La cosa petita i fràgil

A finals del 2005 va desaparèixer Turistas, el projecte en castellà que Borja Duñó i el seu germà Guillem, Ramon Garriga i Martí Duch havien encetat després de tres anys de ser Tuesday afternoon. Sense deixar-se massa temps per respirar, en Borja es va tancar a la seva habitació per treballar en el seu primer disc estrictament en solitari, 29 (Weight recordings, 2006), en què acompanya la seva veu de cristall únicament amb una guitarra acústica.

29 és un disc amb trampa, perquè no quadra ni amb els minuts que dura ni amb l’edat actual del seu responsable. Fa una referència a una xifra passada no fa gaire, això sí, i enclou secretament el número de cançons que conté (2+9 =11). És, a més de tot això, “un títol que amaga un problema sobre el temps: vas creixent i vas cremant etapes de la vida i a vegades et preguntes si ets el mateix que quan tenies cinc anys o que quan vas néixer”. Ni la ciència –per sort– pot encara donar respostes a certs dubtes exclusivament humans. Tot arribarà, però mentre no sigui així ens haurem de conformar amb les qüestions que planteja l’art.

En Borja Duñó s’ha armat de la seva guitarra acústica i ha enregistrat un disc que guanya, i bastant, com més vegades s’escolta. Si pot ser, l’audició cal fer-la sol, tancat en l’espai més íntim i amb un fil de llum. “L’escenari de 29 és la meva habitació, però he intentat no sonar com aquests cantautors indie que es passen el disc lamentant-se. En les cançons m’agrada traslladar-me a altres llocs, m’agrada obrir finestres”. “Porcs” o “La noia més bonica” se’ns emporten cap algun lloc rural i apartat de tot. A “Garota”, en canvi, la platja és la protagonista: “És una adaptació al català d’una cançó que havia escrit als 18 o 19 anys i que es deia ‘Skin cutter’. Ens parla d’una relació tempestuosa de l’adolescència, el moment en què l’amor punxa més, en què tot és blanc o negre i que tot acaba de manera tràgica”. Enregistrat entre febrer i març d’aquest any, 29 va néixer com a “punt i a part” a quatre anys intensos amb Tuesday Afternoon i Turistas que van suposar tres discos d’estudi i una pila incomptable de concerts. “El disc ha estat, en certa manera, un retrobament amb mi mateix, que vaig començar escrivint cançons l’any 2001 durant una temporada que vaig passar als Estats Units. Potser fins ara, amb el grup, m’havia estat allunyant de les cançons que jo havia començat a tocar només amb guitarra. Amb 29 he volgut treure’m tot aquest embalum sonor de sobre i tornar al principi”. I el resultat és un disc aparentment senzill, íntim, que recorre als inicis folk de Bob Dylan i a la revifalla actual que està vivint el gènere gràcies a Devendra Banhart i altres bolets com Antony and the Johnsons. “Quan havia d’enregistrar amb el grup era molt diferent: requeria assajos, proves, arranjaments... i, a vegades, en tot aquest procés notava que el resultat no era exactament el que jo volia, que hi havia alguna cosa fràgil i petita que es perdia. Sé que amb 29 no estic inventant res, però el fet que ara hi hagi gent jove que torna a agafar una guitarra m’ha donat valor suficient per enfrontar-m’hi”. El tret inicial és “Benjamí”, una cançó que ja ens parla sobre tornar als orígens –un dels objectius del disc– però per la via del desdoblament en el personatge del títol. “Ara que fa dies” és una primera aproximació a les relacions amoroses, que esdevindran un dels eixos del disc amb exemples lluminosos (“Laia”), ferits (“Sempre rondinant”) i fins amb un punt escabrós i inquietant (“Tothom té”).

El pessimisme de “Porcs” ens transporta a la vena més compromesa de Duñó, que potser té en “Dimoni català” la mostra més controvertida, tot i que ell assegura que “és una cançó molt divertida sobre un tema que m’afecta com a persona”. L’experiment lo-fi de “Puces”, “que té el regust parisenc del marché aux puces” o l’escèptica “Jo no ho veig”, adreçada “a tota aquella gent que té les idees tan clares” encaminen el recorregut que ens proposa aquest 29 cap al final amable de “La noia més bonica”. “Tinc la sensació que aquest és un disc que he escrit per a mi, i per això no em preocupa molt la recepció que pugui tenir. A partir d’aquí –i ho dic sincerament– no sé què pot passar, no en tinc ni idea: igual podria deixar la música com pensar en muntar un súper grup o seguir en solitari... A vegades em faig una mica de por a mi mateix”.

Publicat a Mondosonoro (2006)