Dobles parelles

Montse Banegas (Flix, 1974) té poca cosa a veure amb els personatges de Dobles parelles. Ens n’adonem de seguida: potser és la manera afable i segura de parlar, la calma amb què es prepara una cigarreta o la distància afectuosa amb què fa referència als dos bessons que protagonitzen la novel·la, la Mireia i en Carles. “Tenia ganes d’escriure un text sobre la felicitat. No em vaig plantejar si era recurrent o estava de moda, però un cop acabada és fàcil que et vinguin al cap les pel·lícules de Woody Allen o Cesc Gay”, ens diu Banegas, que es va donar a conèixer fa dos anys amb Una dona incòmoda, novel·la monòleg que comparteix amb Dobles parelles el catàleg d’insatisfaccions que neguitegen els seus personatges, dos joves instal·lats en la trentena fent feines intel·lectuals i ben remunerades, tots dos amb parelles cultes i atractives i amics que naveguen en l’abundància (econòmica i referencial). “Se’m va acudir parlar del món de la intel·lectualitat d’aparador i façana que acumula noms i informacions sense tenir res al darrere. La meva observació ha estat des de fora: la vida que porto està apartada del món literari, i els contactes que hi tinc són molt puntuals”.


La Mireia treballa en una fundació barcelonina que organitza exposicions i cicles de conferències. Abans d’entrar a l’oficina, necessita prendre un tallat en un bar llatinoamericà on els clients no vesteixen amb la mateixa sofisticació que ella ni es comporten amb el mateix capteniment (un pèl malaltís). Quan arriba a casa, mentre espera que en Jordi –la seva parella– torni de la feina, la Mireia té el costum de treure’s la roba i anhelar aquells moments de primitivisme proscrit de la seva condició actual: beure cervesa directament de la llauna o empastifar el sopar de pell amb l’oli que supuren les patates xips. En Carles, el seu germà bessó, és professor en una universitat de Londres i decideix passar uns mesos a Barcelona amb la seva dona, la Lauren, turmentat per l’atracció progressiva per una de la seves alumnes i per l’obsessió de la seva dona per tenir descendència.

Mossegar l’escamarlà
“Un dels reptes de la novel·la ha estat que un dels dos personatges principals fos un home. Vaig començar a escriure sobre la Mireia, però quan ja tenia unes quantes pàgines enfilades va aparèixer el bessó”, ens diu Banegas, que a més d’explicar-nos de molt a prop les misèries d’en Carles ha volgut que aquestes tinguessin el seu equivalent en tot el que li passa a la Mireia. Si un decideix provar sort amb l’adulteri, l’altre també; si un protagonitza una escena d’autosatisfacció sexual, a l’altre també li toca; fins i tot a l’hora d’exorcitzar els neguits ho acaben fent d’una manera semblant: ella clava mossegada a l’escamarlà; ell s’atreveix amb un entrepà de tonyina de qualitat dubtosa. “Els personatges es troben envoltats de bellesa, però de vegades en volen escapar. Són molt contradictoris... Un dia es decideixen a mossegar l’escamarlà. Travessen l’aparença i topen de nassos amb la realitat”.


© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (143, novembre del 2010)