Bateig d'alt voltatge

Revolució i pensament. Barricades i filòsofs. En Jordi Nopca saluda la nova editorial Blackie Books saltant per la finestra.

Jerry Rubin (1938-1994) va capitanejar la insubmissió estudiantil de Berkeley, algunes de les manifestacions més conegudes contra la guerra de Vietnam, va ser un dels protagonistes dels aldarulls de Chicago l’any 1968 i va fundar, amb Abbie Hoffman, el Young International Party, a partir del qual va difondre el seu ideari, sintetitzat en el seu llibre més emblemàtic –però potser no el més controvertit–, Do it! Escenarios de la revolución, primera referència de Blackie Books. És un llibre ple de titulars: “Hi ha 646,5 milions de models diferents de yippies, i la definició de yippie és equivalent a LÍDER. Els yippies són líders sense seguidors”. O bé: “No podem fer marxa enrere. Aquesta nit és la més important de la història d’Amèrika”. Un altre més: “Estem orgullosos de ser coneguts per allò que no som”. Encara un altre: “Allibereu els presoners i empresoneu els jutges!”. La doctrina de Rubin és pirotècnica, energètica, inflamable, plena de signes d’exclamació i potenciada gràcies a un disseny meticulós que reprodueix punt per punt l’edició original de Quentin Fiore. Les visions del llavors insubornable Rubin passen avall amb facilitat tant pel seu estil directe –demagògic sempre que calgui– com per la imatgeria que l’acompanya: manifestants rabiosos, policies malvats, estudiants eufòrics, polítics diabòlics i desenes de cares joves, la generació que ‘havia’ d’acabar amb les guerres, la injustícia i la prohibició d’orinar al carrer (hi dedica tot un capítol). Llàstima que Rubin, apòstol del nudisme, descobrís les camises i les corbates pocs anys després de protestar contra la guerra de Vietnam: l’any 1985, les festes per a empresaris que organitzava a Studio 54 li permetien guanyar més de mig milió de dòlars l’any. Poc després va utilitzar el seu antic company de partit, Abbie Hoffman, amb l’objectiu de treure rèdit de les diferències ideològiques entre un i altre. Hoffman es va suïcidar el 1989. Rubin va ser atropellat per un cotxe cinc anys després i, a diferència dels meetings, manifestacions i negocis diversos, aquesta vegada no se’n va sortir.

Entendre els cervells grocs
Els espectadors televisius van deixar d’associar els dibuixos animats amb un entreteniment “inteŀlectual vacu, inofensiu i pueril” quan l’any 1987 van aparèixer els Simpson. Vint-i-dos anys després, l’humor descamisat de la família més popular d’Springfield segueix en antena: potser han perdut grapa i corrosivitat, però segueixen sent un negoci rendible. Les particularitats de Homer, Bart, Maggie, Ned Flanders i el senyor Burns han estat investigades filosòficament per vint autors nord-americans a Los Simpson y la filosofía. És una aproximació menys amena que els capítols de la sèrie però amb revelacions interessants, on les actituds vitals dels personatges es relacionen amb els fonaments del pensament aristotèlic, la teoria del superhome de Nietzsche, el bé moral kantià o les anàlisis semiològiques de Roland Barthes (reconvertides aquí en semiòtiques: finalment l’opció ianqui s’ha acabat imposant).


Publicat a Time Out Barcelona (96, 4–10 de desembre del 2009)