Un uomo chiamato Giacomo Casanova

Casanova, segons la versió de Federico Fellini

“Tot i el bon aprenentatge que va precedir la meva adolescència, sempre he estat víctima de les dones fins a l’edat de seixanta anys”, escrivia Giacomo Casanova a la seva autobiografia, de la qual Atalanta selecciona ara els capítols ubicats a Venècia, ciutat-estat on el seductor, aventurer i jugador va néixer l’any 1725. Després de repassar amb concisió la vida d’alguns dels seus avantpassats –alguns dels quals ja apunten maneres casanovianes (relacions amb monges, amb actrius i jovenetes)–, Giacomo viatja fins al seu primer record: amb només vuit anys visita la casa d’una bruixa acompanyat de l’àvia; la fetillera li practica un encanteri amb la intenció de frenar les hemorràgies nasals que el nen pateix i que li provoquen “debilitat, manca de gana, incapacitat d’interessar-se per res” i el fan semblar “estúpid”. La següent anècdota que explica és la d’un furt: l’astúcia i picardia de Giacomo es comencen a fer visibles, si bé la seva primera experiència amorosa acabi fent-li admetre la condició de víctima fins a la seixantena (i afegir, des de la talaia senecta del moment en què repassa la seva vida, que ja ha superat “totes les bogeries d’aquesta mena”, cosa que lamenta). Casanova passa una temporada a Pàdua per mirar de frenar les hemorràgies gràcies a la millor qualitat de l’aire. La germana del capellà que l’acull, Bettina, li practica la primera “manustupració” de la vida, acció que embogeix l’aprenent d’amant fins al punt que acaba descobrint, per la via del galdós art de fer d’espia, que la noia té relacions amb altres hostes de la casa. L’excés d’amors trastorna Bettina, que serà objecte de diversos exorcismes.
Així comença la vida espectacular de Giacomo Casanova: entremaliada, provocadora i exposada a un ritme que molts escriptors de ficció voldrien tenir. A Aventuras en Venecia hi trobareu únicament les peripècies esdevingudes a la ciutat dels canals.

Venècia, segons Canaletto

© Jordi Nopca (Publicat a Time Out Barcelona, 184, setembre del 2011)