença amb les teles i fofografies que no van ser cremades: un ocell que s’escapa del quadre (Bird #1, 1962) o una sèrie de culs de camió fotografiats el 20 de gener de 1963 conduint des de Los Angeles a Santa Barbara. “La presència de carreteres o de boira insinuen el que ens trobarem més endavant”, explica Bartomeu Marí, director del MACBA, que més endavant, en una sala dedicada a l’ús conceptual de la fotografia, en ressalta les qüestions geomètriques: “els paisatges i objectes busquen l’ordre que la natura no té”. Quan a partir dels anys 80 comenci a treballar a partir de fotogrames, Baldessari intentarà escapar del marc rectangular fotogràfic. Als 90, el color es perfila com un element cada vegada més important, i dels últims deu anys podem destacar la tridimensionalitat d’algunes de les seves obres. “És una cosa nova, per a mi, i m’interessa explorar-la, però no crec que sigui un camí que vulgui seguir a partir d’ara”, ens fa saber l’artista, tan sorrut com un fotograma de Charles Bronson o David Carradine.

Un cop de puny d'estil bronsonià

Publicat a Time Out Barcelona (106, febrer del 2010)