Europa, segons Jaume Cabré

Escriptor de mètodes intuïtius i preocupat per descobrir les històries que els seus personatges porten a la butxaca, Jaume Cabré va presentar ahir Jo confesso (Proa) en un ambient de gran expectació.

“Parlo amb molta inseguretat perquè encara no he pogut racionalitzar aquesta novel·la”. Aquestes eren les primeres paraules que Jaume Cabré dedicava a Jo confesso, novel·la que arriba set anys i mig després de Les veus del Pamano, un dels llibres en català més venuts de la dècada. “Quan vaig anar a la fira del llibre de Frankfurt l’any 2007, diversos periodistes alemanys van dir-me que l’existència de la literatura catalana és un dels secrets més ben guardats de l’Estat espanyol. La fira de Frankfurt va ajudar a normalitzar la presència de la nostra literatura a Europa. Cal afegir que l’absència d’un estat propi és un hàndicap important. Hi ha literatures petites com les nòrdiques o l’eslovena que compten amb una ajuda important per part dels seus estats”.
Les onze traduccions de Les veus del Pamano i les deu de Senyoria han anat fent créixer la presència europea de Cabré fins al punt que l’ànima multiforme i decadent del continent ha impregnat de dalt a baix la seva última novel·la. “La majoria de fets del llibre passen a l’Eixample barceloní, però un dels temes centrals és Europa. Per això hi faig sortir Stefan Zweig a les primeres pàgines: l’escriptor representa la visió d’una Europa que s’acaba, el canvi de cicle que suposa la caiguda de l’imperi austrohongarès i tot el que va venir després”, va explicar Cabré.

Oh, Europa! (una sèrie de Dagoll Dagom)

Jo confesso no només dedica pàgines a la persecució del poble jueu –un dels escenaris escollits és Auschwitz–, a la tenebrosa postguerra espanyola i als nostres dies, en què el nivell acadèmic ha caigut en picat i el prestigi del saber humanístic s’ha pràcticament extingit. La novel·la també es permet viatjar cap enrere: passa per alguns monestirs del Pallars al segle XIV, per Pàrdac, Cremona i París –segles XVII i XVIII– i entre al·lusions a la Inquisició, una lapidació a l’Aràbia Saudita i una visita a la Roma eclesiàstica de principis del segle XX es permet fins i tot d’ambientar algun capítol al Congo. “No decideixo res, treballo de manera intuïtiva. Vaig provant personatges i miro de trobar les històries que amaguen a les butxaques: quan això passa, se m’emporten cap a un lloc o cap a un altre”, va explicar l’autor, que sense pretendre-ho va anar afegint històries i escenarisfins arribar a una extensió rodona i considerable: mil pàgines. “El llibre em demanava ser eixamplat, perquè anava just de cotilla. Tot i això, he de dir que cada biga i columna de la novel·la és important. Si se’n treu alguna, el conjunt s’ensorra, o tal i com es diu ara –i em sembla horrorós– es col·lapsa”.

Una confessió generosa
El personatge principal de l’últim llibre de Cabré és l’Adrià Ardèvol, fill d’un antiquari barceloní que decideix escriure un text memorialístic de caire confessional després que li hagin diagnosticat una malaltia mental degenerativa. “La biografia de l’Adrià Ardèvol és el canemàs de la novel·la, on es parla de la bellesa, de l’ànsia de saber, de la crueltat, de l’origen del mal, de l’amistat i de tot allò que pot formar part d’una vida. Hi ha una diferència fonamental entre l’Adrià i jo: ell és intel·ligent, cosa que no es pot dir de mi”. Un dels grans reptes de l’escriptor ha estat aconseguir mantenir un ritme narratiu alt i prou arguments perquè el lector arribi motivat fins al final de la confessió. Se n’haurà sortit?

© Jordi Nopca (publicat al diari ARA, 2 de setembre del 2011)