8.11.10

Otium


“El mercat de l’art ha substituït l’art. Els grans artistes contemporanis són els marxants d’art i aquells galeristes que inventen artistes i obres inexistents que els permeten viure de meravella”, ens diu Marc Fumaroli, professor, membre de l’Académie Française des de 1995 i autor d’una quinzena de llibres dedicats a l’estudi de La Fontaine, Chateaubriand, Maurice Quentin de La Tour i l’Estat Cultural francès. Si a Las abejas y las arañas (Acantilado, 2008) analitzava en clau assagística el canvis esdevinguts a partir de la Querelle des Anciens et des Modernes, la seva nova i monumental reflexió repassa exhaustivament i perifràstica la societat dels nostres dies, parant una atenció especial a tot allò que envolta i possibilita la creació artística. “Penso que no és just que parlem d’art contemporani. Com a molt, hauríem de referir-nos-hi com a imatgeria contemporània”, ens diu just després de fer menció a Andy Warhol, un dels exemples que més mal parats surten en aquest viatge d’anada i tornada al món de les imatges i de les arts. “Warhol va ser algú que va explotar a fons les condicions d’una època plena de canvis: va decorar vitrines i va fer d’il·lustrador de moda [Fumaroli pronuncia aquesta última paraula amb sarcasme]. Finalment va reduir l’art a una forma de publicitat. Fins llavors es creia que era simplement una tècnica, però gràcies a ell la producció en sèrie i les imatges publicitàries van esdevenir les grans obres d’art de la nostra societat. Viure amb aquest tipus d’imatges ens consola? Passar tot el dia rebent televisió ens compensa? La meva opinió és que tot això ens enfonsa en un món sense fons (sense doble fons, almenys: sense imatges amb significat veritable)”.

Andy Warhol i el món sense fons

L’oci no és ociós
Un dels grans encerts de París–Nueva York–París és l’amenitat amb què Fumaroli dedica capítols als frescos de la vil·la dels misteris de Pompeia, als anuncis de les marquesines Décaux, a la pintura de Claudi de Lorena, al tauró embalsamat de Damien Hirst i al tour europeu de Buffalo Bill. L’univers referencial és amplíssim i demostra la curiositat insaciable del seu autor, que detalla un dels principals problemes dels nostres dies: la manca de temps.

Damien Hirst: un tauró que no mossega

“La nostra llibertat entesa des del punt de vista de la vida interior i el discurs propi ha disminuït. Ara per ara, ens trobem amb una imaginació feta, preparada i cuita –o, més aviat, congelada–”. La hipertecnificació i el bombardeig constant d’imatges saturen les nostres capacitats creatives, que s’acaben d’esfumar per culpa de la nostra ocupació constant. “La noció d’otium antiga volia dir estar desocupat i alhora molt atent: era a partir del descans i un estat contemplatiu que s’aconseguia estar bé amb un mateix i estimular –amb una mica de sort– la creació d’una obra d’art. Actualment no pots estar atent perquè tot passa molt ràpid, i t’és impossible estar desocupat perquè has de fer mil coses alhora. Aquesta manera de viure –que és acceptada pràcticament per tothom– juga en contra de la nostra pròpia natura: hem perdut el contacte amb la llum, l’aigua i els arbres... i ens hem inventat un segon món, una realitat paral·lela. Una segona antinatura: el món que ara habitem ha estat fabricat exclusivament per nosaltres”.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (137, octubre del 2010)

2 comentaris:

  1. Caram, veig que Fumaroli és capaç d'expressar el desconcert que suposa l'histerisme tecnològic actual tal i com a mi m'agradaria fer. Hauré d'aconseguir aquest llibre per poder sentir alguna veu crítica amb aquesta onada imparable de passatemps electrònics.
    Salutacions!

    ResponElimina
  2. Val la pena, David! Una de les millors lectures –i de les més càustiques– que he fet aquests darrers mesos.

    Salutacions!

    ResponElimina