Seductors, il·lustrats i visionaris - Josep Maria Castellet (Edicions 62, 2009)

L’any 2006, Teresa Muñoz va publicar, coincidint amb els vuitanta anys de Josep Maria Castellet, la biografia homònima del que havia estat el principal artífex d’Edicions 62. Castellet, director literari i cara visible –elegant, imponent i serena– es va jubilar l’any 1997 havent aconseguit bastir un catàleg extens (difícilment igualable, en el minúscul mercat editorial català) que va saber compaginar amb estudis sobre Josep Pla (Josep Pla o la raó narrativa, 1978) i teoritzant sobre el realisme històric, del qual l’exemple més controvertit segueix sent l’antologia Poesia catalana del segle XX feta amb Joaquim Molas. A més de la biografia ‘canònica’ de Muñoz, Castellet s’ha acostat al gènere autobiogràfic a partir del Dietari de 1973 –publicat fa només dos anys– i Els escenaris de la memòria (1988), retrat de “diversos personatges fonamentals de la cultura catalana, espanyola i internacional” que en certa manera reprèn a Seductors, iŀlustrats i visionaris. “Igual que havia fet a Els escenaris de la memòria, els retrats es complementen amb una part autobiogràfica”, explica Castellet, vestit de forma impecable i tan atent al seu discurs que no se n’adona quan el mòbil li comença a sonar: ha de ser Pilar Beltran, editora de 62 des de fa set anys, qui li faci notar, i ell respon amb un dels seus somriures habituals abans de demanar-li que el desconnecti.

Mitja dotzena d’amics
Els retrats d’Els escenaris de la memòria, que acaba de ser reeditada a la col·lecció Biografies i memòries, es fixaven en Giuseppe Ungaretti, Mercè Rodoreda, Josep Pla, Rafael Alberti, Pier Paolo Pasolini, Octavio Paz, José Luis López Aranguren, Mary McCarthy i, en paraules de Castellet, “l’estrambot” Pere Gimferrer. A simple vista, no tots els personatges de Seductors, visionaris i iŀlustrats són tan llaminers com els del primer volum de retrats: l’editor Carlos Barral, l’assagista Joan Fuster i el novel·lista ("i mentider") Terenci Moix comparteixen protagonisme amb Manuel Sacristán, primer “amic inteŀlectual” de Castellet, el polític Alfons Comín i el poeta Gabriel Ferrater, a qui l’autor dedica quinze pàgines tan interessants com efímeres. “La primera versió del text tenia més de cinquanta pàgines, i quan la vaig rellegir em vaig adonar que havia aconseguit un text divertit a base d’anècdotes sobre un alcohòlic. No volia donar aquesta visió de Ferrater: va ser per aquest motiu que em vaig decidir per escollir un moment, els premis internacionals de literatura promoguts per Barral i Einaudi als seixanta, i explicar la lluita de Ferrater per aconseguir que Witold Gombrowicz guanyés”. Castellet va començar a recordar els amics seductors a principis dels noranta amb el retrat de Sacristán. Els altres cinc l’han tingut ocupat durant els últims quatre anys, i l’únic que s’ha quedat fora –el de Montserrat Roig– formarà part, molt probablement, del seu proper llibre.

Publicat a Time Out Barcelona (92, 6–12 de novembre del 2009)