El gran manetes

Va perdre el pare a Roma quan tenia només tres anys, però tot i així la primera de les facetes artístiques que Mariano Fortuny i Madrazo va mostrar va ser la pictòrica, precisament la disciplina en què el primer Fortuny va excel·lir. “Fortuny i Madrazo té una etapa simbolista inicial en què veiem una teatralització de les figures, llavors evoluciona cap a un estil més personal i realista i durant els últims anys de la seva vida explora un naturalisme sense confins on recull les possibilitats del pigment”, explica Àlex Susanna, director de cultura de l’Obra Social de Caixa Catalunya, al costat de Giandomenico Romanelli, Daniela Ferretti i Claudio Franzini, els tres comissaris de Fortuny. El mag de Venècia, que després d’uns minuts de contenció saben escampar amb entusiasme italianitzant tota mena de minúcies sobre el petit Leonardo, nascut a Granada l’any 1871, tot i que va passar pràcticament tota la vida a Venècia.

Fotografia de Venècia feta per Fortuny

“L’obra de Fortuny és immensament rica i polièdrica, i té alguns punts inquietants. Fins ara és un artista poc apreciat i gens conegut a Espanya, però tot i això –o potser per això– és un dels principals artífexs de la imatge de Venècia que té el món”, diu Romanelli poc després d’enumerar els diversos camps en què Fortuny i Madrazo va excel·lir. De forma paral·lela a la pintura, el fill del pintor de La vicaria es va dedicar a investigar la fotografia, el gravat, l’escenografia, la il·luminació i el disseny de moda durant cinquanta anys des del Palazzo Pesaro degli Orfei, meravella del gòtic tardà. “A la segona meitat del segle XX, l’element proteic i polimorf de Fortuny i Madrazo (sumat a la transnacionalitat del personatge) el converteixen en gairebé un desconegut. La percepció de l’obra esdevé fragmentària i incompleta”, ens adverteix Susanna, que juntament amb el Museu Fortuny de Venècia s’han proposat d’ensenyar “la retrospectiva més àmplia de l’artista” –s’hi poden veure 300 peces– i alhora “reivindicar Fortuny en la doble vessant de l’artista total (en una accepció wagneriana) i de l’artista com a artesà (en la línia de les Arts and Crafts de William Morris)”.

Una de les làmpades dissenyades per Fortuny

Una simfonia de colors
El jove Fortuny s’autoretrata vestit amb camisa vaporosa, amb la barba que ja vol créixer i l’ull amb un punt vermell de gana, mirant per la finestra oberta cap al món que es vol menjar. Abans que s’acabi el segle XIX pintarà escenes del Parsifal de Richard Wagner, i a principis del XX inventarà una tècnica fotogràfica que li permetrà captar la bellesa panoràmica de Venècia: els canals –pràcticament buits–; els palaus i les seves façanes treballadíssimes; algun vianant distret que creua un pont o omple un carreró de joguina. “La Venècia que Fortuny volia mostrar ja era un somni, una al·lucinació: la ciutat que l’aristocràcia volia recuperar. Marcel Proust fa referència 50 vegades a Fortuny a la recherche. Li diu ‘el mag de Venècia’, però també el cita amb el seu nom real –i això només passa en el seu cas: detall significatiu. L’obsessió de Proust amb Fortuny és deguda als vestits, que li semblen una simfonia de colors inacabable”, comenta Claudio Franzini, que s’atura una i altra vegada al davant d’alguna de les creacions tèxtils sòbries i tranquil·les que Fortuny va crear juntament amb la seva esposa, Henriette Adèle Nigrin. Amb el taller d’estampació de teixits que van obrir a principis del segle XX el matrimoni Fortuny-Nigrin va començar la peripècia en el camp de la moda, de la qual l’exposició en fa ressò amb un tast representatiu de les seves filigranes. Hi veiem, entre d’altres, els vestits que van confeccionar per una representació d’Otel·lo o el vestit femení Delphos, “túnica tubular o bé trapezoidal –si es cobria amb sobrevesta–”, recorda Susanna, lluït per actrius com Sarah Bernhardt, la ballarina Isadora Duncan i escollit com a mortalla per l’assagista Susan Sontag (la fotografia que en va fer Annie Leibovitz transmet una pau pràcticament clàssica). “El prisat del vestit era de 450 plecs i s’adaptava a la forma del cos de qui el portés, i cada model rebia 15 tintats diferents”, recorda Franzini, que se sorprèn de saber que els hereus de Nigrin van tenyir les aigües dels canals venecians quan hi van abocar els tints que no van voler conservar com a herència: era a principis dels 60, però la seva imprudència els va costar una bona multa.

Fortuny també va aprofitar els viatges per fotografiar per tot arreu on passava

Estratitificació de sediments
Giandomenico Romanelli considera que una de les claus creatives de Fortuny és “la desestructuració i la recomposició”: es deixava posseir pels signes del temps, se n’apropiava i en donava la seva versió, sempre ubicada en relació a l’espai concret del palazzo, l’obra d’art total en què parets, teles, maquetes, vestits i fins i tot els llums confeccionen una cosmovisió particular que segons Romanelli escapa de “l’academicisme decadentista i s’allibera del fardello de l’obra del seu pare”. “Fortuny és un home constructor de mons, d’ambients, moments i llocs”, afegeix Franzini: “fa servir el seu gust amb una gran despreocupació i llibertat”. En una de les pintures dels anys 30, Fortuny pinta l’interior del seu taller, estratificat a partir de diversos sediments: pintures, tendes, làmpades, estàtues, plecs de fulls… L’artista artesà no pot evitar de pintar-se en un racó, ara amb barba blanca i més voluminós que de jove. Pensem en la decadència ostentosa i gruixuda dels poemes de Gabrielle d’Annunzio. Recordem la dimensió total i un pèl malaltissa de Jean Des Esseintes, protagonista d’À rebours, de Joris Karl Huysmans.

Publicat a Time Out Barcelona (109, febrer del 2010)

Una ànima gòtica

L’escriptora i editora Hannah Tinti es va donar a conèixer l’any 2002 amb Animal Crackers –traduïda el 2004 a Empúries, amb el títol d’Assortiment d’animals– un recull de contes que es va traduir a setze llengües i on l’autora rescatava la seva passió primigènia per la biologia. “La meva primera aspiració era convertir-me en la versió femenina de Jacques-Yves Cousteau, però vaig acabar apuntant-me a un curs d’escriptura en què tenia com a professor E.L. Doctorow i això em va fer canviar d’intencions... El que volia explicar a Assortiment d’animals era el costat animal del comportament humà: hi ha certes persones que el desenvolupen i d’altres no”. I va ser aquest èxit feliç però inesperat el que la va atemorir a l’hora d’enfrontar-se amb la seva primera novel·la. S’hi va posar poc després de publicar el llibre de contes, i no la va donar per bona fins al 2008. “Tenia molta por d’invertir els anys que necessités la novel·la i no arribar-la a acabar mai. Conec molta gent que s’ha desanimat pel camí, i em neguitejava que això pogués passar-me: o encara pitjor, que no la pogués vendre a cap editor i que el llibre es quedés al meu ordinador per sempre més”. A banda dels consells de Doctorow, Tinti reconeix haver après a millorar tècnicament i argumentalment gràcies a la feina d’edició a la revista de narrativa One Story. “La meva feina consisteix a llegir i valorar tots els manuscrits que ens arriben. Ara mateix en rebem uns 10.000 a l’any... i només en podem publicar 18! El fet de posar-me en el paper de l’editor m’ha ajudat molt a l’hora de pensar de quina manera viurà la història el lector: què li pot interessar, què se li farà difícil o incomprensible...”


Amb el cap parcialment ocupat per la ment pragmàtica de l’editor –però també per les lectures de Nathaniel Hawthorne, Washington Irving i Charles Dickens–, Hannah Tinti es va posar a treballar en El bon lladre, una novel·la d’aventures que té com a protagonista un jove orfe a la Nova Anglaterra del segle XIX. “Vaig néixer i créixer a Salem, Massachussets. És un dels pocs llocs dels Estats Units on encara hi ha moltes cases del segle XVII i XVIII. La casa on vaig créixer era del segle XIX, per exemple. Em va ser molt fàcil recrear aquest món antic perquè l’havia conegut en primera persona”. L’ambient gòtic –ombrívol, emboirat– recorre la novel·la de dalt a baix gràcies a la idea de la qual parteix la novel·la. “Em vaig il·luminar mentre llegia Forgotten English, de Jeffrey Kacirk, un llibre sobre expressions en desús de la llengua anglesa. Hi vaig trobar una expressió, ressurrection men, que em va cridar molt l’atenció: jo havia estat educada catòlicament, i si pensava en la ressurrecció em venien al cap un sèrie d’imatges boniques i molt positives, que contrastaven amb el significat de l’expressió. Els ressurrection men es dedicaven a desenterrar els cadàvers per portar-los als metges, que així podien experimentar amb els cossos. Feien una acció dolenta perquè la ciència pogués avançar. La novel·la parla dels lligams entre el bé i el mal i de com tots dos pols ens constitueixen”.

Publicat a Time Out Barcelona (112, març del 2010)

Cançons netes

D’uns anys ençà, la música ha anat perdent pes considerablement: del vinil es va passar al cassette, i d’aquest al cedé, que la intangibilitat del format MP3 està posant en dubte. A hores d’ara es pot afirmar que les cançons pesen menys que una ànima humana (floten en l’espai difícil de delimitar del software informàtic). Els Cabo San Roque, conscients del règim voraç que ha portat la música fins a la no existència física han apostat per un àlbum que pesa uns 400 grams: el cedé està ficat, juntament amb un llibret foradat, dins una planxa metàl·lica que cal descargolar per accedir-hi. El disseny és de luxe i enrevessat, i la idea que el motiva encara ho és més. El punt de partida és un encàrrec del festival NEO. «Era un encàrrec, però aquest encàrrec consistia a fer el que nosaltres volguéssim», ens deixen ben clar els Cabo San Roque molt a prop del seu laboratori creatiu del carrer de la França Xica. Mesos abans de l’actuació per encàrrec –i en plena gira de La Caixeta– se’ls va ocórrer de provar de muntar les seves noves cançons sobre els diferents programes d’una rentadora. «La idea inicial era fer un espectacle a partir d’un rentat de roba, dels diferents ritmes i sorolls que es generen dins la màquina». Després d’una prova pilot a Manlleu i de moltes sessions amb la rentadora, «que mai es cansa de fer música», els Cabo van anar bastint les set peces de l’espectacle, que es va presentar –encara en un estat força primitiu– al festival que els havia contractat. «Entre llavors i la presentació del disc la màquina ha incorporat un canvi de marxes i un tercer tambor i s’han canviat alguns ritmes...» Després de tants rentats successius, les cançons s’han anat alliberant de qualsevol brutícia i han aconseguit un so que s’allunya dels Cabo San Roque «per a tots els públics». «Volíem aprofundir en moments i atmosferes que a França Xica no havíem pogut explorar. Els sons de França Xica són molt secs i ara la presència majoritària de pianos i guitarres et porten a un so més evocatiu». La seva descripció és curiosa, tenint en compte que les composicions parteixen dels ritmes fixes de la màquina. «La rentadora és un instrument mecànic que toca instruments acústics», ens aclareixen. El resultat sorprèn i hipnotitza, perquè les cançons són majoritàriament lentes i van fent voltes (igual que la roba durant un rentat). «La rentadora de la família Caba», que sobrepassa els vuit minuts, n’és un dels exemples més clars, que es desenvolupa amb certa mandra experimental i va tornant periòdicament al mateix punt, per anar-se transformant poc a poc i acostar-se de mica en mica al final.

«Portem molts anys en contacte amb músics que fan coses experimentals, i a poc a poc ens hem anat quedant amb textures, sons determinats...», ens comenten, abans de repassar les diverses col·laboracions que els acompanyen puntualment: Xavi Lozano i Frank Rudow a «L’enfonsament del CaboSanRoque i l’orquestra de vents submarins» i Abraham Boba a «Romanç de les sis taques», a més d’algunes veus molt properes a l’òrbita del grup a «Taverna dels tensioactius iònics». Tot i la capa epidèrmica abstracta del disc, els Cabo San Roque reconeixen que el seu interès últim ha estat «fer cançons, encara que no tinguin lletra». Música a màquina és el primer disc en què abandonen les paraules totalment, encara que aquestes esquitxin el llibret que acompanya el disc –fins i tot en forma de versos, sempre vinculats al procés purificador del rentat: «El rock’n’roll de la rentadora / qui no belluga renta penyora / faci el favor mogui els peus senyora / que la bugada demana traça / passió, paciència i perseverança / cop de cintura i bastant sabó».

Publicat a Mondosonoro (2008)

Kevin Drew - Spirit if... (Arts and Crafts, 2010)

La portada de Spirit if... confunde doblemente: primero, por ese unicornio hijo que mira embelesado al unicornio madre, que le devuelve un chispazo severo; segundo, porque el nombre de Kevin Drew aparece más grande y destacado que el de su banda, Broken Social Scene. Los unicornios pueden hacernos pensar en la posible épica del disco –el indie pop alucinante y superpuesto de BSS puede ser descrito con ese adjetivo, en su caso nunca peyorativo–; que Drew aparezca resaltado lo podemos interpretar como que se trata de un proyecto más personal, aunque no desvinculado totalmente de su banda.

Spirit if… es un disco inhabitualmente largo (14 temas densos, complejos y a veces muy extensos, caso de «Lucky Ones» o «Gang Bang Suicide»), se instala –sí– en la épica de Broken Social Scene («Farewell to The Pressure Kids») para huir a otras sonoridades (la intensidad crooner-eléctrica de «Frightening Lives», por ejemplo) y rodearse, además de su 19 all-star band, de colaboraciones de J.Mascis (que se autohomenajea en «Backed out on The…» mediante la distorsión), Gonzales y miembros de American Analog Set y Do Make Say Think.

Publicat a Mondosonoro (2007)

Un camí imprevisible

John Baldessari va néixer a National City (Califòrnia) l’any 1931. No arriba als 60.000 habitants i és a un parell d’hores en cotxe de Los Angeles. No és una ciutat precisament coneguda per ser un centre cultural, sinó una de les més conflictives del comtat. Hi va viure Tom Waits durant uns anys, i també John T. Walton, fill del fundador dels supermercats Wal-Mart.


Tot i que li queda poc per arribar als 80 anys, Baldessari ha fet l’esforç de sortir de National City per supervisar el muntatge de la retrospectiva que el MACBA li dedica. Les 150 obres que hi veurem han passat prèviament per la Tate Modern de Londres i quan acabi l’experiència barcelonina aniran cap al County Museum de Los Angeles i el Metropolitan de Nova York. Baldessari, que segueix “treballant com un boig”, en paraules d’una de les comissàries de l’exposició, Leslie Jones, sembla fora del temps, o en una dimensió diferent de la nostra, lluny del museu on es troba, posant-lo en dubte, potser, com ha fet tantes vegades amb ell mateix i amb l’art que ha anat fent durant les últimes cinc dècades. Baldessari ha estat professor del California Institute of Arts i de la University of California de Los Angeles, però aquest detall biogràfic –igual que el fet d’haver nascut en un entorn no gaire còmode– no tenen res a veure amb la seva obra. John Baldessari va néixer a National City: quina importància té, això? Va començar pintant teles, i l’any 1970 va decidir cremar tot l’art que havia fet entre 1953 i 1966: algunes obres es van salvar només perquè eren al garatge de la seva germana . El Cremation Project va ser un moment, un esglaó més del camí imprevisible que ha anat seguint. No cremarà res més. Tot i que molts artistes també han optat per la incineració, Jones diu que Baldessari és el primer que converteix l’acció en una obra d’art més.

Baldessari va copiar unes quantes vegades la seva promesa, per no oblidar-la mai

Bellesa conceptual i irònica
L’única intenció baldessariana –que també posem en dubte– ha estat la recerca d’una bellesa pura, o si preferim emfatitzar-ho una mica, de la pura bellesa. “És l’aspiració de l’art, la bellesa, però aquesta és molt subjectiva i Baldessari en pinta un quadre conceptual entre 1966 i 1968. La mirada és, evidentment, irònica”, comenta Jones a la sala dedicada a aquelles obres on la paraula pren una importància especial. Una bona part d’elles són textos de color negre escrits en teles insípides –grogues com un canari malalt o del gris de la cara d’un enterramorts– on Baldessari fa servir un sentit de l’humor que la barba blanca i mirada adormida actuals discuteixen severament. “En termes generals, els quadres de colors clars es venen més ràpidament que els quadres de colors foscos”, recomana en un dels tres consells per als artistes que volen vendre. “L’humor s’associa molt a la meva obra, però no és el meu objectiu principal”, diu Baldessari (com si de dins una caverna en sortís una veu que atemoreix): “El meu escriptor preferit és Cervantes. Quan llegeixes Don Quijote no saps si el que passa és humorístic o tràgic, i això em sembla interessant. M’agradaria que no se’m pogués classificar”.


Tot i aquesta voluntat, muntar una exposició implica crear una sèrie de sentits, repte que Leslie Jones i Jessica Morgan han assumit. Fins i tot han fet la seva aportació per escrit al catàleg –esplèndid– de Pura bellesa, encara que l’opinió de Baldessari respecte els textos sobre art sigui, com a mínim, impactant: “La crítica m’agrada només quan es pot llegir i entendre; en general he de dir que no m’interessa gens l’argot artístic”. Baldessari ha estat professor d’art, precisament: la seva didàctica s’intueix particular, però tampoc no té cap importància en relació a la seva obra. Pura bellesa comença amb les teles i fofografies que no van ser cremades: un ocell que s’escapa del quadre (Bird #1, 1962) o una sèrie de culs de camió fotografiats el 20 de gener de 1963 conduint des de Los Angeles a Santa Barbara. “La presència de carreteres o de boira insinuen el que ens trobarem més endavant”, explica Bartomeu Marí, director del MACBA, que més endavant, en una sala dedicada a l’ús conceptual de la fotografia, en ressalta les qüestions geomètriques: “els paisatges i objectes busquen l’ordre que la natura no té”. Quan a partir dels anys 80 comenci a treballar a partir de fotogrames, Baldessari intentarà escapar del marc rectangular fotogràfic. Als 90, el color es perfila com un element cada vegada més important, i dels últims deu anys podem destacar la tridimensionalitat d’algunes de les seves obres. “És una cosa nova, per a mi, i m’interessa explorar-la, però no crec que sigui un camí que vulgui seguir a partir d’ara”, ens fa saber l’artista, tan sorrut com un fotograma de Charles Bronson o David Carradine.

Un cop de puny d'estil bronsonià

Publicat a Time Out Barcelona (106, febrer del 2010)

Una distinció revolucionària

La Virreina s'estrena com a Centre de la Imatge amb una exposició eclèctica i engrescadora sobre la Rambla. Un holograma de Jordi Nopca viatja fins als baixos fons barcelonins... Zaaaap!



“Ens trobem en un moment altament demagògic –mediàticament parlant–respecte la Rambla, i amb aquest projecte ens vam proposar afrontar com a mite tot el que hi circula o n’ha format part”. Així comença el parlament inaugural de Carles Guerra, director del projecte La Virreina-Centre de la Imatge que s’estrena amb un projecte que té quatre caps: tres d’ells, al propi palau ubicat al número 99 de la Rambla, i un quart a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Les xifres del projecte són importants: 770 m2 de sales d’exposició amb més de 650 fotografies, gravats, pintures, aquarel·les, dibuixos i documents originals d’època. Els autors encara són més interessants: Miserachs, Ocaña, Brassai, Centelles, Ballell, Colita, Català-Roca, Dora Maar, Pitarch, Maspons, Àngels Margarit i Gabriel Casas, entre molts altres. El que encara crida més l’atenció –i satisfactòriament– és el discurs que hi ha darrere del projecte: la fugida d’una visió historicista i nostàlgica de la Rambla i l’acostament des de suports i sensibilitats molt diverses que aconsegueixen dotar el passeig barceloní de la “distinció revolucionària” de la qual parlava Jean Baudrillard fa gairebé 40 anys. La Rambla ha estat i és encara un espai hiperactiu i transitat, polimorf i cèntric –un centre perpètuament desplaçat, com el de Jacques Derrida– i Guia secreta s’hi aproxima des de diversos fronts sense renunciar a l’entorn immediat i nodrint-se del coneixement popular “inscrit al carrer, fixat en arxius fotogràfics, hemeroteques, filmoteques i cròniques”.


Instantànies del carrer
La primera part del projecte –el pòrtic indispensable, l’ham temptador– és Instantànies del carrer, exposició comissariada per Carles Guerra i que vol recollir l’esperit d’aquelles guies dels setanta que descobrien aspectes insòlits de Barcelona. “La Rambla és el carrer dels virtuosos, per a mi”, ens diu Guerra: “L’única cosa que necessita el virtuós és la presència de l’altre”. Després de veure un quadre d’Achile Battistuzzi de 1873 i els retrats que Beat Streuli va fer el juliol de l’any passat accedim a la part baixa –en un sentit físic i metafòric– de la Rambla. El Barri Xino que Francesc Madrid va batejar a Sangre en Atarazanas (1926) es fa present gràcies a les fotografies del cabaret La Criolla, la visibilitat activa dels transvestits i “la vida nua” representada per les fotografies de la higiene de les prostitutes, fetes per Josep Cuntíes durant els primers anys de la transició.


D’aquesta exploració física passem als motoristes que es van passejar eufòricament l’onze de setembre de 1977 –seguits per la càmera de fotos de Manel Armengol– o a la contraposició entre l’enterrament de Jacint Verdaguer i les celebracions de les victòries del Barça. “La Rambla és un lloc ideal per al safari fotogràfic” –diu Guerra–, però també és un bon paisatge televisiu –veiem un reportatge de Lluís Racionero i l’assalt al Banco Central de 1981– cinematogràfic –el ball d’Antonio Gades a Los Tarantos (Francisco Rovira-Beleta, 1963)– i literari: “Gràcies a obres com La bandera, de Pierre MacOrlan i Diari del Lladre, de Jean Genet, Barcelona es va convertir en un destí turístic que convidava a la mala vida i es va equiparar a territoris continus i metafòrics com Marsella i Brest”.


Retrat(s) d’Ocaña
“Un dels objectius fonamentals d’Ocaña 1973–1983 ha estat rescatar-lo de la seva pròpia biografia. Retrat intermitent, de Ventura Pons, és encara la metonímia absoluta, quan es parla d’ell: el que m’interessava explorar eren les facetes contradictòries i diverses del personatge”, ens diu Pedro G. Romero, que es fixa molt especialment en la vessant de performer de José Pérez Ocaña (1947–1983), no vinculada amb “el modern món queer, perquè ell venia del proletariat”. Romero aconsegueix transmetre l’energia d’aquest “sistema audiovisual humà” que era Ocaña gràcies a vídeos i fotografies que combinen activisme, provocació i acció lliure. “Caldria preguntar-nos per què no hi ha ningú transvestit de flamenc a la Rambla, ara...”, es demana Romero.

Mirades fresques i animals
La nova sala Xavier Miserachs es converteix en l’espai expositiu més petit del conjunt i comença amb una repassada als itineraris que Miserachs va recórrer per configurar Barcelona en blanc i negre (1964). A Miserachs revisitat veiem una petita selecció dels més de 7.000 contactes fotogràfics que formaven part de la seva recerca durant la primera meitat dels seixanta: “Si us deixeu atrapar pels recorreguts que proposen els contactes tindreu l’oportunitat de conèixer una mirada fresca i oberta de la ciutat”, diu Maria Dolors Tàpias, encarregada de la documentació de la mostra.

Per culminar la visió de la Rambla haureu d’anar fins a l’Arxiu Fotogràfic a la plaça Pons i Clerch i descobrir el fotoperiodisme avant la lettre de Frederic Ballell (1864–1951). Jordi Serchs i Serra, cap de l’Arxiu, ens fa cinc cèntims de la mostra: “Les fotos de Ballell, organitzades com una passejada que comença a Canaletes i acaba a Drassanes se centren en donar una visió social i animal, més que no pas arquitectònica”.

Publicat a Time Out Barcelona (112, abril del 2010)

La neu i altres complements circumstancials

“Un dia, per pur atzar, a la tauleta de nit hi tenia tres llibres: un de Salvador Espriu, un altre de Blas de Otero i un tercer de Rosalía de Castro. Els vaig començar a llegir i vaig veure que Espriu escrivia en català, Rosalía de Castro en gallec i Blas de Otero en castellà i em vaig preguntar què passaria si jo ho feia en asturià. Va ser una temeritat d’adolescència: llavors tot semblava molt senzill i vaig començar a fer versos molt maldestres, conscient que calia complementar tota aquella energia de moltes altres lectures”. Els primers llibres de Bello van ser de poesia: Nel cuarto mariellu (1982), Llibru de les cenices (1988) i El llibru vieyu (1994). Passada la trentena, Bello va tancar la seva obra poètica amb Los caminos secretos (1996) i va obrir un nou cicle de llibres en què els relats, les proses de caire assagístic, els retalls biogràfics i els interludis reflexius es compaginen harmònicament, es corregeixen, s’amplien i donen una imatge canviant –però alhora genuïna– de l’autor. “Rere tots els relats i els apunts de prosa sempre hi ha un poema. Rubén Darío deia que el ritme moltes vegades no és del llenguatge, sinó de la idea: hi ha un pensament poètic, i aquest és el meu camp de recerca. El que m’interessa de la literatura i de la poesia és descobrir la veritat interior de les coses. La poesia ho inunda i ho transforma tot. M’interessa molt per com està transformant la idea de la novel·la i de la narració, i des de fa temps busco traslladar procediments poètics a la narrativa buscant la intensitat. Sóc d’aquells lectors que ja no busquen l’assassí de la trama. La sobreabundància de ficció ha fet que als llibres hi busquem matisos, profunditat interior. O una paraula antiga: il·luminació”.

L’escriptor i l’accent
Bello transmet una serenitat difícil d’entomar a la primera. En persona, però també als seus llibres: un cop superades les primeres pàgines –i els primers minuts d’entrevista– el discurs de l’autor es comença a rebre a un ritme diferent, autèntic i reparador. “Tinc la obligació de reinventar-me amb cada llibre. Escric per crear el personatge de Xuan Bello, que pesi prou com perquè no se l’emporti el vent. Perquè un text artístic funcioni ha de passar el que deia T.S. Eliot: que s’entrecreui el segle i el segon, l’eternitat i allò fugisser. La gran presència de quotidianitat al llibre té una funció estètica: es tracta de barrejar allò corrent amb els materials que poguessin ser més eterns, més intemporals. Així mateix, hi ha un joc entre allò local i allò universal”. Conegut sobretot a partir de La història universal de Paniceiros, Bello defensa –amb la vintena llarga de llibres publicats– una concepció de la literatura que toca de peus a terra: “Allò local és el present –és el terra que es trepitja. M’agrada molt la literatura amb accent i m’estranyen els escriptors que no trepitgen cap terra: crec que cal ser d’un temps i d’un país, i que l’obra ens hi ha de reflectir. No hi ha més remei”.

Publicat a Time Out Barcelona (113, març del 2010)

La bona confitura

“Quan comentava als meus amics que m’havia decidit a editar llibres em miraven com si m’hagués sonat”, ens diu el publicista Pere Montalà, que juntament amb Lluís Sàbat han engegat Saymon Ediciones, que en un any de vida ja ha hagut de reorientar alguna de les col·leccions que havien posat en marxa a principis del 2009. “Hem vist que amb la col·lecció de narrativa en castellà ens hem fotut una bona patacada, però creiem haver trobat un parell de forats que hem començat a explorar des de fa uns mesos. Per una banda, hem començat la col·lecció ‘Són gamberros’, on hem editat Fumar puede no matar i Manual del vampiro moderno –hi volem encabir textos sobre temes políticament incorrectes– i per l’altra hem encetat ‘Són valents’, que acull traduccions com Tots els meus amics són superherois, d’Andrew Kaufman, però també autors novells i d’aquí, com Montserrat González i el seu debut, Àpats”.


Els temps difícils requereixen decisions ràpides però també ambicioses. L’editorial Alrevés, nascuda l’any passat, es proposa editar uns 15 títols, aquest 2010; , els cinc integrants de l’equip actual volen créixer tan aviat com els sigui possible. Gregori Dolz, el seu director, ens parla dels seus objectius: “Ens hem proposat personalitzar la relació amb els autors que publiquem, aconseguir crear una bona imatge de marca de cara als llibreters en qui confiem –el lector ens coneixerà abans pel boca orella que no per la difusió que facin els mitjans dels nostres llibres– i volem publicar tant en castellà com en català fugint de la col·lecció”. Alrevés ha apostat recentment per Roger Tartera (El rus. La mort del pronom feble) y Julián Ibáñez (Entre trago y trago), i entre les properes aparicions trobem una guia per descobrir la Barcelona que queda més a prop de les parades de metro i una antologia de novel·la negra catalana. “Al petit editor li toca fer més esforços per trobar noves veus i creure-hi, i amb Tartera i Ibáñez estem convençuts d’haver trobat dos autors dels quals se’n pot parlar molt en els propers anys”, ens comenta Dolz.


Alrevés comparteix aspiracions literàries amb una de les editorials més joves del moment, Libros del silencio, que es va estrenar amb una declaració d’intencions –l’antologia Libropesía, exemplificació del plaer de la lectura a través de textos de Llucià de Samòsata, Francisco de Quevedo, Gustave Flaubert i Virginia Woolf, entre d’altres–, va seguir reivindicant els articles de Julio Camba i ens ha descobert els italians Orio Vergani i Ivan Cotroneo. “La nostra màxima voluntat és publicar bona literatura de totes les èpoques i llocs”, ens diu el director de l’editorial, Gonzalo Canedo: “Hi ha una part de recuperació de llibres que creiem que mereixien més atenció i una altra part d’autors estrangers que fins ara no havien estat publicats a Espanya. El 60% de novetats d’aquest any seran d’autors contemporanis i el 40% seran recuperacions”. Aquest març apareixerà Elisa y Marcela, assaig del professor Narciso de Gabriel sobre dues noies gallegues que es van enamorar i casar a finals del segle XIX i El afinador de pianos, de Celso Castro, que Enrique Vila-Matas ha elogiat com “una bomba explosiva entre l’alta cultura i la delinqüència”.


Blackie Books va publicar els seus primers llibres a finals de l’any passat però la bona presència a llibreries i l’excel·lent repercussió –combinada amb una proposta editorial de moment impecable – fan pensar en un bon futur per a Jan Martí, integrant dels Mendetz i estudiant de filosofia que ja pot penjar-se la medalla d’haver publicat Do it!, de Jerry Rubin, La conquista de lo inútil, de Werner Herzog i ressuscitar Richard Brautigan amb La pesca de la trucha en América. Actualment prepara l'edició d'obres de Ramón Gómez de la Serna, Enrique Jardiel Poncela i un llibre d’entrevistes a Warhol.


Resistències
Després d’aparèixer al mercat, el llarg camí cap a la supervivència és sovint una combinació d’encerts de vendes, de saber caure bé i de tenir una mica de sort. Arcàdia aposta per l’assaig des del 2004 –l’última novetat és un llibre de converses amb Zygmunt Bauman (El temps no espera)–, A Contravent combina des de fa poc més de dos anys el rescat de la memòria periodística catalana –l’última novetat: Sang a les drassanes, de Francesc Madrid, crònica de la mala vida barcelonina de la segona dècada del segle XX– amb novetats en el camp de l’assaig i la novel·la, com és el cas de l’última paràbola narrativa d’Hèctor Bofill. Edicions del Salobre, que acaba de celebrar el seu sisè aniversari, combina la publicació d’obres completes (Andreu Vidal, Miquel Àngel Riera) i el rescat d’autors (és el cas d’Els mars del sud, de R.L. Stevenson). Riurau editors, iniciativa de Jaume Ortolà, ens ha ofert la segona traducció completa del Faust de Goethe en llengua catalana més de mig segle després de la versió pionera de Josep Lleonart (1938), a més d'oferir dues noves traduccions de Heinrich Von Kleist, El príncep d'Homburg i Michael Kohlhaas.

Publicat a Time Out Barcelona (109, març del 2010)

Bang-bang!

Silver Kane va ser un dels autors més prolífics i més llegits de la dècada dels 50 i 60 del segle passat. Ja fa dècades que Kane va abandonar la màscara i es va convertir en Francisco González-Ledesma (Barcelona, 1927), que aquests darrers anys no n’ha tingut prou en trobar un altre pseudònim –Enrique Moriel– sinó que ha ressuscitat la signatura que el va popularitzar amb una nova novel·la, La dama y el recuerdo.


“He decidit tornar a un passat que va marcar la meva vida per diverses raons”, ens fa saber Ledesma: “Fer servir pseudònim em va permetre escriure en un moment en què a mi m’havien prohibit publicar. A més, escrivint vaig poder guanyar-me la vida. Vinc d’una família molt humil: el meu pare era mosso de magatzem… Kane em va fer recuperar la confiança en mi mateix: era un desafiament, escriure ràpid i bé, i em va ajudar a aprendre tècnica novelística. Si no hagués escrit gairebé 400 novel·les no sabria tot el que sé ara… El meu gran professor va ser l’escriptor de duro que era Silver Kane”.

'A ghost from the past'

Ledesma-Kane reapareix amb una novel·la de l’Oest que vol recuperar el bang-bang ràpid i mortal de l’època: “Fa temps que pensava si ara seria capaç de fer el que feia llavors: tornar a l’escriptura directa que ja no faig servir a les novel·les que escric ara, que em porten molt més temps. En aquella època el ritme era quasi inhumà. Es venia moltíssim però et pagaven molt poc. L’editor de Bruguera guanyava unes paletades de diners impressionants: la tirada era de 14.000 a 24.000 exemplars cada setmana. Jo feia dos o tres llibres cada mes. Al llarg dels més de 20 anys de Silver Kane vaig arribar a vendre milions d’exemplars!” Ledesma, que tenia les hores comptades per escriure una novel·la –encara recorda que escrivia mentre escoltava els partits de futbol, i que ni quan xiulaven penaltis parava atenció al desenllaç del xut– ha pogut disposat de més temps a l’hora d’afrontar La dama y el recuerdo. “Aquesta novel·la l’he escrit en condicions de burgès, de nen de casa bona. Escrivia deu pàgines per dia, i en trencava més o menys la meitat”. Igual que Josep Maria Espinàs, Ledesma conserva l’hàbit d’escriure amb màquina d’escriure: “Sí, senyor. Encara faig les correccions a sobre… I l’editor m’ho admet, cosa que vol dir que hi ha algú que s’encarrega de picar els meus llibres. Algun dia m’enviaran a fer punyetes…” És poc probable que el senyor Planeta –tal i com s’hi refereix l’escriptor– opti per aquesta via: ara per ara, Ledesma és dels escriptors més venuts de l’última dècada, i ja prepara una nova aventura de l’inspector Méndez: “Sempre penso que si tinc feina no tindré temps de morir-me…”. Directe: contundent: Ledesma-Kane encara té unes quantes bales a la recàmera!

Lucky Luke dóna la mà a Silver Kane a la ciutat fictícia de Jackson

Publicat a Time Out Barcelona (116, abril-maig del 2010)

El continent blanc

L'Antàrtida, vista per Werner Herzog

A Encuentros en el fin del mundo, Werner Herzog va filmar la seva visió de l’Antàrtida: impressionava la riquesa quasi còsmica i multicolor del fons marí, el crit persistent de les foques, les tendències homosexuals dels pingüins, però sobretot la indefensió humana, concentrada a la base nord-americana de McMurdo. Allà hi poden arribar a viure poc més d’un miler de residents, la majoria d’ells científics, que compaginen les seves investigacions ultraespecialitzades amb lliçons bàsiques de supervivència. La lluita aferrissada per imposar-se a les adversitats meteorològiques del continent desconegut era un dels interessos bàsics d’Herzog a l’hora de convertir la blancor infinita en matèria documental, justament allò que no ha volgut emfasitzar Mireya Masó en la sèrie de fotografies que formen part de la nova mostra de l’Espai Laboratori de l’Arts Santa Mònica.

Pingu converteix el fred en art

“El meu interès era la recerca d’un paisatge net, sense simbolisme humà. Una part important del projecte era fotografiar diferents espais i moments pels quals havia anat passant”, diu Masó moments abans de donar a conèixer Antàrtida. Temps de canvi, primera vegada que podem veure les diferents motivacions artístiques que es van emportar l’artista fins a un món desconegut. Fins ara, Masó havia mostrat sèries de fotografies i vídeos de la seva seva expedició durant l’estiu austral del 2006; va ser a partir d’una discussió amb la comissària de la mostra, Alicia Chillida, que es va decidir a integrar les diferents vessants d’una cerca que ja des del principi va estar marcat pels vincles amb la ciència. “Em va acompanyar l’ecòloga marina Mercedes Masó, que contràriament al que es pugui pensar, no és parenta meva...”, ens fa saber Mireya, que considera la seva aventura antàrtica com un dels experiments “més estranys” de la seva trajectòria precisament pel gran nombre de col·laboracions de caire científic i filosòfic que ha requerit. El que podem veure a l’Espai Laboratori és la part visible de l’iceberg, que sota l’aigua amaga taules rodones, visites comentades, tallers familiars i escolars i una jornada intensiva prevista pel 28 de maig en què es presentarà l’última part del projecte, un llibre en què s’han fet aportacions en el camp de la biologia, l’arquitectura, la neurologia, la nanotecnologia i la glaciologia.

Una de les fotografies que es poden veure a l'exposició

Segons Chillida, a Masó l’ha mogut la investigació dels límits del paisatge, que podem veure en fotografies com Searching for the straight line –on la marca del gel inscrita a les roques és encadenada amb la ratlla de l’horitzó marí– o la sèrie dedicada al mar de Weddell: en una de les imatges, la superfície de gel és travessada per una escletxa d’aigua en forma d’interrogant; en una altra, la foscor d’una tempesta comença a cobrir el blanc impecable dels illots gelats. “Als vídeos de les Finestres ambientals volia mostrar la percepció dels límits del canvi. Em vaig preguntar a quina velocitat calia que passés alguna cosa perquè en fóssim conscients”, diu Masó, i tot seguit Vicenç Altaió –poeta director del Santa Mònica– fa una valoració purament física d’aquest apartat: “Els diversos vídeos no queden emmarcats a dins de les finestres, com passaria en molts museus, sinó que formen part d’una sala que es veu a través de les finestres”. És a dir: un recurs metaexpositiu.

Els cops de vent i les onades –un crepitar constant– ens acompanyen a mesura que caminem pels tres espais en què es divideix l’exposició: al més gran viatgem per entre blocs de glaç a una velocitat lentíssima, enduts pel corrent; l’apartat de transformacions més espectaculars el trobem a 96 horas. Registro de variabilidad, quatre grans panoràmiques corresponents a quatre dies consecutius del març del 2006 en què observem a quina velocitat pot canviar de cara un retall de paisatge.

Les diatomees...

...Petites però importants
L’observació macroscòpica que Masó presenta a través de fotografies , vídeos i la banda sonora persistent i dissonant és contrastada amb un dels motors microscòpics del viatge, l’estudi de les diatomees, un tipus d’alga unicel·lular i microscòpica que és una de les parts essencials del fitoplàncton. “Les diatomees són un dels microorganismes que fan possible el paisatge: són la base de la cadena alimentària de l’Antàrtida”, diu Masó mentre s’apropa a l’últim dels blocs expositius, en què podem observar 24 esferes amb dibuixos i sanefes ben diferents. “Des de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya vam demanar a 58 estudiants que estudiessin la geometria i l’estructura bidimensional d’una diatomea i a partir d’aquí construissin una estructura tridimensional”, explica l’arquitecta Marta Malé-Alemany. “L’interès va ser doble: per una banda, volíem que, igual que les diatomees –sotmeses a corrents i forces diversos– els treballs trenquessin la simetria; per l’altra, ens interessava investigar les aplicacions arquitectòniques de l’estructura dels microorganismes”. Antàrtida. Temps de canvi sintetitza en pocs metres quadrats un món i un projecte d’un color blanc impol·lut, d’intencions glacials, allunyades –potser una mica massa– de la dimensió humana.

Publicat a Time Out Barcelona (111, març del 2010)

Nene, hundimos un barco

Grrrrr....

Durant aquests dos últims anys, la presència de Rodolfo Fogwill a les llibreries ha crescut, molt especialment gràcies a Editorial Periférica, que des de Cáceres està apostant per explorar dues línies geogràfiques interessants: la italiana (Lorenza Mazzetti, Giuseppe Cesare Abba, Gianni Celati) i la llatinoamericana (Yuri Herrera, Carlos Labbé, Octavio Escobar). De Fogwill van començar publicant Help a él (2007, però escrita als 80), va continuar amb l’última peça de ficció, Un guión para Artkino (2008) i ara rescaten un dels seus experiments narratius més controvertits, Los pichiciegos, vomitada en només tres dies amb l’ajuda de la cocaïna. “Vaig consumir-ne set grams, però una part de la premsa diu que són vint-i-un, tant se val”, afirma l’autor, que fa un glop de te abans de començar a verbalitzar tot allò que li passa pel cap i que té relació directa (o no) amb aquesta novel·la escrita simultàniament a la guerra de les Malvines (1982). “Estava escrivint una novel·la molt lentament, que havia de portar per títol Memoria romana. Avançava a poc a poc quan sortia de l’agència de publicitat on treballava, i de camí a l’estudi anava a veure la meva mare. Un dia, fent referència al conflicte de les Malvines em va dir: Nene, hundimos un barco, i jo vaig afegir la frase a Memoria romana una mica canviada: Hoy mamá hundió un barco. De cop i volta, però, vaig començar a imaginar una altra novel·la”. Fogwill es va llançar de cap a la piscina sense comprovar si hi havia aigua. En tres dies va tenir llest un text sobre la guerra que, segons l’autor, s’ha convertit en el referent indispensable sobre l’intent argentí de recuperar les illes, colonitzades pel Regne Unit des de l’any 1843.


“Pensava que la novel·la es convertiria en un best-seller i que faria caure la dictadura militar. Estava convençut que les noies comprarien el llibre perquè, confoses pel títol, pensarien que hi havia missatges eròtics xifrats. Si haguessin sabut que un pichiciego, en realitat, és una mena de talp…” Fogwill va escriure el llibre sense saber res del conflicte, fent servir una geografia inventada i batejant els protagonistes amb els noms dels companys laborals que més odiava. “L’obra segueix sent més versemblant que els informes i els testimonis reals per un sol fet: sóc escriptor!”.



Contes sense vergonya
Alfaguara s’ha afegit a la llista de publicacions de Fogwill publicant-ne els contes complets. “En vaig descartar alguns perquè encara em feien més vergonya que els que apareixen al volum”, diu l’escriptor, que reconeix no haver-los ordenat cronològicament per un motiu una mica donjoanesc: “No volia que les noies s’adonessin de la meva decadència física”. Superat el peatge de lectura de Dos hilitos de sangre, el recull s’estructura alternant contes llargs i curts, escrits en primera o tercera persona, amb protagonistes masculins i femenins i de temàtica social, política i filosòfica. “En els contes es veu que m’agrada molt jugar amb el sexe; com a mínim amb el meu, si no hi ha més remei”.

Publicat a Time Out Barcelona (111, març del 2010)

Catàrtic

Workshop (1914-1915), de Wyndham Lewis: un quadre catàrtic

El cardiòleg Andrezj Szczeklik recorre a un dels conceptes de la Grècia antiga a partir de l’aparició a la Poètica d’Aristòtil, la catarsi, per recordar-nos que “la ciència no és res més que una de les maneres de conèixer la realitat”. Szczeklik apel·la a Plató: “Quan arribava als límits del coneixement científic i volia creuar-los, recorria a la poesia”. És gràcies a la creació artística –la poiesi– que es poden desxifrar les veritats on la raó no arriba. L’autor defensa la vigència d’aquest argument viatjant fins als orígens de la medicina. Mites, alquímia i poetes es combinen amb els últims avenços en cardiologia i genètica. “Quan estudiava medicina a Cracòvia anava sovint al Piwnica pod Baranami, un dels cabarets més famosos de la ciutat, i allà gràcies a les meves improvisacions amb el piano del local vaig començar a conèixer escriptors que em van introduir al món de l’art”.Szczeklik recorda amb especial intensitat les trobades amb Zbigniew Herbert o amb Czeslaw Milosz, premi Nobel de literatura l’any 1980, amic i pacient del metge durant quinze anys.

Milosz

“Vaig haver de deixar els estudis musicals per centrar-me en la medicina, però sempre m’ha semblat que totes dues disciplines tenen molts punts en comú”. Dedica tot un capítol del llibre a la música del cor: hi apareix Chopin, Liszt, Castiglione, el baró de Münchhausen, Pitàgores i el papa Joan Pau II. La música impregna tot el llibre. Novalis: “Cada malaltia és un problema musical, i cada recuperació una solució musical”. Szczeklik: “Cal tenir en compte que cada pacient és diferent, però que tots els cossos funcionen harmònicament, i que quan falla alguna cosa és que alguna nota desequilibra la composició habitual”.

El metge que escolta
Catarsis comença recordant com d’important és la paraula a la medicina. Abans d’emetre un diagnòstic, al metge li toca escoltar el pacient, interessar-se per ell. “En tota professió hi ha instants que ens poden ajudar a fer-nos una millor idea: en el cas de la medicina, la trobada entre el pacient i el metge és un dels moments més especials. El metge ha de sentir curiositat pel pacient i ha de voler descobrir quin és el seu problema, i la manera de començar a fer-ho és escoltar la seva narració”. El camí humanista de Szczeklik es combina amb el pragmatisme: “Els metges hauríem de recordar que tots hem de morir d’alguna cosa, i algun dia necessitarem que algú escolti el que ens passa”. Malauradament, la quantitat de visites que cada metge ha d’atendre cada dia dificulten aquesta relació. “A Polònia, el pacient arriba a la consulta i li demanen que ompli dos o tres qüestionaris que cal respondre amb un sí o un no. Quan s’arriba al metge, aquest ja sap directament a quin especialista t’ha d’enviar, però sovint el diagnòstic acaba portant a un laberint de visites que redueixen encara més els minuts de contacte amb el pacient”. Catarsis ausculta els batecs de la medicina actual i els connecta de forma umbilical amb el passat.

Publicat a Time Out Barcelona (110, març del 2010)

Homenatge a l'escopinya

Un Negroni i el tamboret de pianista

Empar Moliner construeix el seu personatge mediàtic amb una constància esgotadora: la podem veure al sofà dels Matins de TV3, assajant postures inquietants mentre Josep Cuní prova de controlar-li el discurs –multidireccional i ca-ca-ca-tàrtic–; la podem sentir parlant sobre perversions secretes del llenguatge a Catalunya Ràdio, cada dimarts; la podem llegir diàriament a la contraportada de l’Avui (les cosses es disparen en direccions diverses –de tant en tant, encara difícils de preveure). “Voleu saber les diferències de No hi ha terceres persones respecte T’estimo si he begut? Estilísticament, a l’altre llibre volia que el narrador fos fred i molt distanciat i el màxim que feia era ficar-me dins el cap dels personatges i fer una falsa primera persona, tot i que en realitat seguia sent tercera. Aquí he volgut ser més omniscient: el narrador és com una mena de Déu. Tots els contes estan basats remotament o no en la meva experiència personal: això no vol dir que hagi estat cocainòmana ni que hagi anat a avortar, però sí que són coses que he tingut a prop”.
Entre les novetats també cal destacar la presència del món periodístic –Moliner ho marcaria en cursiva–: a La contra, el filòleg Manuel Bou busca escriure una sèrie d’entrevistes d’estil “més sobri i escumejant” que el diari de la competència, Progreso, i per aconseguir ser reconegut passa per un viacrucis divertit, malèvol i força versemblant; a Melodie Nakachian, una presentadora d’un programa televisiu –Bomba– passa revista al que li ha passat des que està embarassada durant l’estada a la clínica on vol avortar; a La sessió de maquillatge, el premi Nobel Sigmund Grossman es prepara per ser entrevistat en un programa de televisió i ha d’aguantar els comentaris d’una maquilladora. “Vaig dedicar el conte a les maquilladores de TV3 perquè no s’enfadessin. Si fas trilogies sobre la Guerra Civil ningú no et preguntarà: ‘sóc jo?, sóc jo?’. Diuen que els escriptors catalans no escrivim sobre el present, però quan ho fem tothom vol saber si és el protagonista. L’Helena García Melero em va dir, sortint del programa del Cuní: ‘Aquest conte és una crítica molt forta contra el món del maquillatge’. No! És una crítica contra la burrície! Ara més que mai estem dividits entre burros i llestos. O més aviat entre burros i normals”.


Evidenciar el clixé
“M’agrada molt la perpetuació del llenguatge del clixé, i d’aquí ve el títol del llibre. Fa uns dies vaig llegir que el Matas havia aconseguit la fiança a través de terceres persones. M’encanta! És com si les terceres persones el fessin més honrat... O, per exemple, en obres de teatre catalanes de l’estil L’amor venia en taxi de tant en tant s’hi pot llegir: passa un tercer. Impressionant! Els personatges del llibre actuen molt com s’espera d’ells, segons una idealització que ells mateixos han fet i que en el fons és poligonera. A Una mica de dieta i exercici hi ha una noia que treballa a una caixa i com que la seva companya té nòvio es vol lligar el primer que troba. El conte es veu des de fora tota l’estona... però no hi deveu haver arribat, encara: és l’últim del llibre”. Moliner sap que els periodistes es planten a les rodes de premsa amb els deures a mig fer –en el millor dels casos–, i per això avança digressivament cap a les intencions d’aquest recull de contes. “Bukowski és un autor que ha estat molt mal llegit, se’l veu un guarro i ja està, però si ets una mica més intel·ligent, a partir dels seus contes, novel·les i poemes hi acabes veient un humanista. Ha passat el mateix amb el costumisme –que s’ha denostat molt: jo, en canvi, l’adoro. M’encanta allò que pejorativament se n’hi diu ‘quadre de costums’. Als meus contes s’hi troben situacions de la vida moderna, urbana i contemporània: m’interessa la vida de la ciutat, de la gent civilitzada, que ha crescut als anys vuitanta i que escolta música endollada”. La doble lectura del costumisme –alimentar-se del clixé per construir situacions actuals al límit– permet que Moliner ens mostri a No hi ha terceres persones una sèrie de panorames generalment força tristos, gens optimistes, recoberts de dosis d’humor i mala bava molt efectius.

Publicat a Time Out Barcelona (abril del 2010)

Miracle a Llucmajor

“Feia molt de temps que tenia ganes d’escriure una història d’amor i una comèdia, un llibre on hi entrés llum i aire, una novel·la a favor de l’alegria de viure”, diu Sebastià Alzamora sobre Miracle a Llucmajor, la seva cinquena novel·la, que apareix un any després del seu darrer poemari, La part visible (que va guanyar el premi Carles Riba 2008).

Per trobar l’amor, la llum i l’alegria, Alzamora ha hagut d’empescar-se un viatge geogràfic, temporal i històric que ja des del títol ens remet al neorealisme fantasiós de Miracle a Milà (Vittorio de Sica, 1951). El protagonista, en Pere de Son Gall, treballa en un prototip d’helicòpter –que ell anomena cometagiroavió– a la Llucmajor dels anys vint del segle passat. “En Pere de Son Gall –Pere Sastre Obrador– és una petita glòria local del meu poble. Va morir l’any 1965, set anys abans que jo nasqués, i quan era petit hi havia un petit corrent de reivindicació del seu invent. Als anys vint, quan va enviar els plànols del prototip en què treballava al Ministeri de Defensa li van contestar que en desestimaven la proposta perquè no tenia ‘aplicación práctica’. Un any després del rebuig, Juan de la Cierva va donar a conèixer un invent similar, l’autogir. En Pere es va quedar amb la idea que li havien robat el projecte. Va passar de ser el llunàtic del poble a ser considerat també un pobre idiota”. A partir d’aquests fets històrics, Alzamora construeix una ficció “que podria compartir un aire de mediterraneïtat amb el neorealisme”.


Lluny del Noucentisme
La galeria de personatges –i les situacions divertides i càndides que viuen– ens poden fer pensar en Mario Monicelli, Luigi Comencini i els guions de Rafael Azcona: en Pere, enderiat per aconseguir fer realitat el seu somni, s’enamora d’una noia del poble, Maria Boscana; en Busca Llarga, el millor amic d’en Pere, és un llengut que també viurà la seva història d’amor; el rector don Anicet beu un mica més del compte i té certa fixació pels socialistes i per les dones; les tres gràcies catalanes, la Prudència, l’Hortènsia i la Mercè, irrompen en l’hermetisme vilatà en nom de la Lliga del Bon Mot, associació fundada per Ricard Aragó que a principis del segle XX “combatia el llenguatge groller i la blasfèmia”; la poeta de l’Escola Mallorquina Maria Antònia Salvà, saberuda i benèvola, també té un paper destacat, i és tractada amb més simpatia que el príncep dels poetes –Josep Carner–, de qui es citen quatre versos eufònics amb ironia: “Per una flor de romaní / l’amor daria; / per una flor de romaní / l’amor doní”.

“En Pere de Son Gall va acabar arruïnat, amargat i sol, acollit per les monges del Sagrat Cor. A Miracle a Llucmajor volia donar una visió diferent del personatge. Volia explicar la doble passió que el veia capaç de sentir: pel seu projecte d’invent, però també per Maria. Alhora em venia de gust fer una celebració de la vida i de les coses per les quals val la pena viure: l’amor, l’amistat i les ganes de fer realitat els somnis”.

Publicat a Time Out Barcelona (abril del 2010)

L'home i la mística

Un apropament molt particular a la música pop –menys al·lucinat que de costum– o “un disc de cançons-cançons” és el que ha volgut fer el cantautor de Solsona en aquest darrer treball. Mística domèstica són nou noves composicions variades i fresques que es van enregistrar durant dues setmanes caloroses del juliol passat amb l’ajuda de Raül Fernández (Refree) i una bona colla de músics que han donat nous matisos al repertori de Roger Mas. “Hi ha poca cosa pensada d’abans. Les cançons surten abans de començar a gravar però fins que no veig cap a on flueix el disc de forma natural no puc treure el pic i la pala i començar a treballar de debò”. Una forma una mica mística d’afrontar el procés creatiu que tot i això ha donat uns fruits més transparents que mai: “Aquest disc el pots escoltar sense fer cap esforç. He treballat molt a l’hora de composar-lo, d’arranjar-lo i de buscar les tessitures de veu perquè les cançons s’entenguessin a la primera”.

Per aconseguir aquesta nitidesa, Mas fa més present que en els discos anteriors la ciutat de Barcelona en les seves cançons («Les obagues de l’Eixample», «La cucafera»). Afirma trobar-s’hi “cada vegada millor” tot i que no és el seu hàbitat natural, i adverteix en un to espavilat que “a la ciutat, els seus micromóns poden ser tan tancats com ho és un poble de per sí”.

Mística domèstica no decebrà els seguidors del cantautor, que podran seguir buscant històries rere les seves lletres menys críptiques que habitualment. «L’home i l’elefant» és un regal d’aniversari pel 60è aniversari d’un amic seu, Eloi Serrahima, “home d’una fesomia molt potent –barba llarga, calb i ulleres– que té una habitació plena d’elefants”. A «La ciutat de l’astoret», un blues brut que recorda les últimes cançons estripades de Johnny Cash, fa referència a la Clemàtide Vidalba, “una liana mediterrània que ho infesta tot. Allà a Solsona es dóna a fumar als nens per escarmentar-los: es talla un tronquet petit i s’encén com si fos un cigarret, i si es toca la fusta amb la punta de la llengua et xucla la sang”. Una lectura que es pot treure d’aquesta cançó és que “l’ambient rural pot ser tan asfixiant com aquesta planta, però quan dónes mitja volta pot convertir-se en un parc d’atraccions”. Potser per evitar possibles ofecs espirituals ha volgut homenatjar el filòsof i poeta Francesc Pujols escrivint-li una oda: “Per a Pujols, la conya i la ironia eren útils. No se’n fotia de les coses perquè sí, sinó des d’un coneixement i un respecte. Tot rient parlava de temes molt seriosos, i això avui en dia falta”. Un dels encerts del treball és la resurrecció d’un instrument pràcticament inèdit fora del circuit sardanista com és la tenora. “Tinc clavat el so d’aquest instrument des que era petit perquè el meu avi el tocava, encara que quan jo vaig néixer ja se l’havia venut. Va ser ell qui em va ensenyar a tocar el clarinet i el saxo”. La gràcia de la tenora –sàviament dosificada en dues cançons, la ja citada «Oda a Francesc Pujols» i «Si tu m’ho dius»– és que té “unes freqüències espectaculars que criden l’atenció sempre”. A això s’hi suma el so hipnòtic i elegant d’un instrument que va ser “refusat en favor del saxo tenor en un concurs d’ampliació de la banda militar de l’exèrcit francès a principis del segle XX”.

De les sessions de Mística domèstica en van quedar fora dos poemes musicats de Jacint Verdaguer i una versió de la “cançó pop lisèrgica” «L’àliga negra» de Barbara. No sap si les tocarà en directe, però està pràcticament segur que se les guardarà pel proper treball, que serà una col·lecció de cants tel·lúrics i mantres en la línia del recital ofert a La Pedrera el maig passat. Hi treballa “cada nit abans d’anar a dormir”.

Publicat a Mondosonoro (2006)

Un cementiri de records

“Tres dels meus avis eren catalans: els materns i la mare de mon pare, que es deia Montse Pujol. L’àvia materna, Lucienne, venia del Rosselló i la paterna del Conflent: el padrí, en Jean Montalat, va néixer al Rosselló, però era fill d’un empordanès, en Rossendo”. El primer que ens trobem quan obrim Un país de butxaca, el nou llibre de Joan-Daniel Bezsonoff, és un mapa de l’anomenada Catalunya Nord –en la versió francesa insistent, le Pays Catalan–; tot seguit ens endinsem en “el poble més petit de la plana rossellonesa”, Nils: les vinyes, els quatre carrers i l’omnipresent avi Jean. “Un pagès conegut em va dir: ‘Cada cop que surt aquell home et roba l’escena’. Aquest llibre vol ser un homenatge al meu padrí, perquè era un personatge molt divertit, vital i dinàmic. Sempre deia collonades: era extraordinari”. Gràcies al record de l’avi accedim al besavi empordanès, en Rossendo, de qui el seu fill Jean va aprendre bona part de les seves particularitats lingüístiques, salpebrades d’algunes expressions corses apreses durant una visita a l’illa l’any 1932. Algun renec: Cristiacciu neru. El record d’una inscripció venjativa en un coltell: “Che la mia ferita sia mortale”.

La coccinelle diu: 'Che la mia ferita sia mortale'

L’objectiu del llibre era recordar els parents però alhora homenatjar la llengua catalana i recordar en quin estat es troba quan es creua la duana espanyola. “Volia descriure el món de la meua gent, un món agonitzant, quasi perdut. Volia retre aquest homenatge a la meua gent però també descriure el seu món, perdut i agonitzant. The world we knew, com canta Frank Sinatra. Una llengua es pot perdre en tres generacions, i tres generacions no són res. Quan el meu avi va néixer, a Nils ningú no parlava francès. Quan jo mori probablement ningú no parlarà català. Volia decorticar el mecanisme d’afrancesament, fer-ho d’una manera literària –potser divertida o emocionant, segons com”. Bezsonoff pitja l’accelerador: “Abans et treien la cultura catalana i te’n proposaven una altra de potent, sòlida plena de premis Nobel. La França de Sarkozy no pot proposar res d’interessant… Som cornuts i a més ens toca pagar el beure! Estem doblement fotuts: ens han robat la cultura catalana i ens en foten una sense interès, la literatura del senyor Pennac, Amélie Nothomb i companyia. Si ho compares amb els clàssics de fa trenta anys la situació fa riure! Ens han donat una llebre mig morta. És una situació molt trista, perquè els nord-catalans són infracatalans, i a sobre fan una espècie de reivindicació permanent i insuportable de la catalanitat: et foten la senyera per tot arreu, el taller català, la maison catalane, el bordell català… tot és català, però a l’hora de la veritat, ni un mot. Hi ha gent que ven préssecs i els posa al damunt d’una senyera, però si t’hi adreces en català no t’entenen...”



És interessant com Bezsonoff descriu la presa de consciència de la llengua en què començaria a escriure novel·les: primer el trobem llegint Espriu mentre fa el servei militar, més endavant passa per la Universitat Catalana d’Estiu , per l’enamorament de Sílvia Munt fent de Colometa a La plaça del diamant, per una visita a l’Alguer i la construcció d’un petit cànon literari que no passa per Verdaguer, March ni el Tirant lo blanc però en canvi s’emociona amb Estellés, Rodoreda, Maragall o Narcís Oller. “Deú n’hi dó el que feia: em va encantar La papallona i La febre d’or. Són excel·lents, molt millors que moltes novel·les publicades actualment”. Bezsonoff, que després de tres llibres de caire autobiogràfic ja té una nova novel·la acabada, està convençut de seguir escrivint en català. “M’agradaria que d’una puta vegada hi pogués haver una Catalunya catalana. És el meu somni. Només si passés això escriuria en francès”.

Publicat a Time Out Barcelona (110, març del 2010)

La mantis de la censura

Una de les fixacions de l’editor i assagista Quim Torra és l’exhumació del passat periodístic i històric més recent. Ho ha fet escrivint sobre Eugeni Xammar (Periodisme, permetin?) o recopilant textos sobre els escriptors exiliats catalans (El Nadal que no vam tornar a casa). Mentre esperem que aparegui Viatge involuntari a la història del periodisme català, última peça de la seva feina persistent i metòdica tenim el resultat del viatge a l’Archivo General de la Administración del Estado d’Alcalá de Henares per furgar els informes de lectura dels censors franquistes. Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor) presenta 150 dels informes escrits entre 1946 i 1980: no arrenca l’any 1939 perquè fins al final de la Segona Guerra Mundial l’edició en català es limita a algunes parts de La Bíblia, les Vides de Plutarc o les obres completes de Verdaguer “con la ortografía de la época” –és a dir, abans de la reforma fabriana–; no acaba amb la mort del dictadorperquè encara podem llegir valoracions per part dels inquietants lectors sobre la novel·la introbable de Monzó, L’udol del griso al caire de les clavegueres (“Hay bastantes tacos y libertad sexual, pero sin descripciones excesivamente pornográficas”), una edició de les lletres de Pi de la Serra (“algunas de estas con cierto sentido blasfemo”) o Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig (“No hay ataque directo a persona o Institución”).

Enmig hi trobem una col·lecció de valoracions sobre obres de Pere Calders, Agustí Bartra, Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Eugeni d’Ors, Mercè Rodoreda o Joan Sales, que amb Incerta glòria va aconseguir una de les polèmiques censores més extenses: sis informes de lectura i nombroses rèpliques i contrarèpliques. “Ataca al dogma? SÍ. ¿A la Iglesia? SÍ. ¿A sus Ministros? SÍ. ¿A la Moral? SÍ. ¿Al Régimen y a sus instituciones? NO. ¿A las personas que colaboran o han colaborado con el Régimen? NO”, trobem a l’últim dels informes, que tot i això no impedeix l’autorització de la publicació del llibre després de sis mesos de valoracions. La Primera història d’Esther, de Salvador Espriu, és publicada sense problemes (“Nada censurable”) i Josafat, de Prudenci Bertrana, és autoritzada per pertànyer a les obres completes de l’autor, encara que se’n critiqui l’argument “escabroso y repugnante por el lugar santo”, la catedral de Girona.


Als ulls del censor, la novel·la de Bertrana és resumida amb ànima de notari: “Un sacristán que recibe habitualmente a una prostituta, quiere romper estas relaciones pero ella se opone, disputan y la mata sin querer”. A banda de funcionar com a catàleg detallat de monstruositats, Les millors obres... ens recorda que molta de la literatura estudiada amb ulls de pregadéu encara es llegeix en la versió retallada.

Publicat a Time Out Barcelona (110, març del 2010)