El continent blanc

L'Antàrtida, vista per Werner Herzog

A Encuentros en el fin del mundo, Werner Herzog va filmar la seva visió de l’Antàrtida: impressionava la riquesa quasi còsmica i multicolor del fons marí, el crit persistent de les foques, les tendències homosexuals dels pingüins, però sobretot la indefensió humana, concentrada a la base nord-americana de McMurdo. Allà hi poden arribar a viure poc més d’un miler de residents, la majoria d’ells científics, que compaginen les seves investigacions ultraespecialitzades amb lliçons bàsiques de supervivència. La lluita aferrissada per imposar-se a les adversitats meteorològiques del continent desconegut era un dels interessos bàsics d’Herzog a l’hora de convertir la blancor infinita en matèria documental, justament allò que no ha volgut emfasitzar Mireya Masó en la sèrie de fotografies que formen part de la nova mostra de l’Espai Laboratori de l’Arts Santa Mònica.

Pingu converteix el fred en art

“El meu interès era la recerca d’un paisatge net, sense simbolisme humà. Una part important del projecte era fotografiar diferents espais i moments pels quals havia anat passant”, diu Masó moments abans de donar a conèixer Antàrtida. Temps de canvi, primera vegada que podem veure les diferents motivacions artístiques que es van emportar l’artista fins a un món desconegut. Fins ara, Masó havia mostrat sèries de fotografies i vídeos de la seva seva expedició durant l’estiu austral del 2006; va ser a partir d’una discussió amb la comissària de la mostra, Alicia Chillida, que es va decidir a integrar les diferents vessants d’una cerca que ja des del principi va estar marcat pels vincles amb la ciència. “Em va acompanyar l’ecòloga marina Mercedes Masó, que contràriament al que es pugui pensar, no és parenta meva...”, ens fa saber Mireya, que considera la seva aventura antàrtica com un dels experiments “més estranys” de la seva trajectòria precisament pel gran nombre de col·laboracions de caire científic i filosòfic que ha requerit. El que podem veure a l’Espai Laboratori és la part visible de l’iceberg, que sota l’aigua amaga taules rodones, visites comentades, tallers familiars i escolars i una jornada intensiva prevista pel 28 de maig en què es presentarà l’última part del projecte, un llibre en què s’han fet aportacions en el camp de la biologia, l’arquitectura, la neurologia, la nanotecnologia i la glaciologia.

Una de les fotografies que es poden veure a l'exposició

Segons Chillida, a Masó l’ha mogut la investigació dels límits del paisatge, que podem veure en fotografies com Searching for the straight line –on la marca del gel inscrita a les roques és encadenada amb la ratlla de l’horitzó marí– o la sèrie dedicada al mar de Weddell: en una de les imatges, la superfície de gel és travessada per una escletxa d’aigua en forma d’interrogant; en una altra, la foscor d’una tempesta comença a cobrir el blanc impecable dels illots gelats. “Als vídeos de les Finestres ambientals volia mostrar la percepció dels límits del canvi. Em vaig preguntar a quina velocitat calia que passés alguna cosa perquè en fóssim conscients”, diu Masó, i tot seguit Vicenç Altaió –poeta director del Santa Mònica– fa una valoració purament física d’aquest apartat: “Els diversos vídeos no queden emmarcats a dins de les finestres, com passaria en molts museus, sinó que formen part d’una sala que es veu a través de les finestres”. És a dir: un recurs metaexpositiu.

Els cops de vent i les onades –un crepitar constant– ens acompanyen a mesura que caminem pels tres espais en què es divideix l’exposició: al més gran viatgem per entre blocs de glaç a una velocitat lentíssima, enduts pel corrent; l’apartat de transformacions més espectaculars el trobem a 96 horas. Registro de variabilidad, quatre grans panoràmiques corresponents a quatre dies consecutius del març del 2006 en què observem a quina velocitat pot canviar de cara un retall de paisatge.

Les diatomees...

...Petites però importants
L’observació macroscòpica que Masó presenta a través de fotografies , vídeos i la banda sonora persistent i dissonant és contrastada amb un dels motors microscòpics del viatge, l’estudi de les diatomees, un tipus d’alga unicel·lular i microscòpica que és una de les parts essencials del fitoplàncton. “Les diatomees són un dels microorganismes que fan possible el paisatge: són la base de la cadena alimentària de l’Antàrtida”, diu Masó mentre s’apropa a l’últim dels blocs expositius, en què podem observar 24 esferes amb dibuixos i sanefes ben diferents. “Des de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya vam demanar a 58 estudiants que estudiessin la geometria i l’estructura bidimensional d’una diatomea i a partir d’aquí construissin una estructura tridimensional”, explica l’arquitecta Marta Malé-Alemany. “L’interès va ser doble: per una banda, volíem que, igual que les diatomees –sotmeses a corrents i forces diversos– els treballs trenquessin la simetria; per l’altra, ens interessava investigar les aplicacions arquitectòniques de l’estructura dels microorganismes”. Antàrtida. Temps de canvi sintetitza en pocs metres quadrats un món i un projecte d’un color blanc impol·lut, d’intencions glacials, allunyades –potser una mica massa– de la dimensió humana.

Publicat a Time Out Barcelona (111, març del 2010)

Nene, hundimos un barco

Grrrrr....

Durant aquests dos últims anys, la presència de Rodolfo Fogwill a les llibreries ha crescut, molt especialment gràcies a Editorial Periférica, que des de Cáceres està apostant per explorar dues línies geogràfiques interessants: la italiana (Lorenza Mazzetti, Giuseppe Cesare Abba, Gianni Celati) i la llatinoamericana (Yuri Herrera, Carlos Labbé, Octavio Escobar). De Fogwill van començar publicant Help a él (2007, però escrita als 80), va continuar amb l’última peça de ficció, Un guión para Artkino (2008) i ara rescaten un dels seus experiments narratius més controvertits, Los pichiciegos, vomitada en només tres dies amb l’ajuda de la cocaïna. “Vaig consumir-ne set grams, però una part de la premsa diu que són vint-i-un, tant se val”, afirma l’autor, que fa un glop de te abans de començar a verbalitzar tot allò que li passa pel cap i que té relació directa (o no) amb aquesta novel·la escrita simultàniament a la guerra de les Malvines (1982). “Estava escrivint una novel·la molt lentament, que havia de portar per títol Memoria romana. Avançava a poc a poc quan sortia de l’agència de publicitat on treballava, i de camí a l’estudi anava a veure la meva mare. Un dia, fent referència al conflicte de les Malvines em va dir: Nene, hundimos un barco, i jo vaig afegir la frase a Memoria romana una mica canviada: Hoy mamá hundió un barco. De cop i volta, però, vaig començar a imaginar una altra novel·la”. Fogwill es va llançar de cap a la piscina sense comprovar si hi havia aigua. En tres dies va tenir llest un text sobre la guerra que, segons l’autor, s’ha convertit en el referent indispensable sobre l’intent argentí de recuperar les illes, colonitzades pel Regne Unit des de l’any 1843.


“Pensava que la novel·la es convertiria en un best-seller i que faria caure la dictadura militar. Estava convençut que les noies comprarien el llibre perquè, confoses pel títol, pensarien que hi havia missatges eròtics xifrats. Si haguessin sabut que un pichiciego, en realitat, és una mena de talp…” Fogwill va escriure el llibre sense saber res del conflicte, fent servir una geografia inventada i batejant els protagonistes amb els noms dels companys laborals que més odiava. “L’obra segueix sent més versemblant que els informes i els testimonis reals per un sol fet: sóc escriptor!”.



Contes sense vergonya
Alfaguara s’ha afegit a la llista de publicacions de Fogwill publicant-ne els contes complets. “En vaig descartar alguns perquè encara em feien més vergonya que els que apareixen al volum”, diu l’escriptor, que reconeix no haver-los ordenat cronològicament per un motiu una mica donjoanesc: “No volia que les noies s’adonessin de la meva decadència física”. Superat el peatge de lectura de Dos hilitos de sangre, el recull s’estructura alternant contes llargs i curts, escrits en primera o tercera persona, amb protagonistes masculins i femenins i de temàtica social, política i filosòfica. “En els contes es veu que m’agrada molt jugar amb el sexe; com a mínim amb el meu, si no hi ha més remei”.

Publicat a Time Out Barcelona (111, març del 2010)

Catàrtic

Workshop (1914-1915), de Wyndham Lewis: un quadre catàrtic

El cardiòleg Andrezj Szczeklik recorre a un dels conceptes de la Grècia antiga a partir de l’aparició a la Poètica d’Aristòtil, la catarsi, per recordar-nos que “la ciència no és res més que una de les maneres de conèixer la realitat”. Szczeklik apel·la a Plató: “Quan arribava als límits del coneixement científic i volia creuar-los, recorria a la poesia”. És gràcies a la creació artística –la poiesi– que es poden desxifrar les veritats on la raó no arriba. L’autor defensa la vigència d’aquest argument viatjant fins als orígens de la medicina. Mites, alquímia i poetes es combinen amb els últims avenços en cardiologia i genètica. “Quan estudiava medicina a Cracòvia anava sovint al Piwnica pod Baranami, un dels cabarets més famosos de la ciutat, i allà gràcies a les meves improvisacions amb el piano del local vaig començar a conèixer escriptors que em van introduir al món de l’art”.Szczeklik recorda amb especial intensitat les trobades amb Zbigniew Herbert o amb Czeslaw Milosz, premi Nobel de literatura l’any 1980, amic i pacient del metge durant quinze anys.

Milosz

“Vaig haver de deixar els estudis musicals per centrar-me en la medicina, però sempre m’ha semblat que totes dues disciplines tenen molts punts en comú”. Dedica tot un capítol del llibre a la música del cor: hi apareix Chopin, Liszt, Castiglione, el baró de Münchhausen, Pitàgores i el papa Joan Pau II. La música impregna tot el llibre. Novalis: “Cada malaltia és un problema musical, i cada recuperació una solució musical”. Szczeklik: “Cal tenir en compte que cada pacient és diferent, però que tots els cossos funcionen harmònicament, i que quan falla alguna cosa és que alguna nota desequilibra la composició habitual”.

El metge que escolta
Catarsis comença recordant com d’important és la paraula a la medicina. Abans d’emetre un diagnòstic, al metge li toca escoltar el pacient, interessar-se per ell. “En tota professió hi ha instants que ens poden ajudar a fer-nos una millor idea: en el cas de la medicina, la trobada entre el pacient i el metge és un dels moments més especials. El metge ha de sentir curiositat pel pacient i ha de voler descobrir quin és el seu problema, i la manera de començar a fer-ho és escoltar la seva narració”. El camí humanista de Szczeklik es combina amb el pragmatisme: “Els metges hauríem de recordar que tots hem de morir d’alguna cosa, i algun dia necessitarem que algú escolti el que ens passa”. Malauradament, la quantitat de visites que cada metge ha d’atendre cada dia dificulten aquesta relació. “A Polònia, el pacient arriba a la consulta i li demanen que ompli dos o tres qüestionaris que cal respondre amb un sí o un no. Quan s’arriba al metge, aquest ja sap directament a quin especialista t’ha d’enviar, però sovint el diagnòstic acaba portant a un laberint de visites que redueixen encara més els minuts de contacte amb el pacient”. Catarsis ausculta els batecs de la medicina actual i els connecta de forma umbilical amb el passat.

Publicat a Time Out Barcelona (110, març del 2010)

Homenatge a l'escopinya

Un Negroni i el tamboret de pianista

Empar Moliner construeix el seu personatge mediàtic amb una constància esgotadora: la podem veure al sofà dels Matins de TV3, assajant postures inquietants mentre Josep Cuní prova de controlar-li el discurs –multidireccional i ca-ca-ca-tàrtic–; la podem sentir parlant sobre perversions secretes del llenguatge a Catalunya Ràdio, cada dimarts; la podem llegir diàriament a la contraportada de l’Avui (les cosses es disparen en direccions diverses –de tant en tant, encara difícils de preveure). “Voleu saber les diferències de No hi ha terceres persones respecte T’estimo si he begut? Estilísticament, a l’altre llibre volia que el narrador fos fred i molt distanciat i el màxim que feia era ficar-me dins el cap dels personatges i fer una falsa primera persona, tot i que en realitat seguia sent tercera. Aquí he volgut ser més omniscient: el narrador és com una mena de Déu. Tots els contes estan basats remotament o no en la meva experiència personal: això no vol dir que hagi estat cocainòmana ni que hagi anat a avortar, però sí que són coses que he tingut a prop”.
Entre les novetats també cal destacar la presència del món periodístic –Moliner ho marcaria en cursiva–: a La contra, el filòleg Manuel Bou busca escriure una sèrie d’entrevistes d’estil “més sobri i escumejant” que el diari de la competència, Progreso, i per aconseguir ser reconegut passa per un viacrucis divertit, malèvol i força versemblant; a Melodie Nakachian, una presentadora d’un programa televisiu –Bomba– passa revista al que li ha passat des que està embarassada durant l’estada a la clínica on vol avortar; a La sessió de maquillatge, el premi Nobel Sigmund Grossman es prepara per ser entrevistat en un programa de televisió i ha d’aguantar els comentaris d’una maquilladora. “Vaig dedicar el conte a les maquilladores de TV3 perquè no s’enfadessin. Si fas trilogies sobre la Guerra Civil ningú no et preguntarà: ‘sóc jo?, sóc jo?’. Diuen que els escriptors catalans no escrivim sobre el present, però quan ho fem tothom vol saber si és el protagonista. L’Helena García Melero em va dir, sortint del programa del Cuní: ‘Aquest conte és una crítica molt forta contra el món del maquillatge’. No! És una crítica contra la burrície! Ara més que mai estem dividits entre burros i llestos. O més aviat entre burros i normals”.


Evidenciar el clixé
“M’agrada molt la perpetuació del llenguatge del clixé, i d’aquí ve el títol del llibre. Fa uns dies vaig llegir que el Matas havia aconseguit la fiança a través de terceres persones. M’encanta! És com si les terceres persones el fessin més honrat... O, per exemple, en obres de teatre catalanes de l’estil L’amor venia en taxi de tant en tant s’hi pot llegir: passa un tercer. Impressionant! Els personatges del llibre actuen molt com s’espera d’ells, segons una idealització que ells mateixos han fet i que en el fons és poligonera. A Una mica de dieta i exercici hi ha una noia que treballa a una caixa i com que la seva companya té nòvio es vol lligar el primer que troba. El conte es veu des de fora tota l’estona... però no hi deveu haver arribat, encara: és l’últim del llibre”. Moliner sap que els periodistes es planten a les rodes de premsa amb els deures a mig fer –en el millor dels casos–, i per això avança digressivament cap a les intencions d’aquest recull de contes. “Bukowski és un autor que ha estat molt mal llegit, se’l veu un guarro i ja està, però si ets una mica més intel·ligent, a partir dels seus contes, novel·les i poemes hi acabes veient un humanista. Ha passat el mateix amb el costumisme –que s’ha denostat molt: jo, en canvi, l’adoro. M’encanta allò que pejorativament se n’hi diu ‘quadre de costums’. Als meus contes s’hi troben situacions de la vida moderna, urbana i contemporània: m’interessa la vida de la ciutat, de la gent civilitzada, que ha crescut als anys vuitanta i que escolta música endollada”. La doble lectura del costumisme –alimentar-se del clixé per construir situacions actuals al límit– permet que Moliner ens mostri a No hi ha terceres persones una sèrie de panorames generalment força tristos, gens optimistes, recoberts de dosis d’humor i mala bava molt efectius.

Publicat a Time Out Barcelona (abril del 2010)

Miracle a Llucmajor

“Feia molt de temps que tenia ganes d’escriure una història d’amor i una comèdia, un llibre on hi entrés llum i aire, una novel·la a favor de l’alegria de viure”, diu Sebastià Alzamora sobre Miracle a Llucmajor, la seva cinquena novel·la, que apareix un any després del seu darrer poemari, La part visible (que va guanyar el premi Carles Riba 2008).

Per trobar l’amor, la llum i l’alegria, Alzamora ha hagut d’empescar-se un viatge geogràfic, temporal i històric que ja des del títol ens remet al neorealisme fantasiós de Miracle a Milà (Vittorio de Sica, 1951). El protagonista, en Pere de Son Gall, treballa en un prototip d’helicòpter –que ell anomena cometagiroavió– a la Llucmajor dels anys vint del segle passat. “En Pere de Son Gall –Pere Sastre Obrador– és una petita glòria local del meu poble. Va morir l’any 1965, set anys abans que jo nasqués, i quan era petit hi havia un petit corrent de reivindicació del seu invent. Als anys vint, quan va enviar els plànols del prototip en què treballava al Ministeri de Defensa li van contestar que en desestimaven la proposta perquè no tenia ‘aplicación práctica’. Un any després del rebuig, Juan de la Cierva va donar a conèixer un invent similar, l’autogir. En Pere es va quedar amb la idea que li havien robat el projecte. Va passar de ser el llunàtic del poble a ser considerat també un pobre idiota”. A partir d’aquests fets històrics, Alzamora construeix una ficció “que podria compartir un aire de mediterraneïtat amb el neorealisme”.


Lluny del Noucentisme
La galeria de personatges –i les situacions divertides i càndides que viuen– ens poden fer pensar en Mario Monicelli, Luigi Comencini i els guions de Rafael Azcona: en Pere, enderiat per aconseguir fer realitat el seu somni, s’enamora d’una noia del poble, Maria Boscana; en Busca Llarga, el millor amic d’en Pere, és un llengut que també viurà la seva història d’amor; el rector don Anicet beu un mica més del compte i té certa fixació pels socialistes i per les dones; les tres gràcies catalanes, la Prudència, l’Hortènsia i la Mercè, irrompen en l’hermetisme vilatà en nom de la Lliga del Bon Mot, associació fundada per Ricard Aragó que a principis del segle XX “combatia el llenguatge groller i la blasfèmia”; la poeta de l’Escola Mallorquina Maria Antònia Salvà, saberuda i benèvola, també té un paper destacat, i és tractada amb més simpatia que el príncep dels poetes –Josep Carner–, de qui es citen quatre versos eufònics amb ironia: “Per una flor de romaní / l’amor daria; / per una flor de romaní / l’amor doní”.

“En Pere de Son Gall va acabar arruïnat, amargat i sol, acollit per les monges del Sagrat Cor. A Miracle a Llucmajor volia donar una visió diferent del personatge. Volia explicar la doble passió que el veia capaç de sentir: pel seu projecte d’invent, però també per Maria. Alhora em venia de gust fer una celebració de la vida i de les coses per les quals val la pena viure: l’amor, l’amistat i les ganes de fer realitat els somnis”.

Publicat a Time Out Barcelona (abril del 2010)

L'home i la mística

Un apropament molt particular a la música pop –menys al·lucinat que de costum– o “un disc de cançons-cançons” és el que ha volgut fer el cantautor de Solsona en aquest darrer treball. Mística domèstica són nou noves composicions variades i fresques que es van enregistrar durant dues setmanes caloroses del juliol passat amb l’ajuda de Raül Fernández (Refree) i una bona colla de músics que han donat nous matisos al repertori de Roger Mas. “Hi ha poca cosa pensada d’abans. Les cançons surten abans de començar a gravar però fins que no veig cap a on flueix el disc de forma natural no puc treure el pic i la pala i començar a treballar de debò”. Una forma una mica mística d’afrontar el procés creatiu que tot i això ha donat uns fruits més transparents que mai: “Aquest disc el pots escoltar sense fer cap esforç. He treballat molt a l’hora de composar-lo, d’arranjar-lo i de buscar les tessitures de veu perquè les cançons s’entenguessin a la primera”.

Per aconseguir aquesta nitidesa, Mas fa més present que en els discos anteriors la ciutat de Barcelona en les seves cançons («Les obagues de l’Eixample», «La cucafera»). Afirma trobar-s’hi “cada vegada millor” tot i que no és el seu hàbitat natural, i adverteix en un to espavilat que “a la ciutat, els seus micromóns poden ser tan tancats com ho és un poble de per sí”.

Mística domèstica no decebrà els seguidors del cantautor, que podran seguir buscant històries rere les seves lletres menys críptiques que habitualment. «L’home i l’elefant» és un regal d’aniversari pel 60è aniversari d’un amic seu, Eloi Serrahima, “home d’una fesomia molt potent –barba llarga, calb i ulleres– que té una habitació plena d’elefants”. A «La ciutat de l’astoret», un blues brut que recorda les últimes cançons estripades de Johnny Cash, fa referència a la Clemàtide Vidalba, “una liana mediterrània que ho infesta tot. Allà a Solsona es dóna a fumar als nens per escarmentar-los: es talla un tronquet petit i s’encén com si fos un cigarret, i si es toca la fusta amb la punta de la llengua et xucla la sang”. Una lectura que es pot treure d’aquesta cançó és que “l’ambient rural pot ser tan asfixiant com aquesta planta, però quan dónes mitja volta pot convertir-se en un parc d’atraccions”. Potser per evitar possibles ofecs espirituals ha volgut homenatjar el filòsof i poeta Francesc Pujols escrivint-li una oda: “Per a Pujols, la conya i la ironia eren útils. No se’n fotia de les coses perquè sí, sinó des d’un coneixement i un respecte. Tot rient parlava de temes molt seriosos, i això avui en dia falta”. Un dels encerts del treball és la resurrecció d’un instrument pràcticament inèdit fora del circuit sardanista com és la tenora. “Tinc clavat el so d’aquest instrument des que era petit perquè el meu avi el tocava, encara que quan jo vaig néixer ja se l’havia venut. Va ser ell qui em va ensenyar a tocar el clarinet i el saxo”. La gràcia de la tenora –sàviament dosificada en dues cançons, la ja citada «Oda a Francesc Pujols» i «Si tu m’ho dius»– és que té “unes freqüències espectaculars que criden l’atenció sempre”. A això s’hi suma el so hipnòtic i elegant d’un instrument que va ser “refusat en favor del saxo tenor en un concurs d’ampliació de la banda militar de l’exèrcit francès a principis del segle XX”.

De les sessions de Mística domèstica en van quedar fora dos poemes musicats de Jacint Verdaguer i una versió de la “cançó pop lisèrgica” «L’àliga negra» de Barbara. No sap si les tocarà en directe, però està pràcticament segur que se les guardarà pel proper treball, que serà una col·lecció de cants tel·lúrics i mantres en la línia del recital ofert a La Pedrera el maig passat. Hi treballa “cada nit abans d’anar a dormir”.

Publicat a Mondosonoro (2006)

Un cementiri de records

“Tres dels meus avis eren catalans: els materns i la mare de mon pare, que es deia Montse Pujol. L’àvia materna, Lucienne, venia del Rosselló i la paterna del Conflent: el padrí, en Jean Montalat, va néixer al Rosselló, però era fill d’un empordanès, en Rossendo”. El primer que ens trobem quan obrim Un país de butxaca, el nou llibre de Joan-Daniel Bezsonoff, és un mapa de l’anomenada Catalunya Nord –en la versió francesa insistent, le Pays Catalan–; tot seguit ens endinsem en “el poble més petit de la plana rossellonesa”, Nils: les vinyes, els quatre carrers i l’omnipresent avi Jean. “Un pagès conegut em va dir: ‘Cada cop que surt aquell home et roba l’escena’. Aquest llibre vol ser un homenatge al meu padrí, perquè era un personatge molt divertit, vital i dinàmic. Sempre deia collonades: era extraordinari”. Gràcies al record de l’avi accedim al besavi empordanès, en Rossendo, de qui el seu fill Jean va aprendre bona part de les seves particularitats lingüístiques, salpebrades d’algunes expressions corses apreses durant una visita a l’illa l’any 1932. Algun renec: Cristiacciu neru. El record d’una inscripció venjativa en un coltell: “Che la mia ferita sia mortale”.

La coccinelle diu: 'Che la mia ferita sia mortale'

L’objectiu del llibre era recordar els parents però alhora homenatjar la llengua catalana i recordar en quin estat es troba quan es creua la duana espanyola. “Volia descriure el món de la meua gent, un món agonitzant, quasi perdut. Volia retre aquest homenatge a la meua gent però també descriure el seu món, perdut i agonitzant. The world we knew, com canta Frank Sinatra. Una llengua es pot perdre en tres generacions, i tres generacions no són res. Quan el meu avi va néixer, a Nils ningú no parlava francès. Quan jo mori probablement ningú no parlarà català. Volia decorticar el mecanisme d’afrancesament, fer-ho d’una manera literària –potser divertida o emocionant, segons com”. Bezsonoff pitja l’accelerador: “Abans et treien la cultura catalana i te’n proposaven una altra de potent, sòlida plena de premis Nobel. La França de Sarkozy no pot proposar res d’interessant… Som cornuts i a més ens toca pagar el beure! Estem doblement fotuts: ens han robat la cultura catalana i ens en foten una sense interès, la literatura del senyor Pennac, Amélie Nothomb i companyia. Si ho compares amb els clàssics de fa trenta anys la situació fa riure! Ens han donat una llebre mig morta. És una situació molt trista, perquè els nord-catalans són infracatalans, i a sobre fan una espècie de reivindicació permanent i insuportable de la catalanitat: et foten la senyera per tot arreu, el taller català, la maison catalane, el bordell català… tot és català, però a l’hora de la veritat, ni un mot. Hi ha gent que ven préssecs i els posa al damunt d’una senyera, però si t’hi adreces en català no t’entenen...”



És interessant com Bezsonoff descriu la presa de consciència de la llengua en què començaria a escriure novel·les: primer el trobem llegint Espriu mentre fa el servei militar, més endavant passa per la Universitat Catalana d’Estiu , per l’enamorament de Sílvia Munt fent de Colometa a La plaça del diamant, per una visita a l’Alguer i la construcció d’un petit cànon literari que no passa per Verdaguer, March ni el Tirant lo blanc però en canvi s’emociona amb Estellés, Rodoreda, Maragall o Narcís Oller. “Deú n’hi dó el que feia: em va encantar La papallona i La febre d’or. Són excel·lents, molt millors que moltes novel·les publicades actualment”. Bezsonoff, que després de tres llibres de caire autobiogràfic ja té una nova novel·la acabada, està convençut de seguir escrivint en català. “M’agradaria que d’una puta vegada hi pogués haver una Catalunya catalana. És el meu somni. Només si passés això escriuria en francès”.

Publicat a Time Out Barcelona (110, març del 2010)

La mantis de la censura

Una de les fixacions de l’editor i assagista Quim Torra és l’exhumació del passat periodístic i històric més recent. Ho ha fet escrivint sobre Eugeni Xammar (Periodisme, permetin?) o recopilant textos sobre els escriptors exiliats catalans (El Nadal que no vam tornar a casa). Mentre esperem que aparegui Viatge involuntari a la història del periodisme català, última peça de la seva feina persistent i metòdica tenim el resultat del viatge a l’Archivo General de la Administración del Estado d’Alcalá de Henares per furgar els informes de lectura dels censors franquistes. Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor) presenta 150 dels informes escrits entre 1946 i 1980: no arrenca l’any 1939 perquè fins al final de la Segona Guerra Mundial l’edició en català es limita a algunes parts de La Bíblia, les Vides de Plutarc o les obres completes de Verdaguer “con la ortografía de la época” –és a dir, abans de la reforma fabriana–; no acaba amb la mort del dictadorperquè encara podem llegir valoracions per part dels inquietants lectors sobre la novel·la introbable de Monzó, L’udol del griso al caire de les clavegueres (“Hay bastantes tacos y libertad sexual, pero sin descripciones excesivamente pornográficas”), una edició de les lletres de Pi de la Serra (“algunas de estas con cierto sentido blasfemo”) o Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig (“No hay ataque directo a persona o Institución”).

Enmig hi trobem una col·lecció de valoracions sobre obres de Pere Calders, Agustí Bartra, Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Eugeni d’Ors, Mercè Rodoreda o Joan Sales, que amb Incerta glòria va aconseguir una de les polèmiques censores més extenses: sis informes de lectura i nombroses rèpliques i contrarèpliques. “Ataca al dogma? SÍ. ¿A la Iglesia? SÍ. ¿A sus Ministros? SÍ. ¿A la Moral? SÍ. ¿Al Régimen y a sus instituciones? NO. ¿A las personas que colaboran o han colaborado con el Régimen? NO”, trobem a l’últim dels informes, que tot i això no impedeix l’autorització de la publicació del llibre després de sis mesos de valoracions. La Primera història d’Esther, de Salvador Espriu, és publicada sense problemes (“Nada censurable”) i Josafat, de Prudenci Bertrana, és autoritzada per pertànyer a les obres completes de l’autor, encara que se’n critiqui l’argument “escabroso y repugnante por el lugar santo”, la catedral de Girona.


Als ulls del censor, la novel·la de Bertrana és resumida amb ànima de notari: “Un sacristán que recibe habitualmente a una prostituta, quiere romper estas relaciones pero ella se opone, disputan y la mata sin querer”. A banda de funcionar com a catàleg detallat de monstruositats, Les millors obres... ens recorda que molta de la literatura estudiada amb ulls de pregadéu encara es llegeix en la versió retallada.

Publicat a Time Out Barcelona (110, març del 2010)

La ressurrecció de l'autor

Dia: un dilluns assolellat, a mitja tarda.
Lloc: editorial Seix Barral, ubicada a la setena planta del grup Planeta.
Personatges: l’escriptor Enrique Vila-Matas, la cap de premsa, l’entrevistador i el fotògraf.
Acció: Una conversa en una sala protegida per persianes metàl·liques que aïllen del batibull exterior.
Tema: La ressurrecció de l’autor, explicada en 325 pàgines que es llegeixen a una velocitat més lenta i reflexiva que altres creacions novel·lístiques de Vila-Matas.


“Aquest llibre explica un funeral per la vella puta de la literatura”, és el primer que ens diu Enrique Vila-Matas. Li hem preguntat per Dublinesque, poema de Philip Larkin que dóna títol al llibre, que té com a protagonista a Samuel Riba, un editor retirat i convençut de ser testimoni d’un canvi d’era i que es decideix a viatjar fins a Dublín per celebrar un funeral en honor a Paddy Dignam, l’home del nas vermell que és enterrat al sisè capítol de l’Ulysses de James Joyce, autor de l’última gran epifania literària i l’exemple més homenatjable de la mort de l’era Gutenberg.

“No estic segur de si els llibres caducaran. Crec que hi ha una continuïtat entre l’era de la impremta i l’era digital: si no desapareixeria el llenguatge i el pensament. És per això que el funeral acaba sent una paròdia, al llibre. La posada en escena és festiva, i té cert sentit de l’humor. Si ho hagués afrontat tràgicament també hagués estat tràgic per a mi”, diu Vila-Matas, que ens fa saber que pel personatge de Riba no s’ha fixat en cap editor en concret –tot i que no li haguem preguntat– i que el seu principal interès era aconseguir fer una novel·la sobre el que passa quan no passa res –homenatge a Georges Perec. “En cada llibre cal plantejar-se coses noves, encara que no escapi a una poètica present en tot el que escric: aquí volia seguir a Riba durant la seva vida quotidiana, grisa, en què gairebé no li passa res. Salvant les distàncies, m’havia proposat l’objectiu de Flaubert: traslladar la realitat a la literatura, però donant-li un caràcter artístic que em permetés aconseguir que aquella vida sense acció tingués un interès per als lectors”. La vida mental del protagonista és pràcticament l’únic que li queda després d’haver-se retirat de la professió, no poder tastar l’alcohol per prescripció mèdica (i per por a perdre la seva dona) i viure en un estat permanent de reclusió social, atrapat davant la pantalla de l’ordinador, recordant lectures (Monterroso, Joyce, Beckett, Auster, Banville, Behan...), pel·lícules (especialment Spider, de David Cronenberg) i quadres (The British Museum, de Hammershoi) i obsedit per la persecució d’un fantasma que canvia de nom i de rostre al llarg de la novel·la.

Un Beckett fantasmal

“Hi ha un personatge que apareix i desapareix onze vegades, a l’Ulysses, i que és un dels motors de la novel·la. Porta una gavardina del tipus mackintosh, i un periodista l’esmenta en una ressenya de l’enterrament de Paddy Dignam amb el nom de Macintosh. A més d’incloure aquesta intriga al llibre vaig proposar-ne una de paral·lela en què a l’editor se li va apareixent un fantasma. Qui és, aquest fantasma? Les opcions que dono a Dublinesca són diverses i estan a les mans del lector”. Després que Roland Barthes matés l’autor a la dècada dels 60 i Samuel Beckett transformés l’epifania joyciana en una afonia cada cop més difícil d’entomar, Vila-Matas proposa ressuscitar l’autor en un temps difícil per als textos exigents: “El lector ideal és algú que transforma allò que llegeix –que és actiu–, i ara cada vegada predomina més un model de lector passiu, que només espera que li serveixin el plat combinat per menjar-se’l, entretingut”.

Publicat a Time Out Barcelona (111, 25–31 de març del 2010)

Una primavera metropolitana

Transports Metropolitans de Barcelona proposa una vintena d’activitats que ens conviden a passar una primavera lluny del sol, de les terrasses i de la platja. La Primavera Cultural proposa celebrar la fugida del fred amb dansa, desfilades de moda, òpera, performances poètiques, vídeoart i càpsules futuristes. En Jordi Nopca comença a passar calor.


La imatge de la primera edició de la Primavera Cultural és una margarida que somriu i que du els pètals tatuats amb cadascuna de les activitats programades fins la vigília de la nit de Sant Joan. “Des de fa uns anys ja organitzàvem activitats culturals, en alguns dels vestíbuls de les estacions de metro, i per aquest any vam decidir-nos ajuntar algunes de les iniciatives i afegir-ne algunes de noves”, diu Assumpta Escarp, presidenta de TMB: “La mobilitat és la principal funció de la nostra empresa, però vam pensar que a més d’oferir un servei que porta la gent als llocs, podíem programar accions que apropessin la cultura a un espai que habitualment es concep com a espai de trànsit”. Minuts abans de començar a parlar, una de les accions musicals –quinze minuts de piano entre letàrgic i nerviós– han cridat l’atenció d’alguns viatgers atrafegats, que s’aturaven o es clavaven més endins l’auricular de l’ipod, subjugats per la música.


“A més de ser una empresa de transports, tenim un gran desig d’implicar-nos en la societat metropolitana: volem aportar ànima i sentit a partir d’aquest conjunt d’actes, i volem posar èmfasi en els valors emergents”, afegeix Dídac Pestaña, vicepresident executiu de TMB, que a continuació fa saber algunes de les “propostes pioneres” d’enguany: “Els apassionats de la història del transport públic podran viatjar el proper 14 d’abril amb el primer comboi de metro de la sèrie 300. Serà de quarts d’una a les tres de la matinada, i se sortirà des de La Pau. Més endavant, el 9 de maig –i coincidint amb el Dia de l’Òpera– les millors veus de l’òpera ressonaran per diverses estacions de metro al llarg del dia. Ja de cara al juny, el dia 10 inaugurarem un nou espai expositiu a l’intercanviador entre la línia 3 i 5 de Diagonal, i just una setmana després hi haurà una desfilada organitzada per Moda Fad”. Josep Abril, dissenyador i organitzador de la desfilada, ens fa saber els objectius i el repte d’aquesta desfilada: “Aquest any Moda Fad celebra el quinzè aniversari i volem mostrar la trajectòria dels dissenyadors que s’han anat consagrant durant aquest temps. Es podran veure peces fetes fa anys, i en un espai que és tot un repte: normalment les desfilades les fem en llocs tancats, i aquí no podem estar segurs de quin públic tindrem ni quant en tindrem”.


Rutes, càpsules i art
A banda de les activitats destacades, hi ha més novetats, en aquesta primera Primavera Cultural, com el happening de ball en què 150 ballarins volen animar a descobrir la ductilitat del cos humà quan es deixa endur pel ritme (27 de març); podran deixar el seu missatge als barcelonins del futur a la càpsula de l’any Cerdà del 12 al 17 d’abril, que serà instal·lada al vestíbul d’Universitat; o tambéparticipar en una excursió que vol fer descobrir tres espais invisibles de la muntanya de Montjuïc homenatjant Joan Brossa (17 d’abril: per aconseguir entrades –que en aquest cas costen 20 €– cal escriure a info@agostproduccions.com). Pels aficionats a la percussió o la dansa, un grup del Conservatori Superior de Dansa de l’Institut del teatre presentarà al vestíbul d’Universitat una performance matinera (5 de maig, de 10.30 a 11 h). El 19, 20 i 21 de maig, Connectats vol que els passatgers parin una mica d’atenció a les videocreacions més joves.

El retorn dels clàssics
La Primavera Cultural inclou també diverses activitats que ja s’han pogut descobrir altres anys, com el cicle Amb la música a una altra banda (a partir del 16 d’abril), el Concurs de Relats Curts de Sant Jordi (23 d’abril), la 22a Gimcana TMB (8 de maig), un recital poètic en un bus itinerant ple de poetes amb motiu de la setmana de la poesia de Barcelona (15 de maig), el Ral·li d’Autobusos Clàssics entre Barcelona i Caldes de Montbui (30 de maig) i, durant els dies en què el fòrum s’omple de música amb motiu del Primavera Sound, quatre concerts de grups barcelonins “que estan despuntant i tenen moltes coses a dir” –segons un dels organitzadors del festival, Pablo Soler–: Blackbird, Internet2, The Nu Niles i 3Mellizas. Serà el 22 de maig a les estacions d’Universitat, Sagrada Família i passeig de Gràcia.

Publicat a Time Out Barcelona (111, 25–31 de març del 2010)

Cultivar el passat

“El país no ha sabut cultivar les relacions amb el seu passat”, diu el Josep Maria Muñoz, periodista i comissari de Jaume Vicens i Vives i la nova història, exposició que té com a intenció principal posar sobre la taula la figura d’aquest historiador nascut a Girona ara fa 100 anys. “Vicens i Vives és una figura absolutament capital”, ha dit minuts abans el conseller de cultura Joan Manuel Tresserras. Tot seguit ha fet referència a la definició de l’historiador que Vives va escriure a Notícia de Catalunya, un dels seus llibres més coneguts: “L’historiador és el mecanisme íntim de desenvolupament humà d’un país”. Quan es va reprendre la democràcia a finals dels setanta, el llegat de Vicens i Vives era “pràcticament desconegut”, recorda Muñoz. El centenari del naixement, que comença a commemorar-se a partir de l’exposició del Museu d’Història de Catalunya, vol ser el pont cap a la bateria d’actes –fonamentalment universitaris– centrats en l’historiador i la publicació de les seves obres principals per part de l’editorial Vicens Vives, que va passar-se a anomenar així l’any 1961, tot i que en realitat havia estat fundada 19 anys abans per Frederic Rahola i Jaume Vicens i Vives amb el nom d’editorial Teide. “Si no hi ha perspectiva històrica no hi ha vida intel·lectual ni intel·ligent”, ha recordat el conseller Tresserras. Un dels llegats vius i actius de l’historiador ha estat precisament la creació de l’editorial, que encara ara és un dels referents en llibres de text per a primària, secundària i batxillerat.


Un personatge ‘fabulosament antic’
Josep Maria Muñoz, envoltat d’alguns dels historiadors que participaran a l’any Vicens –John H. Elliott, Josep Fontana i Borja de Riquer– recorda la doble fascinació per a Vicens i Vives: “Per una banda, es decideix a ser historiador tot i trobar-se en un temps difícil: comença a treballar durant els anys de la Segona República i la dictadura no li posa gens fàcil; precisament mor l’any 1960, just abans que comencin a haver-hi canvis. Per altra banda, l’esperit que mou a Vicens i Vives és revisionista: té la voluntat de construir una Nova Història, el preocupa el fonament intel·lectual sòlid del país”. La Nova Història a la qual fa referència l’historiador posa en relleu, en paraules de Muñoz, “els elements socials i econòmics per sobre dels polítics: si hagués de definir-la amb una paraula diria que la proposta de Vicens i Vives és autèntica. Té la voluntat d’estudiar la història de forma no ideològica ni deixant-se influir pels sentiments”. En vida, l’impacte de l’historiador va generar certa literatura: el poeta Josep Vicenç Foix el veia “com un personatge fabulosament antic o un baró bàltic”, i Josep Pla li va dedicar un dels seus exhaustius Homenots, on en destaca una capacitat de treball quasi espartana.

La transversalitat de la figura de l’historiador es pot comprovar repassant la llista de personalitats que van donar el condol: des de l’arqueòleg Pere Bosch i Gimpera –un dels seus mestres–, personalitats del catalanisme catòlic com Josep Benet, el conde de Godó (que va enviar un telegrama des d’Estoril) i la família Porcioles. “Va ser un home pont, no el podem adscriure a cap partit polític: tenia una gran personalitat que li impedia conformar-se amb una sola proposta”, ens fa saber Muñoz després d’haver repassat la trajectòria vital de l’historiador, que comença mostrant-nos un exemple dels apunts universitaris i continua amb el periple de la postguerra: s’emfasitza la tornada a la universitat de Barcelona l’any 1950, i el canvi metodològic que prova durant l’última dècada de la seva vida (passa del positivisme a una aproximació més assagística: la Nova Història).

L’exposició del Museu d’Història de Catalunya viatjarà a Girona al mes d’abril, i més endavant passarà per ciutats com Toledo, Sevilla, Madrid i València, entre d’altres. Pels qui vulguin aprofundir en els aspectes acadèmics de l’historiador, diverses universitats catalanes fan la seva aportació. A Barcelona caldrà esperar fins al mes d’abril, quan la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Oberta dediquin dues jornades a El naixement i la construcció de l’Estat Modern i L’obra assagística de Jaume Vicens Vives, respectivament, els propers 21 i 28 d’abril.

Publicat a Time Out Barcelona (105, febrer del 2010)

Brigadistes de primera

La Brigada és quasi mig equip de futbol. Encara que la seva música no tingui res a veure amb l’esport els asseiem a tots cinc en un bar de pell irlandesa on el Getafe es juga el pas a la semifinal de la copa de la UEFA contra el Bayern de Munich. El lloc és ple d’aficionats que bramen a cada ocasió de gol. El soroll que ens envolta és contundent, i contrasta amb la música delicada, matisada i resplendent de L’obligació de ser algú (Outstanding Records, 08), primer LP del quintet format per Pere Agramunt (veu i guitarres), Miquel Tello (baix i teclats), Magí Mestres (trompeta, harmònica i segona veu), Ricard Parera (bateria i percussions) i David Charro (Hammond, glockenspiel i baix).

L’ALINEACIÓ. “El projecte va començar a la meva habitació fa tres anys quan acabava quatre cançons en acústic”, ens explica el Pere: “El Joan Manel Celorio dels Tokyo Sex Destruction les va escoltar i em va demanar que les anés a enregistrar a casa seva. Ell va ser el primer que em va encoratjar perquè tirés endavant el projecte. Vaig anar a buscar el Miquel Tello i vam formar la primera alineació dels Light Brigade: el Miquel al baix, el Joan Manel a la bateria, i jo a la veu i la guitarra”. Aquesta primera versió del que un parell d’anys més tard acabaria sent La brigada va durar molt pocs concerts. El següent fitxatge seria el Magí Mestres. “Volíem afegir una trompeta, i teníem molt clar que havia de ser el Magí, però va costar una mica de convèncer-lo”.

Després d’insistir una mica, The Light Brigade ja eren un quartet que va seguir fent concerts durant el 2005 i va enregistrar la seva primera demo, que contenia quatre cançons en anglès, Never Trust, Your Winning Ways, Stranded i Satie. “El 2006 ens vam trobar amb el problema que el Joan Manel tenia molts concerts amb els Tokyo i les agendes d’un grup i l’altre coincidien totalment. Quan ens van demanar de tocar a l’In-Somni necessitàvem a un bateria. Va ser el Magí qui ens va proposar de provar el Ricard, i quan va venir per primer cop a l’estudi i el vam sentir tocar...” El Ricard va superar les seves expectatives, i el grup va seguir tocant les cançons que escrivia el Pere. De seguida van tenir llest un segon EP, també en anglès i amb quatre cançons, Spring Falling Leaves, Cold Blue River, You and the Moon i Winter, Hypnotyzed Me. “L’últim en incorporar-se al grup ha estat en David Charro, que també està amb els Queen Machine i amb els Gentle Music Men. Ell porta aproximadament des de l’estiu passat amb nosaltres”.

EL CANVI. L’últim any ha estat el decisiu perquè el projecte acabés de madurar: The Light Brigade va passar a ser La brigada i el grup va canviar el repertori en anglès pel català que omple de dalt a baix L’obligació de ser algú. “Quan vam fer la segona maqueta vam veure que la resposta de crítica i públic era força entusiasta. Llavors, enmig d’un dels concerts de presentació, em vaig rallar. Va ser a la Sala 2 de l’Apolo. Estava cantant Stranded i vaig tenir la sensació que la gent no m’estava escoltant, que hi havia una distància molt gran entre el públic i nosaltres. Llavors se’m va acudir provar d’escriure en català. Ja m’havien dit abans que ho intentés, però a mi em feia molta por, no n’estava gens segur, a nivell de background. Després d’aquell concert vaig comentar-ho amb el grup, i a tots els va semblar esplèndid. Vaig escriure tres cançons en català i el resultat va ser positiu. Els mesos següents vaig forçar la màquina per construir el repertori de L’obligació de ser algú”. El debut de La brigada conté, finalment, vuit cançons noves i tres adaptacions d’alguns dels temes que ja podíem trobar a les maquetes: Stranded s’ha convertit en Des de l’agost, Spring Falling Leaves en Com fulles mortes i Never Trust en Quan tot sigui millor. L’han publicat a Outstanding Records, una petita discogràfica anglesa de catàleg reduït però que aquí és prou coneguda per haver publicat el Million Colour Revolution i alguns singles dels Pinker Tones. “Va ser a través d’ells que vam aconseguir que Outstanding es decidissin a publicar el disc. Una tarda els vaig portar el que havíem gravat amb la intenció que ens recomanessin a alguna de les discogràfiques que els distribueixen, però quan se’l van escoltar la resposta va ser: ‘Gairebé segur que el treurem nosaltres’, i així va ser”.

LES CANÇONS. “A La brigada hi ha una base pop britànica clàssica, hi ha un gust comú pel pop melòdic que tot i ser diferent en cadascun de nosaltres comparteix referents que van des d’Elvis Costello a Divine Comedy. Amb aquest projecte volia distanciar-me del que havia fet amb el grup anterior, A beauty contest, que es basava fonamentalment en les guitarres. Aquí volia que si hi sortia una trompeta, un glockenspiel o una viola no quedessin tapats pel so de les guitarres elèctriques, un dels dèficits de la música indie a Espanya”. Un dels encerts ressenyables del disc és el so que han aconseguit després de la producció –a càrrec d’ells mateixos i Pere Serrano– i la masterització de Fred Kerkovian a Nova York. L’obligació de ser algú sona com pocs discos del panorama català, que sovint perden embranzida per culpa d’una producció justeta, de la manca de recursos o de no tenir clar com han de sonar les seves cançons. “Tot estava molt pensat i a l’estudi vam fer una feina important per aconseguir bons arranjaments, i no només això sinó que aquests arranjaments sonessin al lloc just. De vegades, un problema de les bandes que volen fer pop arranjat és la sobrecàrrega, i nosaltres hem buscat per sobre de tot la precisió. El grup té una estructura clàssica i quan hi col·loquem un arranjament ho fem amb la intenció de distingir-nos de la resta. La qüestió és trobar l’equilibri entre poder defensar bé les cançons en directe i poder permetre’ns detalls instrumentals com les violes de Jordi Macaya, el trombó de Xavi Montaner i la veu de la Blanca Nuño a Sé que l’amor no durarà per sempre”.

El gust pel pop clàssic no el trobem únicament en la instrumentació del grup sinó també en l’estructura mateixa del disc. “Molts grups col·loquen les cançons més mogudes al principi i deixen l’últim tram del disc per les balades. Nosaltres ens hem volgut distanciar d’aquest efecte buscant reproduir l’estructura d’un vinil. Les onze cançons es dividirien en les cinc primeres –cara A– i les sis que vénen després –cara B–: aquesta és la gran manera de definir l’ordre d’un disc”. El resultat d’aquesta tàctica ha estat satisfactori. “Una de les coses que més ens ha sorprès ha estat que la gent no tingui un single clar del disc. Nosaltres pensàvem en dues o tres cançons, però quan el disc ha començat a sonar a la ràdio hem descobert que les cançons escollides no eren les que nosaltres hauríem escollit. Potencialment, a L’obligació de ser algú hi ha mitja dotzena de singles, i això és més de la meitat del disc... ” La facilitat amb què entren la majoria de temes de La brigada és un dels altres encerts del grup: com la bona música pop, les cançons s’enganxen a la pell de l’oient a la primera, però a mesura que es van escoltant més vegades es descobreixen detalls musicals o lletrístics que converteixen el seu debut en una de les novetats més estimulants dels últims mesos (juntament amb Amours suprêmes, de Daniel Darc, A Thousand Shark’s Teeth, de My Brightest Diamond o Set tota la vida, dels Mishima).

“Les nostres principals influències són el pop i el rock, però també ens interessen aquells grups que han sabut combinar el rock amb el country o la música folk, com els Byrds, els Buffalo Springfield, Neil Young, Phil Ochs... El grup pot arribar a sonar com si estigués fet als setantes, però a nivell melòdic i sobretot pel que fa als arranjaments de trompeta busquem el so dels seixantes anglès com els Kinks o els Love. Forever Changes és un compendi de folk, melodia pop i arranjaments espectaculars. És un dels discos que hem escoltat més”.

A simple vista, les referències de La brigada són majoritàriament angloamericanes, però la presència de mitjos temps on l’emoció hi brilla sense complexos fa pensar en el primer Joan Manuel Serrat. “Així com el rock dels 90 no ens ha marcat gens, sí que ho ha fet la Nova Cançó: els últims anys de la dècada dels 60 i els 70 són l’època gloriosa de la cançó en català. L’Ovidi Montllor d’Homenatge a Teresa o Joan Manuel Serrat han estat molt importants. El Serrat 4 és l’equivalent a l’Scott 4 d’Scott Walker encara que molta gent ho dubti. És un disc del qual ara només se’n coneixen Conillet de vellut i El meu carrer, però té sis o set temes impressionants: els arranjaments són de Ricard Miralles i els pianos del mestre Francesc Burrull, pianista de jazz vilanoví. El disc de La brigada pot recordar en alguns arranjaments el disc de Serrat –per exemple, el toc cabareter de L’experiència només és un nom– però crec que a nivell general connecta força amb La Nova Cançó, encara que vista des de la contemporaneïtat –no es tracta d’un disc revivalista en cap sentit. Les lletres de les cançons són més evocadores i literàries que les que normalment s’escolten a la ràdio”. I més pessimistes, afegiríem. A més d’enfrontar-se amb els sentiments cara a cara, les lletres del Pere ens presenten una visió desenganyada que sovint atenua gràcies a la ironia. “Si a aquestes alçades de la meva vida la visió que tinc del món és aquesta no veig cap raó per la qual hagi d’emmascarar-la. Hi ha una diferència entre rebolcar-te pel fang de la desgràcia –aquí no m’hi sento còmode– i mostrar una perspectiva pessimista de la vida des d’una certa distància. Els millors lletristes de la música pop dels últims anys han estat cínics, irònics i amb visions gens optimistes d’allò que els envolta, des de Ray Davies fins a Stephin Merritt, Neil Hannon, Scott Walker o Jacques Brel.”

Publicat a Benzina (abril del 2008)

El dictador, los demonios y otras crónicas

Jon Lee Anderson és un dels periodistes més intrèpids de la revista New Yorker. Havia de venir a Barcelona –ciutat que coneix prou bé– a presentar aquest recull de reportatges, però el terratrèmol d’Haití el va fer canviar de plans precipitadament. Anderson va volar cap a Port-au-Prince dos dies després del desastre amb l’objectiu d’escriure’n un reportatge. En funció del temps que s’hi quedi i de les fonts a les quals tingui accés és possible que el reportatge s’acabi convertint en novel·la, com ja li ha passat anteriorment amb Bolívia, visita que el va portar a investigar durant anys el Che Guevara, d’on va sortir la biografia Una vida revolucionaria (Anagrama, 2006), i també l’Iraq, on a La caída de Bagdad (Anagrama, 2005) va reconstruir els anys del règim de Saddam Hussein a partir de l’última guerra amb Estats Units –que va començar per l’afer de les armes de destrucció massiva.


Poderosos
A El dictador, los demonios y otras crónicas, Anderson recopila dotze dels reportatges que ha fet per a New Yorker durant l’última dècada. “Sempre m’han fascinat els que aconsegueixen el poder a través de la coacció o les armes”, recull l’escriptor Juan Villoro al pròleg del llibre, fent referència a unes declaracions d’Anderson durant una entrevista. Al llibre hi trobem diversos exercicis d’aproximació al poder en territoris de parla hispànica: visita la Veneçuela d’Hugo Chávez, la Cuba castrista –a la qual dedica tres dels reportatges–, fa un perfil del dictador xilè Augusto Pinochet i s’acosta a la ideologia de l’escriptor colombià Gabriel García Márquez.
Tot i centrar bona part del gruix del llibre a l’Amèrica Llatina, Anderson radiografia també l’Espanya prèvia a la Guerra Civil a partir d’un reportatge sobre l’assassinat de Federico García Lorca, construeix un perfil interessant sobre el rei Joan Carles –on hi apareixen testimonis com els de Baltasar Porcel, Xavier Batalla i Salvador Giner– i s’endinsa en la pilota basca a partir de diversos amenaçats de mort per ETA com Fernando Savater o María San Gil per acabar donant una visió general (lingüística i social) d’Euskal Herria.

Publicat a Time Out Barcelona (103, gener del 2010)

Males companyies

“Males companyies és el meu primer text, i l’he confegit al llarg de set o vuit anys”, ens diu Marc Cerdó, un d’aquells casos estranys –cada vegada més, per desgràcia– d’escriptor que triga a donar per bona una història, que és capaç de reescriure-la les vegades que faci falta per aconseguir el ritme, el to i l’esperit que li ronda per dins a les palpentes i emergeix a base de pirotècnies puntuals. “L’escriptura és un motiu de sobresalts constants, m’afecta profundament i arriba a condicionar decisions de la meva vida. Els personatges són fantasmes que m’assetgen”, ens diu l’autor, nascut a Mallorca l’any 1974 i emigrat a Barcelona l’any olímpic. Per aquesta primera novel·la, Cerdó s’ha sabut malacompanyar per un “adolescent manipulador i seductor” que planeja una malifeta que farà tremolar la família i el poble mallorquí on ha crescut. “L’estructura és fonamental, en la novel·la, i en aquest cas és bimembre: després d’una primera part a Mallorca, el personatge aterra a Barcelona, on haurà de prendre decisions i aprendre a viure lliurement, tot allò que no podia fer a casa seva”.

Mallorca, escenari de bona part del primer llibre de Marc Cerdó

Ritme electronico-rural
Àgil i engrescadora, Males companyies és un catàleg meditat de sensacions i personatges que es llegeix a ritme electronico-rural però que no deixa la ressaca d’una festa rave: et reconcilia amb la llengua perquè hi sap jugar sense inflar massa les veles; et fa estimar el protagonista i els satèl·lits que orbiten al seu voltant perquè tots ells tenen un punt entranyable i possible. “Busco atrapar el lector des del primer moment gràcies al ritme trepidant. No em molesta bressolar-lo i acompanyar-lo quan faci falta. Hi ha escriptors com Bernhardt o Céline que volen pertorbar o incomodar el lector: no hi tenen una relació pacífica, i reclamen un lector disposat a compartir el seu univers tortuós. Amb Males companyies es podria dir que he intentat sacrificar l’adolescent que encara porto a dins. En aquest sentit podem parlar d’aquesta novel·la com una expiació...”.

Barcelona, parada i fonda del viatge del protagonista de 'Males companyies'

Publicat a Time Out Barcelona (105, febrer del 2010)

L'opció carnívora

La mirada de Rai Escalé és carnívora. T’observa frontalment, amb els cabells electritzats: els seus ulls treballen a una velocitat que travessa la superfície de tot el que l’envolta i se situa a les seves entranyes, a la víscera ensangonada que batega per dins nostre. Els seus quadres exemplifiquen aquesta intensitat: rostres retallats amb alguna part que en ressalta, grotesca i viva –encara que amb un punt mòrbid i glacial–, cossos que arriben fins al límit de l’expressivitat, deformats, contorsionats, però amb una humanitat quasi física.

Un projecte de calavera que fuma tabac de calavera...

Iguapop Gallery, escenari de la seva primera exposició individual aposta amb Sang freda pel seu univers directe, d’un hermetisme que apel·la a la foscor il·luminant-la amb una precarietat vibrant. “Vaig estudiar Belles Arts durant els anys de l’anomenada ‘mort de la pintura’. Començava a introduir-se el videoart i era impossible anar per lliure. El professorat de la facultat estava format per una caterva d’artistes fracassats. També hi havia artistes amb cert èxit en el mercat però que havien de donar classes per sobreviure”, ens diu Escalé, a poques passes de distància del taller on reposen les seves últimes temptatives pictòriques. La carrera de Belles Arts va tenir efectes nocius en Escalé, que va passar els deu anys següents d’haver-ne marxat –sense llicenciar-se– fent de mànager de grups com els Brighton 64. “No va ser fins al cap de molt de temps de sortir d’aquell ambient que vaig tornar-me a enganxar a la creació: va ser a través de les il·lustracions que feia pel suplement Libros de La Vanguardia i per revistes com Lateral i Quimera. Paral·lelament em vaig interessar pel gravat perquè és un procés lent. Poc a poc em vaig anar deconstruint a base de tot el que havia fet prèviament”.

Esperonat per la bona salut que durant cert temps van tenir les galeries d’art, Escalé ha pogut passar els últims anys dedicat al desenvolupament del seu univers pictòric. “Després d’un temps de bonança en què no donava l’abast em vaig trobar en un moment en què ja no produïa pel pur trip de fer-ho, sense presses i sense pensar en la comercialitat. No vaig arribar a treballar mecànicament, però tenia la por de fer alguna cosa que no encaixés amb la meva voluntat, de començar a ser previsible i no poder parar de crear el que s’esperava, de fer Rai Escalés...”. Conscient que li calia reorientar-se sense negar tot allò que l’havia portat a exposar part de la seva obra a Miami, Nova York, Hamburg, Londres, Belfast i Bratislava, Escalé ha començat a investigar l’escultura, i a Sang freda ens n’ensenya tres exemples, Eva i Adan estan equipats amb més dents de les habituals; Bufador té un punt entre aeri, beneit i místic.
“Una de les maneres d’enfrontar-me amb les sèries de pintura més dirigides –en què ja sabia quines mecàniques i tècniques funcionarien– ha estat deixar de saber què pintaria. Ja sigui treballant a partir de collage de revistes o amb boles de fang, el que vull és trobar per casualitat cap a on estiraré el fil, i a partir d’aquí anar treballant intuïtivament. Busco el personatge que de cop i volta surt i llavors li vaig donant forma, forçant-lo”.


‘Meating’
L’art carnívor de Rai Escalé s’enfila per les parets del seu taller del carrer Alzina, que es troba a dins d’un espai que s’allunya del vegetarianisme artístic, l’associació cultural Eat Meat, que es va presentar fa encara no tres mesos amb una exposició col·lectiva i un manifest que té com a lema “Art per disseccionar obssessions contemporànies”. Escalé ens fa cinc cèntims de les intencions de l’equip format per Carles Galindo , Fritz Gnad, Magda Redondo, Oscar Valero, Katy Vives Phipps i Escalé mateix. “Tots els que formem part d’Eat Meat som més o menys artistes, i vam decidir muntar aquest espai perquè no ens semblava que hi hagués cap lloc on s’ensenyés el que ens interessava. Com que no podíem portar el ritme comercial de les galeries vam decidir que proposaríem exposicions un mes sí i un no”. Encara sou a temps de veure la innocència perversa dels caps descolorits que formen Gebula, de l’eslovac Milos Koptak. “Volem que Eat Meat sigui el punt de trobada de l’art que ens emociona, aquest expressionisme amb un punt fosc que podem trobar en artistes com Koptak, per exemple”. Parlem amb Escalé una estona abans que la galeria obri les portes, però ja hi ha moviment de quadres, ordinadors que treuen fum i algun cigarret a punt d’encendre. “Evitem el nom d’espai d’art: ens interessa poder organitzar activitats paral·leles per mostrar tot allò que ens agrada. Ja hem muntat algunes performances i gravacions de vídeos, hem projectat cinema d’animació txec i ara preparem unes jornades de programadors i estem tancant diverses presentacions de llibres”. Escalé destaca els més de 100 associats que Eat Meat ja ha aconseguit i la bona resposta per part del públic cada vegada que han fet una convocatòria. “Tenim pendent posicionar-nos com a espai, però en una situació com la d’ara no és gens fàcil”. L’únic que els podem desitjar és bona sort. De talent no els en falta...

'BWProject25_Solvent,Pencil & Ink', de Rai Escalé

Publicat a Time Out Barcelona (110, 18–24 de març del 2010)

Totalitarisme de poble

Tenir al davant Emili Teixidor provoca una sensació de familiaritat quasi atemporal. Home de mirada ferma i al mateix temps acollidora, l’escriptor nascut a Roda de Ter l’any 1933 ha construït al llarg de més de 40 anys una obra pensada per començar a ser descoberta de petit, amb la sèrie de llibres de la formiga Piga, continua en la preadolescència amb Cor de roure o L’ocell de foc –del qual se n’han venut més de 300.000 exemplars– i segueix bressolant-nos durant la vida adulta amb obres de popularitat indiscutible com Pa negre (2003).

Un llibre 'per a la mainada'

“Vaig començar a escriure llibres quan a finals dels seixanta l’Andreu Dòria, editor de La Galera, va cridar a una sèrie d’autors catalans com en Joaquim Carbó, en Sebastià Sorribas, en Josep Vallverdú o jo mateix perquè provéssim de fer llibres per al jovent. Que en aquest país fins i tot els nostres somnis i històries els haguéssim de comprar a fora ens semblava una situació que calia corregir… Aquesta va ser la llavor de la literatura que ara n’hi diem infantil o juvenil: cal recordar que abans de l’escolarització obligatòria, els nens deixaven de ser-ho amb set o vuit anys, quan entraven a treballar a la fàbrica”.

Feixisme ordinari

Quan escriu pensant en el seu públic més jove, Teixidor procura mostrar cert “esperit pedagògic”. En les seves novel·les pensades per a adults, en canvi, l’objectiu és un altre: “Em deixo portar per les vivències o experiències que m’interessen. De vegades em quedo a mitja novel·la perquè no trobo la manera de resoldre-les, com m’ha passat amb una obra massa autobiogràfica que fa anys que em volta pel cap”. L’escriptor no recorda quant de temps fa que treballa en Els convidats, novel·la que acaba de publicar i que ens convida a mirar cap a la primera postguerra.

Un llibre 'per a adults'

L’escenari és un poble d’Osona al qual ens anem aproximant a través de diversos personatges representatius en la conjuntura històrica del moment: hi trobem en Maties de la Teuleria, el futur alcalde; en Quim, un presoner que aprofita la riuada per fugir; el senyor Bover, mestre nacional i en Narcís i els alumnes durant una excursió frustrada; Donya Conxa, que dirigeix l’asil de nens orfes; la Pepa Cadiraire i la Marededeueta, personatges d’estampa entranyable, i una bona colla de capellans, bisbes i sagristans. “Crec que és molt important que es recordi, tota aquesta època. La història petita no es recorda habitualment, i una de les funcions de la novel·la és fer memòria. Hi poso tants personatges perquè realment passaven moltes coses, llavors… La mirada cap al passat és nostàlgica”. Teixidor sap combinar les desgràcies, les alegries i el costumisme, inevitable en alguns moments, per aconseguir –en paraules de Pere Gimferrer, un dels lectors previs a la publicació del llibre– “un retrat del feixisme ordinari”.

“El perill del totalitarisme és que dóna idees als que no en tenen. És important desmentir la idea que durant el franquisme l’enemic venia de fora: les autoritats polítiques i religioses també van ser gent d’aquí, que van col·laborar amb la dictadura”. La tessitura en què l’escriptor se sent més còmode quan s’acosta al món adult és el drama, com ja va fer amb El llibre de les mosques, Retrat d’un assassí d’ocells i Pa negre: “Els drames d’ara són molt més violents, els d’abans eren secrets. Els partits polítics i el poder creaven una realitat que camuflava l’autèntica, però de problemes n’hi havia igual, i no precisament pocs...”.

Publicat a Time Out Barcelona (107, 25 de febrer–3 de març del 2010)

Federico Fellini: una realitat de ficció

“Fellini va arribar a ser tan important que el seu nom forma part del títol d’algunes de les seves pel·lícules”, ens comenta Gérald Morin, assistent de direcció i secretari personal del director italià durant els anys 70, al davant del cartell de Roma: a la versió italiana, la prostituta que ens mira enmig d’un fons vermell com els seus llavis té imprès al damunt del seu cos el nom del director i de la ciutat que simbolitza. Roma, città apperta (literalment i metafòrica). Morin ha vingut a Barcelona per recordar les seves experiències amb Federico Fellini (Rímini, 1920–Roma, 1993) amb motiu de la inauguració d’El circ de les il·lusions. Tot i haver compartit uns quants anys amb el cineasta, la mirada de Morin no s’ha impregnat de la Itàlia espectacular i picardiosa que brillava als ulls del responsable de La dolce vita (1960), Otto e mezzo (1963) i Amarcord (1973), pel·lícula a partir de la qual van començar a col·laborar. “Vam escriure’ns cartes a principis dels setanta. Jo volia ser director de cinema, però mentre somiava dirigir les meves pel·lícules vaig fer de periodista, i va ser gràcies a això que vaig poder conèixer Fellini, tot i que mai no el vaig entrevistar. Quan em va proposar de fer d’assistent de direcció d’Amarcord la resposta va ser un ‘sí’ automàtic. Fellini era un director exigent, però no era de tracte difícil. S’ha de tenir en compte que jo l’admirava molt, i poder treballar amb ell era un somni fet realitat, potser per això l’experiència va ser tan positiva…”

Després de participar al rodatge d’Il casanova (1976), Morin es va convertir en el secretari personal de Fellini, i va ser a partir d’aquí que la col·lecció d’objectes relacionats amb el director va créixer exponencialment. “Em va sorprendre molt, que Fellini no guardés res de res, i amb el seu consentiment vaig aprofitar per anar alimentant el meu arxiu, que actualment supera els 15.000 objectes i que des del 2001 és gestionat a través de la Fondation Fellini pour le cinéma que vaig impulsar a Sion (Suïssa)”.

Interimatge d''Intervista'

Obsessions i frustracions
Un terç de les 400 peces que es poden veure al CaixaForum fins al juny provenen del fons de Morin. La resta són fruit de la recerca i gestions del comissari de la mostra, Sam Stourdzé, que ha aconseguit que la Fondazione Federico Fellini de Rímini i la Cineteca de Bologna s’impliquessin a l’hora de mostrar una imatge del cineasta tan completa i motivadora com fos possible. “He treballat quatre anys en l’exposició, i el repte era ensenyar el Fellini que més o menys intuïm a través de les pel·lícules”, ens explica Stourdzé. El circ de les il·lusions comença mostrant-nos els inicis com a caricaturista i l’interès per la cultura popular: el circ, l’actor còmic i el mag seran tres dels temes que fascinaran Fellini durant tota la seva vida. “Aquests temes apareixen en moltes de les pel·lícules, en alguns casos, però en d’altres es converteixen en les seves obsessions frustrades, com passa per exemple amb Il viaggio di Giuseppe Mastorna, detto Fernet, la pel·lícula impossible sobre un pallasso famós que havia d’interpretar Marcello Mastroianni i que l’any 1984 es va convertir en un còmic dibuixat per Milo Namara i escrit per Fellini”, comenta Stourdzé, que ens porta fins a una de les principals troballes de l’exposició.

Realisme brut

“A Fellini se l’ha titllat tot sovint de surrealista, però hi ha imatges emblemàtiques de les seves pel·lícules, com el cas del vol d’helicòpter de La dolce vita que s’inspiren en el transport d’una estàtua de Jesucrist de Milà cap a Ciutat del Vaticà l’any 1954. Em sembla fascinant la influència de la realitat a la seva ficció, i alhora la importància d’aquesta ficció a l’hora de construir el personatge: arriba un moment que les vivències que explica a les pel·lícules passen a formar part de la seva vida, s’integren als seus somnis i alimenten noves pel·lícules”, diu Stourdzé, que ha reservat pel final de l’exposició un dels documents que valen més la pena, les il·lustracions i explicacions d’El llibre dels somnis. “L’any 1960 Fellini va començar una sèrie de sessions de psicoanàlisi amb Ernst Bernhardt. A partir d’aquí va conèixer l’obra de Carl Gustav Jung, a qui valorava molt més que a Sigmund Freud: Fellini és un cineasta de l’inconscient col·lectiu, de les pulsions submergides de la infància, que emergeixen tant a les seves pel·lícules com als somnis. Els dos llibres que va omplir d’il·lustracions i resums del que somiava s’han d’estudiar com una part més de la seva producció artística”.

Un somni dibuixat

Publicat a Time Out Barcelona (107, 25 de febrer - 3 de març del 2010)