Apostle of Hustle - National Anthem of Nowhere (Arts and Crafts, 2007)

Andrew Whiteman és un nom que, a simple vista, pot no dir gaires coses als fans de l’indie que no se sàpiguen de memòria el santoral de noms que s’amaguen rere bandes com els Arcade Fire, Architecture in Helsinki o els Broken Social Scene (que tenen tants caps com Escila –o era Caribdis?–). Whiteman, a més de ser el responsable del trio Apostle of Hustle, que amb aquest "National anthem of nowhere" arriba al seu segon lliurament, és un dels membres dels dignes Broken Social Scene, que fa un parell d’anys van publicar el seu primer disc epònim (quan en realitat era el tercer). És indispensable afegir que Whiteman ve de Toronto, capital del Canadà que, no obstant això, darrerament està cedint protagonisme a la meitat francòfona de Montreal (encara que la majoria de grups coneguts cantin en anglès; una excepció, els Malajube, enèrgics i molt recomanables). Els Broken Social Scene formen part d’aquella rastellera de grups que practiquen un indie-rock interessant que agrada però no meravella. Per dir-ho ràpid i potser una mica exageradament: és el típic grup que queda bé –volem dir amb bona nota– en una compilació amb segell alternatiu, però que en canvi mai s’enfilarà als primers llocs dels millors discos de l’any perquè el que fan mai serà ni suficientment hype ni suficientment estrany. Whiteman, potser conscient d’això, quan es va embolicar a crear el seu propi projecte, Apostle of Hustle (Apòstols del tràfec, o una radiografia de certa modernitat amb regust baudelerià) potser va voler canviar la imatge que s’estava creant al voltant dels Broken Social Scene, que en aquells moments acabaven de publicar "You forgot it in people" (Paper Bag, 2002). El resultat va ser un debut, "Folkloric feel" (Arts & Crafts, 2004), que des del Canadà va voler oferir la seva pròpia interpretació de la música llatina: la base seguia essent el pop-rock de caire alternatiu, d’acord, però la presència de percussions cubanes, una guitarra que s’anomena tres i certes poesies espanyoles cantades en un castellà combatiu, que li donaven un toc suficient d’excentricitat per cridar l’atenció a un sector –ni que fos petit– de l’audiència. No cal dir que no va acabar de ser així (qui recorda Folkloric feel? No ho diem pas en un to foteta), i tres anys després Whiteman publica el segon lliurament dels Apostle of Hustle, "National anthem of nowhere", que s’allunya de les sonoritats llatines i se centra en treballar una dotzena de cançons que no s’escapen de l’indie-rock però que puntualment poden transitar altres terrenys. Hi ha el poema de rigor en castellà, «Ráfaga», de Federico García Lorca, i un homenatge a Víctor Jara, «Fast pony for Víctor Jara», però la majoria de cançons, tot i les bones intencions, no fan forat en les nostres orelles potser saturades de bones execucions instrumentals i lletres correctes a les quals els falta el bon llampec de la inspiració.

Publicat a Mau mau underground (2007)

http://www.maumaunderground.com/