7.1.11

El millor dels mons


Té gairebé setanta anys, però la seva mirada segueix sent tan inclement com quan es va fer empresonar l’any 1974 durant una protesta contra la dictadura militar grega o quan va fingir una altra identitat per convertir-se en periodista del Bild-Zeitung i en va escriure tres llibres de denúncia que el van convertir en best-seller. El reportatge més conegut de Wallraff segueix sent, encara a hores d’ara, producte d’un dels seus transformismes: a Cap de turc (Edicions de 1984, 1996), el periodista hi explica les seves experiències com a treballador turc per denunciar les dificultats i vexacions laborals a les quals eren sotmesos els immigrants a l’alemanya de la dècada dels 80.


Els problemes de salut que Wallraff arrossega des de llavors han obligat a relaxar el seu mètode, que reapareix ara al seu últim llibre, Con los perdedores del mejor de los mundos. “Fa tres anys, quan vaig decidir posar-me a la pell de persones que formen part dels perdedors d’aquest nostre ‘món feliç’ –el millor dels mons– no vaig sospitar tot el que em tocaria viure”, escriu al postfaci del llibre. Convençut que aquests darrers anys “la injustícia ha augmentat i les condicions de vida no s’han tornat més humanes”, Wallraff ataca diversos fronts, en aquesta nova col·lecció de reportatges: experimenta les inclemències de ser indigent a Alemanya, treballa en una de les panificadores que fabriquen per a Lidl i s’embetuma la cara per experimentar el tracte discriminatori que pateix un negre que no pertany a la classe dirigent ni a la societat de l’espectacle (gràcies a les fotos, però, ens permetem preguntar-nos si no devien ser les pintes de la disfressa de Wallraff, les que van crear tanta desconfiança en els diferents interlocutors).
A Con los perdedores del mejor de los mundos, el periodista alemany prova un nou mètode: basar-se en “nombroses declaracions i vivències i experiències de persones” per escriure reportatges en què carrega contra Starbucks, els ferrocarrils alemanys, l’alta gastronomia i els teleoperadors.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (137, octubre del 2010)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada