Elogi de la vida solitària

Petrarca, segons Andrea del Castagno

De vita solitaria és “un dels textos més sistemàtics i més rellevants del pensament petrarquià”, escriu Jordi Llovet a la introducció del dinovè volum de la col·lecció El far d’Angle Editorial, que fins ara ha compaginat l’edició de clàssics (La vida feliç, de Sèneca; Profecies i altres textos, de Leonardo da Vinci) i referències més modernes (L’hoste incert, d’Edward Gorey; Retrats, de Truman Capote), tots ells en format butxaca i amb traduccions actuals i acurades.
Petrarca va escriure la llarga carta que és Elogi de la vida solitària a Philippe de Cabassoles, bisbe de Cavaillon: “Seguint el model de vida dels pares de l’església –molt en especial l’exemple d’Agustí–, Petrarca va decidir, després d’abandonar els estudis de lleis que va fer més per complaure el seu pare que per sòlida vocació, dedicar-se a una vida de reflexió i d’estudi, deixant a banda les possibilitats –que sens dubte se li haurien presentat en el terreny de la vida activa– pròpies de la política, de la tan dinàmica vida eclesiàstica de l’època o de l’ensenyament”, explica Llovet.
Petrarca comença el seu elogi a una vida separada de “la turbamulta dels homes i del tropell de les ciutats” comparant “el goig de la soledat” amb “els sofriments i els infortunis de viure entre la multitud”: escollir la primera opció permet una vida tranquil·la i serena; la segona, en canvi, ens converteix en éssers “trasbalsats, neguitosos i plens d’afanys”. “I tot plegat té un sol fonament”, continua Petrarca: “Una manera de viure reposa en el lleure plaent, l’altra [es] recolza en el tràfec apesarat”. Després de dedicar tota la primera secció a construir una teoria de la vida en solitud, l’autor del Cançoner i Carta a la posteritat repassa uns quants dels il·lustres practicants d’aquesta forma de vida. Si la lectura és prou persuassiva, potser acabeu fent les maletes i aposteu per una nova vida, reposada i relaxant.

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Cultura, 22, abril del 2011)