“En bona part de la novel·la anglesa, el que realment importa és si la dona es deixarà fer o no...”

Tres anys després de publicar El segundo avión, recull d’assaigs sobre l’11-S, Martin Amis torna a la ficció amb una de les seves novel·les més ambicioses, La viuda prenyada (Empúries / Anagrama).

Cada vegada que publica una novel·la i li pregunten “per què l’ha escrit”, vostè respon que “mai no decideixo escriure’n cap, de novel·la: les novel·les emergeixen”. ha estat també així, a La viuda prenyada?
Potser és l’excepció que confirma la regla. Vaig començar amb la premissa d’escriure una novel·la autobiogràfica –devia ser l’any 2003– i vaig anar-hi treballant fins que vaig deixar córrer la idea al cap de cinc anys. Després d’uns dies terribles vaig decidir salvar-ne la part del llibre que passava a Itàlia.

I llavors va ser quan va convertir Keith Nearing, un noi de 20 anys, en personatge principal del llibre.
Comparteix la meva altura, el dia que vaig néixer i l’experiència de passar un estiu en un castell a Itàlia, però a banda d’això és un personatge de ficció força diferent de mi: és adoptat i no té una posició social. El meu pare Kingsley, en canvi, era un escriptor prou conegut com per donar-me certa distinció –o creure que me la donava...

Durant les vacances de 1970, en Keith es troba en plena revolució sexual: alguns dels personatges femenins volen comportar-se com si fossin homes. Vostè n’hi diu ‘cocks’ (titoles).
El nom se’m va acudir perquè crec que és una descripció acurada de com algunes noies poden intuir el comportament masculí, imitar-lo i treure’n algun benefici. És, sobretot, un nom metafòric, però funciona en diversos nivells.

A la novel·la també bateja la dècada de 1970 com “la dècada del Jo”.
A partir de llavors, totes les dècades han estat “del Jo”, i serà així fins que no hi hagi una gran guerra o una catàstrofe ambiental. Només llavors seria una “dècada del Nosaltres”.


La viuda prenyada pren el títol d’una cita d’Alexander Herzen en què comenta ls transició d’un model de societat a un altre. Quins han estat els beneficis i les víctimes de la revolució sexual dels 70?
Va ser un moment meravellós i necessari. La revolució sexual va incrementar i multiplicar les possibilitats de les nostres vides, però com passa en qualsevol moment convuls políticament i social, hi ha individus que no poden fer el canvi o que, si el fan, els destrueix.

A la dècada dels 70, els homes van seguir sent els mateixos, però a les dones els va tocar adaptar-se i canviar: a la novel·la, la Lily se’n surt, però no passa el mateix amb la Violet, personatge que sí que està basat en algú molt important en la meva vida, la meva germana Sally.
A Experiència, la primera part de les seves memòries, la Sally no hi surt gaire.
No podia escriure res sobre ella perquè encara estava viva. I això que em va dir que ho fes, sobretot després que l’ajudés a sortir d’una situació força complicada. Si no m’hagués dit explícitament que ho fes, ni tan sols ara n’hauria escrit res.

Els personatges de La viuda prenyada passen quatre cinquenes parts de la novel·la al castell italià.
Volia un lloc aïllat, on les tres unitats –lloc, temps i acció– es confonguessin i fossin fins a cert punt artificials.

Igual que en altres novel·les, ha parat molta atenció als noms dels personatges.
Triar un o altre nom és una molt bona manera de descobrir el nivell de realitat en el qual es mou un escriptor. Una novel·la realista tindrà noms molt habituals; a la narrativa de Thomas Pynchon, en canvi, hi trobarem personatges amb noms ridículs, plens de bromes. Jo estic a mig camí del realisme i de Pynchon: no vull que els meus personatges tinguin noms vulgars, però tampoc m’interessa que sembli que estic jugant amb ells. El gran mestre a l’hora de batejar els personatges és Charles Dickens: aconsegueix trobar noms amb el so ideal.

En el cas de La viuda prenyada, en Keith té un nom sinistre i alhora rígid –és un home de poca acció–; l’Oona i l’Scheherazade tenen noms excèntrics, típics d’una classe social benestant.
La novel·la està construïda al voltant dels diàlegs entre els personatges, que es critiquen els uns als altres, evoquen els atributs físics –especialment femenins– i es pregunten pel poc sexe que trobem en novel·les com Clarissa, de Samuel Richardson o Emma, de Jane Austen.
Vaig començar fent broma sobre aquest aspecte, però a mesura que m’hi anava endinsant vaig trobar que era força clarivident: vaig descobrir que en bona part de la novel·la anglesa –igual que en moltes altres tradicions– el que realment importa és si la dona es deixarà fer o no... Al segle XVIII, la dona virtuosa només podia tenir una relació sexual si l’havien drogat, si era una camperola o si pertanyia a una classe social baixa. Tota la pressió acumulada al llarg dels anys va acabar desembocant en la revolució sexual de la dècada dels 70.


Un triangle temàtic verinós
“És impossible escriure de manera autobiogràfica sobre el sexe, ja sigui en una novel·la o en una peça de no-ficció: simplement no es pot fer”, diu Amis, que a La viuda prenyada construeix un triangle temàtic curiós. Acompanyant el sexe, hi tenim la literatura i les drogues: als clàssics anglesos que en Keith i els seus amics comenten, costa tant d’arribar al sexe que cal estimular-lo –més aviat forçar-lo– a través de les drogues.
“A La viuda prenyada no hi ha gaire acció, excepte els diàlegs dels personatges. En una novel·la, la història s’accelera. A la vida, en canvi, els objectius es van diluint a mesura que passa el temps: cada cop n’esperes menys coses, cada vegada la tensió és més mínima”. La dotzena novel·la d’Amis està estructurada en sis parts i una coda on s’explica de quina manera l’estiu de 1970 ha afectat les vides dels personatges. “Si una cosa he après en gairebé quaranta anys d’escriptura és a parar atenció a l’estructura i al to. Tot i això, segueixo dient als meus alumnes que el que ha de fer un escriptor jove és escriure com si cridés i dedicar-se a vomitar paraules. Una bona primera novel·la ha de ser repulsiva”.

©Jordi Nopca (publicat al diari ARA, 4 de març del 2011)