Cinc maneres d'aconseguir rialles sobre paper

No ens cal recórrer a l’autoajuda, per aconseguir millorar les nostres vides. Cinc novetats literàries ens ho demostren, tot canviant les fórmules infal·libles i els consells buits per píndoles d’enginy.


“Imagina’t que ens quedem a casa empolainades, passejant amunt i avall amb túniques ben transparents. I a sota, res! Ah, i amb el pubis afaitat. Els homes tremparien com cavalls! Doncs bé, si aleshores nosaltres fem que no i que no, veuràs que de pressa que faran les paus. Perdran el cul!”. Aquest és el raonament –estripat i directe– que la Lisístrata d’Aristòfanes (446-386 a.C.) fa servir per convèncer les dones a qui ha reunit al davant de casa seva: l’única manera que els seus marits prefereixin fer l’amor en comptes de la guerra és privar-los de la satisfacció sexual. L’estratègia convoca un seguit de situacions extremes i hilarants que han aguantat vint-i-cinc segles en plena forma: l’última traducció catalana de l’obra de teatre acaba d’arribar a les llibreries, gentilesa d’Adesiara.


Menys erèctils però igual de divertides són les peripècies de Reginald Jeeves, criat i apagafocs de Bertie Wooster, gentleman anglès a qui coneixem tocant el banjo i acompanyem pel camp anglès, ajudem a resoldre el misteri d’una gerra de llet minúscula amb forma de vaca i mirem de fer entrar en raó amb la mateixa abnegació –però una mica menys de torpesa– que el seu inseparable servent, una de les creacions més famoses de P.G. Wodehouse (1881-1975) i que Anagrama comença a recuperar amb Ómnibus Jeeves. El primer volum de la col·lecció inclou ¡Gracias, Jeeves! (1934), El código de los Wooster (1938) i El inimitable Jeeves (1923). El poder de convocatòria del criat és tan alt que ha estat capaç fins i tot d’inspirar una de les últimes cançons de Paolo Conte (escrita des del punt de vista de Mr. Wooster).

L’opció rebentaire
“Aquest llibre no es publicarà mai. És impossible: seria considerat ignominiós”, escrivia Mark Twain (1835–1910) a un amic mesos abans de morir. Feia referència a Los escritos irreverentes (Impedimenta), volum que aplega un recull de textos en què l’autor de Les aventures de Huckleberry Finn interpreta, a la seva manera, diversos passatges bíblics. Les cartes des de la Terra són escrites pel Dimoni, que fa befa de Déu; Els apunts de la família d’Adam repassen capítols de la vida de Matusalem, Eva i Sem amb una mala llet considerable; La carta de l’àngel arxiver, per últim, passa revista a la “comptabilitat moral” d’un pobre carboner.
Lluny del carbó de Twain, a la república africana inventada d’Ismaèlia és a punt d’esclatar una guerra civil, i el magnat de la premsa Lord Copper decideix enviar-hi una ploma de luxe, l’escriptor William Boot, però un seguit de confusions fan que a Ismaèlia hi acabi anant un redactor de notícies trepidants de jardineria. Aquest és l’argument d’Últimes notícies, novel·la que Evelyn Waugh (1903-1966) va publicar l’any 1938 i que, tot i les seves virtuts contagioses, ha hagut d’esperar gairebé 70 anys perquè n’aparegués la traducció catalana gràcies a l’editorial A Contravent.

Una coberta que sembla sortida de 'Yellow Submarine'

Humor de cotó fluix
Hi ha rialles que ens arriben per camins més dolços. Gianni Rodari (1920-1980) va fabricar unes quantes novel·les i contes en què l’humor, la tendresa i la fantasia viatjaven junts. Igual que passa amb una part important de l’obra de Roadl Dahl, la literatura de Rodari ha estat massa sovint limitada a un públic juvenil, barrera que Blackie Books –instal·lada en un paradigma modern i sense prejudicis– vol demolir amb la publicació de cinc dels seus llibres de contes en un sol únic volum, Libro de la fantasía. Els autors de les cinc perles literàries que ara coincideixen a la taula de novetats de les llibreries són morts. L’humor de la seva obra, però, encara remena la cua i us crida fent “Bub-bub!”. O tocant el banjo.

Publicat al diari ARA (21 de desembre del 2010)

Explicar l'exili

“La Segona Guerra Mundial s’està convertint en la segona matèria de Bretanya, a nivell literari”, diu Maria Bohigas, fent memòria de les paraules del semiòleg francès François Rastier. A nivell espanyol i català, la Guerra Civil –i els seus efectes– han generat una quantitat tan esgarrifosa de llibres que ben bé podrien configurar un subgrup d’aquesta matèria de Bretanya. Les memòries de Ferran Planes (Bagà, 1914–Barcelona, 1985) són un bon exemple de com un i altre conflicte bèl·lic van acabar relacionats: Planes va ser un dels exiliats republicans catalans que va acabar passant pels camps de concentració de França. La seva va ser una experiència dramàtica, però no va arribar a les vivències extremes de Joaquim Amat-Piniella ni al final terrible de Pere Vives. “El desgavell és un llibre particular però no únic. Planes és una persona que es prohibeix literalment qualsevol mena de sentimentalisme a partir de la tragèdia que viu. El llibre contrasta molt amb el discurs que hem construït a partir de l’exili, que és molt lacrimogen”. Maria Bohigas s’ha animat a recuperar El desgavell –que havia estat publicat a Biblioteca Selecta l’any 1968– després que Marta Marin Dòmine, estudiosa del corpus d’obres de l’exili, li recomanés i, poc temps després, el poeta Arnau Pons n’hi parlés també amb entusiasme.
“El que hem llegit sobre l’exili ha estat escrit majoritàriament per persones que eren artistes institucionals: el van viure protegits perquè tenien nom i cognoms, i alguns d’ells el van experimentar amb molt mala consciència, perquè sentien que vivien una tragèdia infinitament més suau que la que patia molta altra gent”. Aquest va ser el cas de Ferran Planes, soldat de l’exèrcit republicà que va marxar cap a França immediatament després que el bàndol franquista guanyés la guerra. Un cop allà, Planes va passar mil i una peripècies per sobreviure: com que se’n va sortir, va poder donar el seu testimoni gairebé tres dècades més tard a El desgavell.

Deportats catalans als camps nazis
©Pilar Aymerich

Una obra viva i crua
“Així com en la majoria d’intents memorialístics de transmetre un gran fet històric el passat és dominant, Planes et fa reviure els fets en present, i alterna la fatalitat col·lectiva i la narració de tot el que el meravella. Al llibre veiem que, tot i el drama, encara és capaç d’emborratxar-se amb les coses boniques que veu”. Bohigas recorda un dels punts d’interès menys evidents del llibre: “La cruesa del seu to i la falta absoluta d’autocompassió és la d’algú que no es fa pel·lícules ni mitologies. Llegir Ferran Planes és accedir a una visió de l’exili que difereix del discurs construït”.

© Jordi Nopca (Time Out Barcelona, 154, febrer del 2011)

Un general confederado de Big Sur

"I'm a professional hitchhicker"

Quan llegim Richard Brautigan (1935–1984) ens enfrontem a un doble perill: el primer és de caire biogràfic (l’autor nord-americà va ser castigat per l’èxit prematur; va beure molt d’alcohol; va protagonitzar dotzenes d’anècdotes que van molt bé als prologuistes i comentaristes); el segon es troba a la superfície dels seus llibres (l’humor, de vegades absurd, d’altres cianúric, o de patacada, o escatològic, o amb un punt de mala llet erudita).
La llegenda de Brautigan i l’epidermis divertida dels seus llibres dificulten una lectura que s’apropi als personatges i situacions amb prou calma com per descobrir aquells petits detalls lírics que l’autor hi dissemina. N’hi havia a La pesca de la trucha en América (1967) i n’hi ha també a Un general confederado de Big Sur (1964), novel·les que no cal llegir amb les ulleres que faríem servir per desxifrar el realisme del segle XIX (i tots els succedanis falsament versemblants del segle XX).


El debut de Brautigan comença amb dues sumes rudimentàries, continua amb l’explicació d’una batalla de la Guerra Civil americana –l’olor d’arrels i lapes que desprenen els indis paiute és el toc emocionant del capítol– i lentament ens apropa al personatge central del llibre, Lee Mellon. Després de conèixe’n les dents, ens assabentem de l’atac a un “marica ric” que li ha ofert deu dòlars per cometre un “pervers acte oral”. Una mica més endavant, Mellon i el narrador entren a una biblioteca pública després d’haver consumit dos litres de moscatell amb la intenció de consultar un diccionari de biografies de generals per localitzar-hi el besavi de Mellon. Rere les extravagàncies que Brautigan converteix en matèria narrativa hi seguim trobant frases carregades d’una tendresa sincera i dolorosa. Val molt la pena, descobrir-les.

© Jordi Nopca (Time Out Barcelona, 148, desembre del 2010)

Llibre de Fortuna i Prudència

Cinquanta anys després de l’edició crítica d’Obras de Bernat Metge a càrrec de Martí de Riquer (Barcelona, 1915), Lluís Cabré, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, presenta el Llibre de Fortuna i Prudència, una de les primeres creacions literàries de Bernat Metge (c. 1346–1413), protonotari reial i escriptor que amb el pas dels anys s’ha convertit en un dels clàssics de les lletres catalanes gràcies, en bona part, a la força i el desvergonyiment de Lo somni (1399).


Llibre de Fortuna i Prudència, obra escrita l’any 1381, detalla el viatge que el narrador –Bernat– emprèn contra la seva voluntat cap a l’illa al·legòrica de Fortuna. La sorpresa i terror inicials dónen lloc a una disputa verbal entre tots dos personatges, que acaba amb l’expulsió de l’illa del narrador, que serà guarit per Prudència. La dama rebat amb paciència metòdica cadascuna de les rèpliques de Bernat: “Prop mi siurets, / car la malaltia qu·avets / vey que us ha greument aclipsat”.
Cabré destaca l’ingenium i la inventio de l’autor a l’hora d’endreçar les influències del text. Fa referència, entre d’altres, al De consolatione Philosophiae de Boeci, l’Anticlaudianus d’Alain de Lille, el Roman de la Rose, de Jean de Meun i La faula de Guillem de Torroella. “S’hi podria afegir, amb cautela, el Remède de Fortune de Guillaume de Machaut”, escriu Cabré, que emmarca un episodi de sàtira bancària –que Metge posa en boca de Fortuna– en la crisi internacional que va afectar els bancs barcelonins l’any 1380. “L’aur han convertit en plom / los cambiadors que sabets, / e si·ls deyts: ‘Senyors, què·m devetz?’, / respondran-vos que bon·amor”. En fragments com aquest pensem en el Bernat Metge del Sermó, càustic i actual, que afirmava, sense pèls a la llengua: “Si volets huy haver gran loch, / lagotejats”.

© Jordi Nopca (Time Out Cultura, 7, gener del 2010)

Testimonis a cop calent

Reportajes de la historia (Acantilado, 2010) aplega bona part dels principals esdeveniments històrics a través de relats viscuts en primera persona per presidents, militars escriptors i periodistes.


“Hi ha molt pocs llibres d’aquestes característiques i ambicions”, diu l’editor Jaume Vallcorba mentre passa la mà per damunt d’un dels dos volums de 1.500 pàgines que configuren Reportajes de la historia, que s’afegeix a la llista de llibres mastodòntics que Acantilado ha publicat els darrers anys: Montaigne, Boswell, Chateaubriand o Aleksander Wat han reaparegut als taulells de novetats i han aconseguit esgotar edicions.
Amb Reportajes de la historia, Acantilado ajunta dues de les línies mestres de l’editorial: per una banda, la reivindicació dels clàssics –presentats, en aquest cas, a partir de fragments significatius i, en la majoria de casos, suculents– i el rescat del llegat abundantíssim de Martí de Riquer (Barcelona, 1914), en aquest cas complementat per la feina d’actualització del seu fill Borja, que parla del llibre amb orgull reposat. “Permet una lectura molt amigable. Es pot triar aquell personatge, època o fet que faci més gràcia i fer-ne un tast. Hi falten testimonis orientals o africans, sens dubte, però si els haguéssim inclòs les dimensions de l’obra s’haurien duplicat o triplicat: pràcticament hi ha tots els esdeveniments importants”.

Riquer pare

Història a domicili
“El meu pare va començar a fer servir textos històrics literaris com a complement de les seves classes”, diu Borja de Riquer. La llavor lectiva de Reportajes de la historia es va transformar en gesta domiciliària en mans de l’editorial Planeta quan l’any 1962 li van encarregar una antologia insòlita. “Volien aconseguir un reportatge de la Història a partir d’episodis triats per testimoni directe –coetani i presencial, si era possible– i de rellevància”. L’obra arrencava amb el relat de Tucídides de l’epidèmia de pesta que va castigar Atenes l’any 430 aC i arribava fins a principis del segle XX. “Deu anys després l’editorial va decidir afegir un segon volum amb textos dels últims setanta anys, i el meu pare em va demanar que hi col·laborés”. Borja de Riquer va acceptar el repte: igual que havia passat feia una dècada, la venda de Reportajes de la historia es va fer únicament a domicili. “El llibre portava molt de temps fora dels catàlegs. Només es podia trobar ocasionalment en llibreries de vell”, explica de Riquer, que ha hagut d’afegir uns quants textos més a la primera edició de l’obra que no es ven porta per porta. “La crònica arriba fins a la guerra d’Iraq de febrer del 2003. Potser podríem haver-hi afegit la crisi econòmica, però no ha passat gaire cosa més, en aquests darrers anys”, comenta l’historiador.

Riquer fill

Entre el general i el reporter
Entre els més de 150 textos que integren l’obra trobem aportacions de dimensions i procedències molt diverses. Plató explica la mort de Sòcrates amb precisió literària. Jaume I repassa la conquesta de Mallorca amb el cap molt a prop de l’estómac. Coneixem el procés i mort de Joana d’Arc a través de les declaracions de l’acusada i el testimoni en primera persona d’Isambert de la Pierre, un dels seus principals detractors. Revivim la coronació de Napoleó a través del reportatge periodístic del Journal des débats; més endavant, quan l’emperador ja ha estat degradat a general, llegim el relat que The Times va fer del seu últim viatge, amargant i angoixat –el consum de rapè és una constant–.


"Primer triàvem un episodi, i després ens dedicàvem a buscar testimonis de primera mà. Hi ha hagut casos en què ens ha costat molt decidir-nos: per il·lustrar la Revolució dels Clavells vaig llegir molts testimonis de generals portuguesos. Alguns eren molt pobres. D’altres començaven molt bé, però quan arribaven al 25 d’abril –el dia que començava la revolució– s’espatllaven: el govern els enxampava i els enviava a Guinea...”. De Riquer va acabar triant la crònica que en va fer l’empresari i assagista Xavier Roig. “En el cas de la caça de bruixes, per exemple, vam optar per donar la versió de Charles Chaplin. Ens va semblar millor que triar el senador McCarthy”. Reportajes de la historia combina l’aproximació literària amb visions més reials, presidencials i fins i tot militars. “Volíem donar tant la versió del general com la del repòrter. L’element que uneix tots els textos és la testimonialitat. En la majoria de casos són aproximacions molt empàtiques, fetes des de vies ben diverses”, diu Borja de Riquer. Jaume Vallcorba –que segueix obrint i tancant amb energia el volum que té a les mans – afegeix: “El principi de curiositat entusiasta dels Riquer permea tot el llibre, que no ha estat organitzat per conèixer fets erudits: el que hi ha és vida”.

© Jordi Nopca, diari ARA (10 de desembre del 2010)

Eupocalipsi

L’any de la plaga es pot començar per la col·lecció de cites del principi –Rod Serling, The Killers i Martha & The Vandellas– o per l’Addèndum multimèdia del final, que recull les referències musicals, literàries i cinematogràfiques més significatives i inspiradores a l’hora d’escriure aquesta novel·la, que Pastor va començar l’agost del 2008, just després de publicar La mala dona, guanyadora del primer Crims de Tinta. “Una de les fonts explícites que alimenten L’any de la plaga ha estat La invasión de los ultracuerpos, una de les pel·lícules fonamentals del subgènere dels ultracossos, que va començar amb La invasión de los ladrones de cuerpos l’any 1956”, ens fa saber Pastor. “A les primeres pel·lícules d’ultracossos l’acció passa en pobles petits i aïllats; a L’any de la plaga, en canvi, he volgut fer un update 2.0 d’aquest tipus de ficcions: hi apareixen les xarxes socials, la tecnologia d’ara i multitud de referències actuals. El terror és ara de caire global”.


L’escenari principal de la novel·la és la Barcelona “buida i tediosa” d’un mes d’agost qualsevol. El personatge principal, Víctor Negro, és coordinador d’un equip d’assistència social i passa per un mal moment després que la seva parella, la Irene, l’hagi deixat. Per si no en tingués prou amb la crisi sentimental, una sèrie de morts sospitoses entre els pacients del servei –acompanyades d’un canvi d’estat d’ànim per part de cada vegada més barcelonins– fan que Negro comenci a sospitar d’una espècie d’eucaliptus vinguda de l’Àsia que s’ha posat de moda misteriosament. “La idea de la planta invasora la vaig agafar de La invasión de los ultracuerpos. A la novel·la hi ha alguns elements de misteri però tinc les cartes marcades per la història inicial i els arquetipus de la pel·lícula. Volia que L’any de la plaga fos una novel·la de progressió, que tingués un ritme força picat perquè el lector no volgués deixar de llegir. Els personatges són cada vegada més retorçats i les situacions més pertorbadores”.


Un dels grans encerts de la novel·la és la voluntat de donar-nos a conèixer, més enllà de l’apocalipsi eucalíptic –l’eupocalipsi– una galeria de personatges propers i versemblants que viuen en un entorn allunyat dels tòpics i amatent a les pulsions generacionals. “He situat la novel·la en escenaris com Nou Barris o El Carmel perquè són zones en canvi constant i amb vida pròpia –lluny del turisme– susceptibles de patir una colonització i que ningú no se n’adonés”. Abans que l’acció obligui a focalitzar exclusivament els esforços del narrador, Pastor té temps de recordar aquells anys 90 en què els adolescents passaven hores escoltant discos a FNAC o Virgin, en contraposició amb l’eufòria festivalera actual i la música que els mòbils vomiten al metro. Després d’explorar la novel·la d’aventures a Montecristo i la novel·la negra a La mala dona, els tentacles de Pastor han xuclat les essències d’un subgènere fantàstic per aconseguir-ne una novel·la àgil i propera que entre revelacions, ensurts i corredisses reflexiona en última instància sobre la identitat.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (140, octubre del 2010)

Avui

'Ogni pittore dipinge sè'
Presentació de 'L'home del barret vermell', d'Hervé Guibert, a la llibreria Antínous
Maria Bohigas i Jordi Nopca
(C/ Josep Anselm Clavé, 6)
19.30 h

Neurosis productives

“Fa uns mesos vaig entrevistar John Lydon [Public Imatge Ltd., Sex Pistols] i em deia que per a ell l’humor és l’atribut més gran de la humanitat. Hi estic molt d’acord”, ens diu Kiko Amat dies abans de tornar de l’Escala, poble on estiueja i escenari de L’home intranquil, trenta-cinc proses incandescents que configuren un autoretrat poc clement de l’escriptor i periodista i també del seu entorn més proper: dona i fill, tots dos de color taronja. Cal llegir aquest experiment internovel·lístic disposats a entomar les invectives inclements d’Amat, tan apassionades com quan parla de la música, el cinema o els llibres que l’entusiasmen. La llista d’odis passa pel turisme, els pares perfectes, les càmeres de seguretat, l’esport, la televisió –i, molt especialment, el telecorazón i els telenotícies–, les barretines, el cafè amb llet “mida gibrella” i un llarg etcètera de manies detallades amb la minuciositat d’un J. K. Huysmans hipervitaminitzat i un pèl apocalíptic.


Humor emprenyat
“Aquest llibre és com veure una col·lecció de sketches d’un stand-up comedian. Compartim l’humor histriònic i l’emprenyamenta. En aquests textos hi ha una grandíssima quantitat de ràbia i indignació pel món clarament justificades”. Tal i com s’explica al final del llibre, el “petit recull de manies i demències personals es remunta al juliol del 2008” i comparteix l’oralitat de la stand-up comedy: una ràdio va demanar-li trenta peces de dos minuts i mig que havien de sortir durant tot el mes d’agost. Dos anys després de l’experiència, Amat n’ha reescrit algunes i n’ha afegit unes quantes més. “Sóc un neuròtic, sí”, comença un dels textos, L’home conceptual: “Però també sóc escriptor, i patir alguna psicosi és part de la feina. Si tingués un treball normal, fa temps que m’haurien tancat al manicomi. Com deia Brendan Behan: ‘Les meves neurosis són les eines amb què em guanyo la vida; si em guarís, hauria de tornar a pintar cases’. O, en el meu cas: a la cadena de muntatge de la Seat”.
“Hi ha molta ràbia, ira i pena per a un mateix, a L’home intranquil”, ens diu Amat. “Quan faig novel·la, aquests elements apareixen d’una forma més emotiva i més –diguem-ne– lírica: aquí m’he permès ser molt més estrident i salvatge”. Hi apareixen esmentats (pejorativament), la plana major de l’SGAE, Jordi Hereu, els escriptors postmoderns i tendenciosos, el Primavera Sound, Marina d’Or, els Vetusta Morla, Look at me, I’m Sandra Dee i les passejades pel Maremagnum de dissabte. Però l’objectiu contra el qual dispara amb més insistència és ell mateix, no únicament a través dels comentaris de la seva estimada Taronja –l’editora d’Empúries, Eugènia Broggi– sinó a través de descripcions físiques sense pietat (“cametes de pollastre, panxona d’abella, pit de Piolín, de tísic”, o bé “faig cara de ser certament el tio més burro de tot el poble, mandíbula endavant i gratant-me el cul. Una cara que és part Popeye part Australopithecus, part Salvatore d’El nom de la rosa i part pastor de cabres sicilià”).


“Com a tio increïblement nerviós que sóc, l’estat més proper a la felicitat que he viscut és quan tinc una mica de calma”, ens fa saber Amat, que durant l’estiu es dedica a llegir, cuinar, parlar i prendre cerveses en terrasses. “Ara mateix passo per un dels moments més feliços de la meva vida i fins i tot puc acceptar l’envelliment amb certa simpatia. No cal fer el ridícul començant a córrer...” El pas del temps, una de les obsessions de L’home intranquil, perd pes si fem cas al nostre entrevistat, que fins i tot relativitza l’obsessió per l’estètica del mod que sempre ha estat: “La roba deixa de ser una preocupació quan el teu fill t’ha vomitat dues vegades al damunt d’una camisa Brutus”.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (132, setembre del 2010)

Oblidar Artaud. Sobre Utopia

Començar un projecte editorial té un component elevat de risc i aventura. És una temptació molt alta, també, que suma noms any rere any al mateix temps que desapareixen projectes que no han acabat de funcionar. El Tangram, iniciativa d’Elisabet Massana, Marc Montanyès, i Oriol Pastor és un dels últims exemples temeraris, que aposta per publicar no-ficció breu (i en català) orientada cap al pensament contemporani. Han començat amb dos llibres: el primer recull dues entrevistes a Jean Baudrillard; el segon transcriu una entrevista llarga a Santiago López Petit. El Tangram aposta en aquest primer lliurament pel valor de la pregunta–resposta com a mètode de coneixement; per l’esboç progressiu (en comptes de l’assaig definitiu); per diverses peces que poden encaixar o no, però que contribueixen a delimitar problemàticament el que ens envolta a través de petites miniatures fins ara inèdites en català (cas de Baudrillard) o simplement exclusives (com passa amb el diàleg amb López Petit).

Baudrillard a distància
“No dic que estigui prohibit parlar d’Artaud . És un cas personal, quelcom singular. Per a mi això marca una esfera secreta, igual que Rimbaud o Nietzsche. L’obra d’Artaud s’ha desplaçat a un domini reservat i parlar-ne, exposar-la a la llum, exigiria descobrir aquest secret”. Aquesta és la primera resposta que Jean Baudrillard dóna a Sylvère Lotringer durant l’entrevista que li va fer l’any 1996 amb motiu d’una exposició que el MOMA va dedicar a l’escriptor i dramaturg Antonin Artaud. Al llarg de l’entrevista Baudrillard invoca la relació “singular, personal” que cadascú hauria de tenir amb Artaud , un lligam que en comptes d’admiratiu seria més aviat de complicitat: “Cal que sigui un pacte, un pacte de sang, de sang i d’os, com ell mateix el féu, i en aquest pacte desapareixerem com a individus, com ell mateix ha desaparegut”.

Baudrillard, en versió Etch & Sketch

Filòsof conegut per assaigs com El sistema de los objetos (1968), Cultura y simulacro (1981) o La ilusión vital (1992), en què ens recorda que en el nostre món virtual “la qüestió d’allò Real, del referent, del subjecte i l’objecte ja no es poden representar”, Baudrillard va parlar amb el sociòleg i urbanista Jean-Louis Violeau l’any 1997 sobre el grup d’arquitectura revolucionària Utopie, aparegut a França després del maig del 68 i que es proposava la construcció d’una sèrie d’edificis i mobiliari pneumàtics. Baudrillard parteix d’aquest somni de construir una nova societat a base d’aire per acabar donant-nos pistes del seu mètode de treball: “Opero més aviat a distància. Mai no he entrat de veritat al cor d’un àmbit de coneixement (...) Mai no he entrat al detall de les coses, de l’estructura de les coses per fer-ne una crítica des de l’interior, perquè veia massa a les clares que quan s’entra massa profundament en un àmbit no se’n surt mai més”.

© Jordi Nopca (Time Out Barcelona, 126, juliol del 2010)

Unitats de xoc

Pere Calders (1912-1994)

Fa tres anys, una professora de la facultat de filologia catalana de la Universitat de Barcelona dedicava mitja classe a parlar de les dificultats de trobar Unitats de xoc, un dels primers llibres de Pere Calders (1912–1994). La professora havia escollit el text de Calders com un dels pocs testimonis “d’alta volada literària” que s’havien escrit des del front republicà sobre l’experiència en primera persona d’un autor que ja havia publicat una novel·la curta, La glòria del doctor Larén (1936) i El primer arlequí (1936).
Unitats de xoc té ben poc a veure amb l’humor tranquil i la tendresa tímida de la resta de l’obra de Calders: s’hi explica –en primera persona– l’observació meticulosa i un pèl enrogallada d’un seguit de situacions que són producte del combat entre el bàndol republicà i el nacional. “El narrador i els seus companys simplement es troben dins la guerra, i hi continuen vivint llurs realitats més cares, per una inextricable penetració del record dins l’enyorança, que arriba a crear presències gairebé sensibles”, escriu Carles Riba al pròleg. El to és sensiblement més ennuvolat que el de Calders, que detalla el pas de la violència sense haver-hi de participar mai –la seva feina era de tècnic cartògraf– o fa memòria de la noblesa de la causa republicana: “Hi ha grups els països dels quals no han tingut cap contacte històric amb el nostre, però tots ells han vingut a unir-se damunt el nostre sòl i ens han obert els braços. Són germans nostres, ens hi sentim units per llaços més estrets que els de la sang, i els demostraríem la nostra gratitud plorant, però aquesta guerra ens ha estroncat el plor”.


Publicada per primera vegada l’any 1938 per la Institució de les Lletres Catalanes, Unitats de xoc va ser reeditada l’any 1983 a la desapareguda col·lecció Cara i creu, d’Edicions 62. Gràcies a La Magrana, damnificats com els estudiants de filologia no hauran de tornar a llegir aquesta crònica en fotocòpies ni aguantar quaranta minuts de rebequeria professoral –lenta, reflexiva i perifràstica–.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (136, octubre del 2010)

El millor dels mons

Té gairebé setanta anys, però la seva mirada segueix sent tan inclement com quan es va fer empresonar l’any 1974 durant una protesta contra la dictadura militar grega o quan va fingir una altra identitat per convertir-se en periodista del Bild-Zeitung i en va escriure tres llibres de denúncia que el van convertir en best-seller. El reportatge més conegut de Wallraff segueix sent, encara a hores d’ara, producte d’un dels seus transformismes: a Cap de turc (Edicions de 1984, 1996), el periodista hi explica les seves experiències com a treballador turc per denunciar les dificultats i vexacions laborals a les quals eren sotmesos els immigrants a l’alemanya de la dècada dels 80.


Els problemes de salut que Wallraff arrossega des de llavors han obligat a relaxar el seu mètode, que reapareix ara al seu últim llibre, Con los perdedores del mejor de los mundos. “Fa tres anys, quan vaig decidir posar-me a la pell de persones que formen part dels perdedors d’aquest nostre ‘món feliç’ –el millor dels mons– no vaig sospitar tot el que em tocaria viure”, escriu al postfaci del llibre. Convençut que aquests darrers anys “la injustícia ha augmentat i les condicions de vida no s’han tornat més humanes”, Wallraff ataca diversos fronts, en aquesta nova col·lecció de reportatges: experimenta les inclemències de ser indigent a Alemanya, treballa en una de les panificadores que fabriquen per a Lidl i s’embetuma la cara per experimentar el tracte discriminatori que pateix un negre que no pertany a la classe dirigent ni a la societat de l’espectacle (gràcies a les fotos, però, ens permetem preguntar-nos si no devien ser les pintes de la disfressa de Wallraff, les que van crear tanta desconfiança en els diferents interlocutors).
A Con los perdedores del mejor de los mundos, el periodista alemany prova un nou mètode: basar-se en “nombroses declaracions i vivències i experiències de persones” per escriure reportatges en què carrega contra Starbucks, els ferrocarrils alemanys, l’alta gastronomia i els teleoperadors.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (137, octubre del 2010)

No comments

Fa sis anys, la celebració del primer centenari de la mort d’Anton Txèkhov (1860-1904) va motivar l’aparició d’una bona antologia dels seus contes a Alba Editorial, que només un any després va ser completada amb l’edició de l’extens reportatge sobre la colònia penal de l’illa de Sajalín, que Txèkhov va voler visitar tot i patir tuberculosi (La isla de Sajalín), un quadern de notes (Unos buenos zapatos y un cuaderno de notas) i fins i tot un llibre de consells per a futurs escriptors (Sin trama y sin final). Cinc anys després –i coincidint amb l’efemèride del cent cinquantè aniversari del naixement del narrador i dramaturg rus– el mercat editorial txekhovià s’ha reactivat amb la publicació de noves traduccions de La gaviota i Tío Vania (Alba Editorial), una edició il·lustrada de La dama del perrito (Nórdica) i l’antologia de contes comentada que Nevsky Prospects acaba de presentar. Per a qui no la conegui encara, la petita editorial madrilenya es va donar a conèixer l’any passat amb la publicació de Historias de Belkin, d’Alexander Pushkin, i es dedica exclusivament a publicar textos russos traduïts. Abans d’arribar a Txèkhov han passat per Grigórovitx, Bogdánov, Biéli, Dostoievski i Alexei Tolstoi: els relats gòtics, de ciència-ficció, satírics i memorialístics han estat quatre de les línies que els editors James i Marian Womack han explorat en poc més d’un any d’activitat.


Chéjov comentado inaugura nova col·lecció, Perspectivas, i acompanya la traducció de setze dels contes de Txèkhov de comentaris d’escriptors com Ricardo Menéndez Salmón, Luis Alberto de Cuenca, Marta Rebón i Hipólito G. Navarro. Sergi Bellver s’ha encarregat de la selecció, que defuig algunes de les narracions més conegudes i passa per textos com Casa con mezzanina (1896), En Moscú (1891), El hombre enfundado (1898) i El amanuense (1886). Aquest diàleg entre Txèkhov i una part de la joventut literària de les lletres espanyoles és un bon homenatge, editat amb l’exquisidesa habitual de Nevsky.

Kunst-ism time!!

© Jordi Nopca (Time Out Barcelona, 140, novembre del 2010)

Van Gogh, suïcidat per la societat

Autoretrat de Vincent Van Gogh (1885)

El dia 1 de maig del 2007, jornada de reivindicacions laborals, vam anar fins a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac per entrevistar el poeta Josep Palau i Fabre (1917–2008), que tot i la seva salut fràgil va fer un esforç de memòria generós i va repassar l’amistat amb Joan Salvat-Papasseit, la participació com a extra a El salario del miedo, de Henri-Georges Clouzot (1953), la fascinació pel mite de Don Joan i les visites a l’hospital psiquiàtric de Rodez per parlar amb Antonin Artaud, poeta i dramaturg a qui havia descobert gràcies a L’ombilic des limbes (1925). “Artaud patia uns dolors horribles, i jo li portava un fàrmac prohibit. Ens passàvem hores i hores parlant... Un dia em va preguntar si creia que només m’acceptava perquè li portés la droga, i com que no vaig saber què respondre em va dir que hi havia gent que li portava exactament el mateix i a qui pràcticament ni els donava les gràcies”.

Antonin Artaud, contra el "crim organitzat" de la societat

Van Gogh, suïcidat per la societat és un dels últims textos d’Antonin Artaud (1896-1948), i és indestriable de la reclusió de l’artista en les diverses institucions psiquiàtriques per on va passar. El text –breu i fulgurant– és un crit d’entusiasme adreçat a la “bona salut mental” de Vincent Van Gogh (1853–1890). “Davant de la lucidesa de Van Gogh que treballa, la psiquiatria no és més que un reducte de goril·les obsessionats i perseguits i que, per pal·liar els més espantosos estats de l’angoixa i l’ofegament humans, no tenen més que una ridícula terminologia, digne producte dels seus cervells tarats”. Artaud convoca tota la força de la seva prosa escabellada per confrontar el geni enbruixat de Van Gogh amb la societat, caracterizada per la “deshonestedat deliberada”, la “insigne hipocresia” i “el crim organitzat” . Palau i Fabre es va apropar a l’obra d’Artaud i en va quedar hipnotitzat. Seixanta anys després, textos com aquest demostren el seu talent, encara vigorós i ingovernable.

© Jordi Nopca (Time Out Barcelona, 146, desembre del 2010)

Senzillesa i vulnerabilitat

Aquests dies coincideixen a les llibreries dues novetats en què s’hi parla de dos viatges en sentit contrari però amb un punt en comú sofisticat: Henry James. El primer, El rector de Justin, de Louis Auchincloss, recorda una de les últimes novel·les de James, The Ambassadors (1903), en què un americà viatja fins a París per trobar-hi el fill de la seva parella. El segon, Brooklyn, sisena novel·la de Colm Toíbín (Enniscorthy, 1955) ens explica el viatge d’Eilis Lacey, una noia irlandesa que decideix provar sort a la Nova York de mitjan segle XX. Toíbín, que va escriure una novel·la , The Master (2004), en què el personatge principal era precisament Herny James i el seu viatge frustrat a Anglaterra, s’interessa ràpidament per la novel·la d’Auchincloss que li acabem de descobrir al mateix temps que ens explica una anècdota que sintetitza la trajectòria divergent de tots dos llibres: “James deia que totes les dones que marxaven a Europa des dels Estats Units tenien diners i s’acabaven casant amb europeus; en canvi, les dones que feien el viatge invers treballaven en cuines o netejaven cases. La història de l’emigració europea era l’altra cara de la moneda”.
A Brooklyn, Tóibín no pot fer altra cosa que centrar-se en un personatge modest que vol obrir-se camí com sigui lluny de casa, però en comptes d’explicar-nos una història de superació a l’estil d’una producció de Hollywood l’escriptor irlandès ens explica els primers anys de la jove en un entorn desconegut: “Volia centrar-me en aquells anys en què, lluny de casa, encara no ets ningú i no et sents enlloc. No és únicament una situació geogràfica: és també un estat espiritual i psicològic. Et trobes en una espècie de llimbs, i en aquests llimbs els teus sentiments són els mateixos que s’experimenten quan estàs sota pressió: no te’n pots refiar”.


Abans de creuar l’oceà atlàntic, la novel·la comença a l’Enniscorthy natal de Tóibín, que també va ser el lloc on l’escriptor va escoltar l’anècdota a partir de la qual, molts anys després, creixeria la història d’Eilis Lacey: “Quan tenia dotze anys, el meu pare va morir. Molts anys després vaig escriure un conte, House for Sale, en què explicava l’atmosfera de casa durant la vetlla del seu cos. A mi em va tocar ser una espècie de conserge que anava rebent tota la gent que venia –que era molta– i recordo que una dona va començar a parlar amb la meva mare i, tot i que jo escoltava la seva conversa, de tant en tant apareixia la paraula ‘Brooklyn’. Quan se’n va anar, algú va dir que la filla d’aquella dona acabava d’arribar d’Amèrica, i que abans de trobar-se amb la família havia amagat l’anell de casada. L’any 2005 vaig rellegir la història i em va semblar que aquestes frases podien ser l’esquelet de la meva novel·la”. Brooklyn és una novel·la que avança en línia recta, sense flashbacks i esquivant els clixés sobre el districte novaiorquès. “Volia un estil senzill, sense ornaments. Els diàlegs hi donen un toc de color, però les paraules que suren entre ells són com una melodia suau de piano”.
Tóibín aconsegueix una novel·la intensa i emocionant gràcies a la pietat i la cura amb què tracta el seu personatge principal. “L’Eilis és molt vulnerable i innocent, però és complexa i intel·ligent. Als meus llibres sempre intento parlar de personatges de qui el lector esperi que no siguin humiliats ni pateixin cap mal. Sóc una persona força cínica i sóc capaç de ser terrible, quan vull: per a mi va ser una molt bona experiència, escriure un llibre en què m’estava comportant tan bé amb el meu personatge”.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (137, octubre del 2010)

Caramels i cançons

És probable que d’aquí uns anys Jens Lekman comenci a ser considerat –igual que ho és David Lynch en cinema o Josep Pla en literatura– tot un gènere en música pop. Té 26 anys, una seixantena de cançons publicades i piles i més piles de material inèdit que piquen d’un cantó i d’un altre (de la felicitat convertida en música; de l’esperit dels crooners de debò; de les virtuts de ser multiinstrumentista; dels samples digestius i ben trobats) per construir un món propi que transmet a través de multitud d’EP’s, singles, i compilacions diverses.

«De com i quan vaig començar a escriure cançons en recordo poques coses. Sé que vaig formar part d’un grup on jo feia de baixista. Ens dèiem Genocide sense saber què volia dir, i fèiem molt males cançons. Recordo que vam arribar a tocar en una església el dia després que es commemorés l’Holocaust, i quan vam acabar tothom ens preguntava pels motius d’haver escollit aquest nom», ens explica en Jens hores abans de fer un concert memorable en el marc del festival vilanoví Faraday, que aquest any ha arribat a la seva quarta edició en molt bona forma. «Les primeres gravacions que tinc de cançons pròpies es remunten a l’any 1986 [és a dir, quan Lekman tenia només 5 anys]. N’he tret algun sample que he fet servir, per exemple, a Boisa-Bis-O-Boisa, cançó que només es pot trobar en una compilació japonesa, Rallye Cloak 2: Swim Sweet Swedish». No va ser fins deu anys després que en Jens va començar a escriure música compulsivament. «Una de les raons que em va portar a prendre’m la música com un joc molt seriós va ser que el meu pare tenia a casa una bona gravadora de cassette –l’herència d’haver treballat en una emissora de ràdio durant una temporada. La gran virtut de la gravadora era que s’hi podien fer overdubs: podia enregistrar primer una pista de guitarra, després la veu i afegir-hi un violí, si em venia de gust». Definitivament, la construcció casolana però plena d’overdubs de cançons com Pocketful of Money o Mapleleaves van permetre que Jens Lekman no se centrés exclusivament en treballar un o dos instruments. En un principi, però, només semblava disposat a cantar en anglès, llengua en què la majoria de suecs són totalment competents (ell, a més, exhibeix un accent americà semblant al de la noruega Hanne Hukkelberg). «Quan era adolescent, si cantaves en suec ja quedaves inscrit en un gènere concret, i això jo no ho volia. Tot i això, fa cinc o sis anys, a Suècia –però sobretot a Göteborg, ciutat d’on sóc– va tenir lloc un canvi important: de cop i volta, ni els grups ni el públic es fixaven tant en el Regne Unit com en el propi país, del qual començaven a acceptar-ne els avantatges però sobretot les misèries. Göteborg era considerada la capital del mal gust: s’hi feien grans festes, tothom menjava marisc i pixava per terra. Sorprenentment, d’allà n’han sortit músics nous molt interessants, com The Knife o El Perro del Mar».

El perro del mar: nom estrany i mirada severa

Una de les particularitats de Lekman és la dispersió física (i conceptual) de tot allò que escriu. Els dos elapés que ha publicat, When I said I Wanted to Be Your Dog i Oh You’re So Silent Jens agrupen singles i EP’s molt variats que fan de les seves audicions experiències molt variades que, no obstant això, tenen en comú la seva veu poderosa i un univers líric en expansió constant, que s’atura en el somieig angelical de Tram #7 to Heaven o en l’evocació festiva de A Sweet Summernight On Hammer Hill, entre moltes altres estacions sempre interessants de descobrir. «Quan escric música sempre penso en cançons en concret, mai en discos, per això a vegades no encaixen, una darrera l’altra. Per a mi cada cançó té un nucli únic que no pot ser cap altre. Aquesta és la màxima llibertat a la qual puc aspirar: trobar precisament allò que caracteritza la cançó que estic escrivint». Últimament, però, en Jens reconeix que els seus interessos han canviat lleugerament: «Abans em llevava i volia escriure una cançó, i a l’endemà una altra, però eren totalment diferents. Era com un nen en una botiga de caramels, que podia triar i menjar-se el que volgués. Actualment intento escriure d’una forma més cohesionada, seguir una mateixa línia, que és la impressió que m’ha donat avui quan escoltava el nou disc a la platja». Encara sense títol, l’elapé de Lekman previst per finals d’any recollirà –com ja ens té acostumats– joies només disponibles en EP (The Opposite of Hallelujah) o singles (Friday Night at the Drive-In Bingo) que han estat «escrites i enregistrades en moments molt diversos» al llarg dels últims dos anys. Per aquells que no en tinguin prou, properament apareixerà chez Rough Trade un EP de versions d’Arthur Russell (1952–1992) on Lekman s’atreveix a refer «Little Lost», i també una compilació sobre menjar on ens explica com coure el pa (The Food Compilation, vol. 3), a més d’un EP que té com a títol provisional The Linguistic EP en què farà versions en llengües que no coneix. De moment, ens ha parlat amb molt d’entusiasme de Brossa d’ahir, de Pep Laguarda i Tapineria...

Publicat a Benzina (setembre del 2007)

Cruspir-se el lloro

Vides seques comença amb un paisatge desolat –dues taques verdes concentrades en una extensió de terreny vermellosa– i una família que s’hi arrossega. “Aquells infeliços havien caminat tot el sant dia, estaven mig morts i tenien gana”, escriu Graciliano Ramos de Oliveira (1892–1953). En té prou amb un paràgraf per delimitar la seva aposta estilística: eixuta i directa, però esquitxada de colors; urgent i, tot i això, amb una capacitat meritòria per dosificar els esforços, igual que Fabiano, el pare de família patidor i tarambana que protagonitza la novel·la.
Vides seques ens situa en algun punt del nord-est del Brasil. Llegim l’agonia d’un pare, una mare, dos fills i el seu gos per trobar un lloc on poder descansar una mica. Ja al primer capítol han arribat a l’extrem de cruspir-se el lloro que els acompanyava: el final es podria precipitar ràpidament, però Ramos sap com administrar les desgràcies de la família de pagerols i aconsegueix que el lector pateixi amb ells i per ells, que desitgi la seva supervivència tot i comprovar, pàgina rere pàgina, que la seva condemna és inexorable.


El modernisme brasiler
La renovació literària artística i literària europea de principis del segle XX –el modernisme, Jugendstil, art nouveau o style 1900– van arribar a Brasil amb dues dècades de retard. El modernismo brasileiro buscava la confrontació amb l’art anterior a partir de la defensa de la novetat, la velocitat i la irreverència. Després d’una primera fase rebentaire (1922–1930) les premisses modernistes van influir en una segona generació d’escriptors encara ara massa poc coneguts. És en aquesta segona onada modernista brasilera (1930–1945) que creix, alta i ferotge –com un mandacaru o un xiquexique– l’obra narrativa de Graciliano Ramos, integrada per una quinzena de referències, entre les quals hi tenim Angústia (1936), Insônia (1947) i Vides seques (1938).


© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (146, desembre del 2010)

Tristesa precisa

Coc-coc-coc

Fa quinze anys que Sergi Pàmies no escriu cap novel·la, però no ho fa per desconfiança en el gènere. “La novel·la m’exigeix massa. Per a mi és l’equivalent a un matrimoni: diria que vaig deixar la novel·la quan vaig tenir una vida familiar més estable, perquè no podia fer novel·les i estar casat al mateix temps. ”. Després de Sentimental (1995), Pàmies s’ha dedicat exclusivament a les peces curtes: el conte (“que és promiscu i no s’enfada si sap que estàs amb altres contes”) i l’article periodístic (“la meva activitat literària industrial”).
La bicicleta estàtica, el sisè recull de contes de l’autor, ha estat publicat quatre anys després de Si menges una llimona sense fer ganyotes, que a més de guanyar el Premi Ciutat de Barcelona i el Premi Lletra d’Or va superar els 60.000 exemplars venuts. Formalment, aquestes dinou narracions comparteixen les característiques de la seva producció contística: “Segueixo buscant claredat, tensió –estilística, no argumental–, depurament, destil·lació i recerca de l’emoció, tot això en un llenguatge extraordinàriament planer i el més precís possible”. Un primer canvi important és la matèria autobiogràfica de narracions com Quatre nits, El mapa de la curiositat, Cent per cent seda natural i Les cançons que li agradaven a Lenin. “No tinc la sensació que de cop i volta em torni autobiogràfic –diria que sempre ho he estat, ja des del primer llibre–, però fins ara no utilitzava l’autobiografia de manera identificable. Tot el que escrivia eren coses que em passaven, que m’havien passat o que imaginava: no distingeixo entre la fabulació i el que visc –em semblen parts del mateix pack–. En la convenció del que entenem com a autobiogràfic sí que és veritat que aquesta vegada me n’he servit de manera més explícita: l’argument d’alguns dels contes és una part de la meva vida. Ara bé, faig un ús de l’autobiografia amb finalitats de ficció, per tant no se sap mai si el que estic narrant és veritat o mentida”. Alguns dels contes poden fer pensar en un Vila-Matas de dimensions més que portàtils. Pàmies comparteix l’afirmació, i afegeix que si es posa “ambiciós” també se sent proper a les experimentacions literàries autobiogràfiques de Paul Auster i Amélie Nothomb.

La bicicleta modernista de Ramon Casas també és estàtica

Els narradors dels contes de La bicicleta estàtica comparteixen una tristesa i resignació vitals: hi trobem un home que vol contractar una assegurança de vida que cobreixi el suïcidi per assegurar el futur als fills (L’Illa), una història d’amor entre un home i una dona que es coneixen a la consulta del dietista i als quals la pèrdua gradual de pes fa perdre la gana sexual (El que no hem menjat) i la crònica de l’extirpació dels llimacs de la nostàlgia i l’esperança, que fan la vida impossible al personatge d’Ataràxia. “Se n’ha fet molta pornografia, d’aquests dos conceptes: es parla, darrerament, de nostàlgia dels vuitanta, de voler recuperar Marco i Heidi, de “Chanquete ha muerto”, de donar una grandesa a una cosa tan cutre com la música disco… Quan veus que una persona de vuitanta anys pot recordar la Guerra Civil o la postguerra, i que en canvi algú et surt amb les bondats d’Oliver i Benji em sembla miserable. En els meus contes sempre intento diferenciar molt entre memòria i nostàlgia. La nostàlgia és un ús tendenciós de les emocions. Pel que fa a l’esperança, hi ha hagut tres intents malintencionats de donar-ne a nivell col·lectiu: la religió, la ideologia i l’autoajuda”.
La bicicleta estàtica és una clatellada a la llàgrima evocadora i a la voluntat de futur, una crítica severa al conformisme i un catàleg –petit però intens– de frustracions i desenganys impossibles d’esquivar. “A la vida, facis el que facis sempre estàs atrapat”, diu Sergi Pàmies. “És una de les idees més recurrents en la meva narrativa”.

El llibre sobre el bacallà de Mark Kurlansky surt més ben parat que 'Le petit prince', d'Antoine de Saint-Exupéry

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (134, setembre del 2010)

Perec i la son

La Boutique obscure. 124 rêves forma part de la vintena d’obres que Georges Perec (1937–1982) va publicar en vida. El fet que, en la majoria dels casos, la producció de Perec sigui difícil de classificar per paràmetres genèrics estàndards –i que el seu contingut s’allunyi de la comercialitat prefabricada– ha estat un dels motius que ha retardat agònicament la publicació de la seva obra al castellà (en català ens trobem estancats en La vida, manual d’ús i la minúscula Ellis Island). La cámara oscura ens arriba només 37 anys després de la seva aparició en francès, mentre s’ha esbombat que una de les últimes sorpreses de la fira de Frankfurt d’enguany ha estat la venda d’una primera novel·la inèdita de Perec, Il Condottiero, que publicarà Anagrama l’any vinent.

Perec, puzzled

Els dominis de la realitat
El volum de somnis de l’autor de Les choses, La Disparition i Un Homme qui dort s’afegeix a l’extensa –i sempre marginal– aparició de llibres que recullen l’activitat onírica d’escriptors com Michel Leiris, William S. Burroughs, Miquel Bauçà i filòsofs com Theodor W. Adorno. Si Adorno, un dels màxims representants de l’escola de Frankfurt, encapçala el seu recull de somnis –editat per Akal l’any 2008– amb l’afirmació que “el somni és negre com la mort”, Perec es troba en unes coordenades més properes a les de Bauçà, que en un dels poemes d’Els somnis escriu: “Definició d’un somni: / un objecte físic com / qualsevol, com tots els altres”. Perec cita el monjo Saigyo: “Como pienso / que lo real / no es nada real / cómo podría creer / que los sueños son sueños”, i de seguida confessa que, poc després de començar a anotar els somnis que tenia, es va adonar que només somiava per escriure els somnis. Al llibre es fa palesa aquesta addicció progressiva a la matèria onírica: de les 124 entrades que hi trobem, les primeres 12 són escrites entre maig de 1968 i febrer de 1970, mentre que les 112 restants corresponen a somnis tinguts durant els següents dos anys (l’experiència acaba l’agost de 1972).
En Perec, les figures numèriques acostumen a tenir un valor que va més enllà de la serendípia característica d’autors com Paul Auster. Passa el mateix amb els personatges i situacions que ens anem trobant als somnis que Perec anota, ja sigui amb insistència com de manera aparentment circumstancial: hi apareixen paquets, obrers, maîtres, el color negre, furts, amics, amants, lletres i diners, institucions espaioses i despersonalitzades i algun metge, aventures mínimes i pel·lícules incomprensibles, primera persona i omnisciència, deliri il·lògic i capteniment burocràtic. Perec ens ho fa arribar amb l’asèpsia minuciosa d’un entomòleg. En un primer moment, l’estratètgia es pot rebutjar pel poc interès pel que somia una ment llunyana en el temps i en l’espai com la de l’escriptor francès. Amb tot, però, quan s’avança una mica es descobreix –no sense neguit– que fins i tot les situacions que fabriquem portes endins, íntimament, tenen més d’un punt en comú.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (143, novembre del 2010)

Amor se escribe sin hache

Coberta d'una de les obres teatrals del cosmonauta Jardiel

Tothom parla d’un mateix, fins i tot els conductors dels cotxes funeraris. Aquesta és una de les primeres queixes descordades que ens trobem al pròleg d’Amor se escribe sin hache (1929), primera de les quatre novel·les que va escriure Enrique Jardiel Poncela (1901–1952). Resignat a parlar d’ell mateix, l’autor ens recorda que, en deu anys de vida literària, ha escrit un miler d’articles i contes, 26 novel·letes i 68 comèdies: encara ara se’l recorda més per la seva vastíssima producció teatral, amb títols tan ben trobats com Cuatro corazones con freno y marcha atrás i El sexo débil ha hecho gimnasia. L’aportació de Jardiel Poncela a la narrativa és molt menys gruixuda però igual de pirotècnica i urgent, dues característiques que permeten reeditar-la set dècades després de ser escrita sense signes d’envelliment.


La novel·la provoca somriures amples i riallades sornegueres. Farcida de comentaris enginyosos i situacions esquemàtiques que, no obstant això, dibuixen perfectament els happy twenties viscuts per burgesos de llengua llarga i cor vaporós, la primera novel·la de Jardiel Poncela atrapa des de la primera escena, on assistim a la toilette de Lady Silvia Brums de Arencibia. Quinze pàgines després, la protagonista ha aconseguit la proesa de passar de soltera a vídua –passant per l’estadi de casada– en un sol dia, ha seduït l’administrador del seu difunt marit, ha rebut una herència important, ha conduït la seva segona parella al suïcidi i s’ha establert a Madrid, on el neguit viatger s’atura temporalment amb la irrupció del tàndem Elías Pérez Seltz ‘Zambombo’ i el verborreic Fermín, que s’afegeixen al món de Lady Silvia i omplen la novel·la de diàlegs atropellats, peripècies precipitades i el mateix esperit juganer que ens ha fet passar tan bones estones amb les peripècies d’Ukridge i Jeeves, gentilesa de P.G. Wodehouse, els experiments narratius de Massimo Bontempelli i aquella bogeria aerostàtica escrita per Francesc Trabal que porta per títol L’home que es va perdre.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (143, novembre del 2010)

Lady Vargas a Suècia (o bé l'escopeta nacional)

Fa dècades que Mario Vargas Llosa elabora discursos –novel·lístics, assagístics i teatralitzants–: controla l’anàfora i la pausa dramàtica amb majestuositat; sap col·locar els adjectius amb l’energia justa del bon orador; fins i tot fa un glop d’aigua quan toca amb els ulls fixos en un horitzó difícil de precisar. És aquest Vargas Llosa solemne i segur de si mateix el que ha pujat a la tribuna de l’Acadèmia Sueca d’Estocolm, disposat a pronunciar el discurs de recepció del premi Nobel de literatura 2010.


El jurat d’enguany ha volgut recompensar una obra que “cartografia les estructures del poder i les imatges plenes de mordacitat de la resistència individual, la revolta i la derrota”, i l’autor peruà no ha defugit els dos eixos de la recompensa acadèmica: ha elogiat la democràcia liberal (que representa “tot allò que ens ha anat traient de la vida feral i ens ha apropat a la preciosa i perfecta vida que fingeix la literatura”) i ha carregat contra els règims dictatorials i el fanatisme terrorista. Abans, però, s’ha centrat en allò que “fa natural el que és extraordinari i fa extraordinari el que és natural, dissipa el caos, embelleix el que és lleig, eternitza l’instant i fa de la mort un espectacle passatger”: la literatura.
El discurs de Vargas Llosa, Elogi de la lectura i la ficció, ha començat recordant “el més important” que li ha passat mai, “aprendre a llegir als cinc anys”. Les aventures del capità Nemo, de d’Artagnan i els tres mosqueters i de les peripècies de Jean Valjean –personatge principal d’Els miserables, de Victor Hugo– li han permès “convertir el somni en vida i la vida en somni”. El camí per arribar a construir les primeres ficcions –que més endavant creixerien fins a dimensions mastodòntiques, cas de La ciudad y los perros (1963) i Conversación en La Catedral (1969)– no ha estat fàcil: “Quan es transformaven en paraules, els projectes es marcien només entrar en contacte amb el paper i les idees i les imatges defallien”. L’únic antídot que Vargas Llosa va trobar va ser la lectura: “Per sort tenia els mestres de qui podia aprendre i seguir-ne l’exemple”. De Flaubert en va treure que “el talent és una disciplina tenaç i una llarga paciència”. Faulkner li va ensenyar “que és la forma –l’escriptura i l’estructura– allò que fa créixer o empetiteix els temes”. Martorell, Cervantes, Balzac i Tolstoi –entre d’altres– li van fer veure que “el número i l’ambició són tan importants en una novel·la com la destresa estilística i l’estratègia narrativa”. La lliçó que va treure de Sartre va ser que “les paraules són actes” i “poden canviar el curs de la història”. Albert Camus i George Orwell li van fer veure que “una literatura sense moral és inhumana”. André Malraux, per últim, va ajudar-lo a descobrir la vigència “de l’heroïsme i l’èpica, tan actuals com en el temps dels argonautes, l’Odissea i la Ilíada”.

El risc d’imaginar
Després de la captatio inicial, on tècnica, disciplina, política, moral i èpica s’han encavallat harmònicament, Vargas Llosa ha entrat en matèria: “Sense les ficcions seríem menys conscients de la importància de la llibertat perquè la vida pugui ser viscuda i de l’infern en què es converteix quan és trepitjada per un tirà, una ideologia o una religió”.
Els règims autoritaris i dictatorials –contra els quals l’autor ha carregat– fan ús de la censura per “reprimir la conducta” i “vigilen amb suspicàcia els escriptors independents”. Vargas Llosa ha mostrat el convenciment que “els fabuladors, quan inventen històries, propaguen la insatisfacció i mostren que el món està mal fet, que la vida de la fantasia és més rica que la de la rutina quotidiana”. La literatura no és únicament capaç de “sumir-nos en el somni de la bellesa i la felicitat” sinó que ens “alerta contra qualsevol forma d’opressió”: és aquesta, la força i el perill de construir històries, que en el cas de Vargas Llosa va començar fa mig segle amb Los jefes (1959) i arriba fins a l’actualitat més estricta amb la publicació de El sueño del celta (2010), novel·lització de la vida de Roger Casement, cònsul britànic que va fer públiques les atrocitats del colonialisme al Congo belga a finals del segle XIX i va ser executat l’any 1916 per haver defensat la causa nacionalista irlandesa.

Mario Vargas Llosa, enfadant-se

Nacionalisme i patriotisme
Durant el discurs, el premi Nobel de Literatura no ha oblidat la temporada que va passar a la “seva estimada Barcelona” per enllaçar la situació de la ciutat de principis de la dècada dels 70 –amb una dictadura que ja era “un fòssil en descomposició”– amb el panorama espanyol actual. “Tant de bo que els nacionalismes, plaga incurable del món modern i també d’Espanya, no espatllin aquesta història feliç”. Una història que va començar amb la transició i que, segons Vargas Llosa, va permetre passar “de l’autoritarisme a la llibertat, del subdesenvolupament a la prosperitat, d’una societat de contrastos econòmics i desigualtats tercermundistes a una país de classes mitjanes”. Després d’elogiar “l’adopció de la cultura democràtica”, les paraules de Vargas Llosa han tornat cap a les aigües turbulentes de la identitat nacional: “Detesto tota manifestació de nacionalisme, ideologia–o, més aviat, religió– provinciana, de poca volada, excloent, que retalla l’horitzó intel·lectual i camufla prejucidis ètnics i racistes quan converteix en valor suprem, en privilegi moral i ontològic, la circumstància fortuïta del lloc de naixement”.
Vargas Llosa ha contraposat el nacionalisme –“el rebuig de l’altre, sempre llavor de violència”– amb el patriotisme, “sentiment sa i generós, d’amor a la terra on s’ha nascut, on han viscut els avantpassats i s’han forjat els primers somnis, paisatge familiar de geografies, éssers estimats i ocurrències que es converteixen en fites de la memòria i escuts contra la soledat”. Després d’aquesta última lloança, el discurs del Nobel s’ha endinsat en la crònica sentimental: el país, la família, i l’elogi a la seva dona Patricia han estat a punt de fer descarrilar el seu capteniment inflexible i programàtic, i durant uns instants –efímers però densos– l’emoció ha enterbolit la veu de l’autor de Los cachorros (1967).

The friendly ghost

“Tornem a la literatura”
Un cop feta l’arenga antinacionalista i la crítica al fanatisme i el terrorisme suïcida, “espècie antiga convençuda que el paradís es guanya matant, que la sang dels innocents neteja les ofenses col·lectives, corregeix les injustícies i imposa la veritat sobre les falses creences”, Vargas Llosa s’ha decidit a tornar a la literatura. “La literatura es va convertir en una manera de resistir l’adversitat, de protestar, de rebel·lar-me, d’escapar de tot allò intolerable, la meva raó de viure”. L’escriptor ha fet memòria del vertigen de gestar una novel·la, ha dedicat uns minuts al teatre – “una altra de les formes excelses de la creació”– i, finalment, s’ha encaminat cap a l’elogi definitiu d’haver dedicat tota una vida a la ficció: “No hi ha cap altra cosa que hagi sembrat tanta inquietud ni remogut tant la imaginació i els desitjos com aquesta vida de mentides que afegim a la que ja tenim gràcies a la literatura per protagonitzar les grans aventures, les grans passions, que la vida veritable mai no ens donarà”. El Nobel ha culminat el discurs fent-nos saber la recepta per derrotar “el corc del temps i de fer possible l’impossible”: “Seguir somiant, llegint i escrivint”.

© Jordi Nopca, ARA (8 de desembre del 2010)