Natura, tranquil·litat i ermites romàniques

Aquesta setmana visitem dos dels pobles menys coneguts de l’interior català, Olost i Sagàs, dos llocs ideals per desconnectar del dia a dia intens enmig d’una natura potser no del tot exuberant però tan eficaç i clara com l’aigua de les rieres de la zona, que aquest any baixen plenes.

No és pròpiament una comarca: comprèn territoris del Bages, del Berguedà i d’Osona, però els pobles que l’integren comparteixen una identitat, unes dimensions –generalment petites– i un accés directe a l’entorn natural. El Lluçanès és un altiplà d’uns 400km2 amb una quinzena de pobles que encara conserven l’aïllament propi d’una altra època. Als bars les pantalles de televisió són planes i enormes, i la gent jove vesteix amb la mateixa barreja de colors impossibles que a les grans ciutats, però el Lluçanès conserva aquella calma que et permet sentir-te sol ja a primera hora de la tarda. A la nit i en ple hivern, aquesta solitud posa la pell de gallina: a l’estiu, en canvi, és un pessigolleig agradable que contrasta amb la calor seca pròpia del territori.

El pont romànic
Uns 5km abans d’arribar a Olost, la carretera (C-154) passa per damunt d’un pont de pedra molt vistós que convida a fer una parada. És un pont romànic de dimensions gens tímides: a sota seu, entre roselles (o gallaret) i margarides –que treuen el cap per tot arreu– hi passa la Riera de la Gavarresa. Una excursió pròpia dels olostencs és anar caminant fins allà des del poble. Algú ha pensat que també era el lloc ideal per fer-hi una petita foguera i passar-hi la nit. Les restes de la seva estada encara hi són presents.


Olost
És un poble de poc més de mil habitants, de carrers estrets i amb una Plaça Major que ha quedat petita, a mesura que han anat passant els anys. El lloc que ocupa l’església de Santa Maria ha estat reservat a finalitats religioses des del segle X, moment en què ja es té documentació de la primera construcció romànica, de la qual no n’ha quedat res. L’església que ocupa la Plaça Major amb complex de gegantisme –tot el que queda al seu voltant sembla una miniatura– enfoca cap al cel les seves dues torres octogonals.
És indispensable fer una passejada pels carrers ombrívols de la part més antiga d’Olost, i arribar-se fins alguna de les urbanitzacions més recents que s’enfilen altiplà amunt.

El Sant Adjutori
A uns 20 minuts de la Plaça Major us trobareu amb l’Ermita del Sant Adjutori, enganxada a un mas de pedra d’on penja el rètol de “Restaurant”. Des de l’esplanada que queda al seu davant tindreu unes vistes magnífiques de la zona, i podreu decidir a quina de les moltes ermites que es veuen des d’allà voleu apropar-vos en una excursió ideal per fer a mitja tarda. D’entre tots els edificis amb certa història que es veuen des del mirador ressalta el del Castell d’Olost. “Va ser propietat durant molts anys del doctor Puigvert, una celebritat”, ens diu el cambrer del restaurant. “Ara fa uns anys el va comprar un magrebí. Hi ve un parell o tres de cops a l’any, a fer festes”.
La masia del Restaurant del Sant Adjutori (tel. 93 888 03 14) data del 1714. L’extrem que ara ocupa l’ermita va fer de paller fins a finals del segle XIX. “Hi ha una altra ermita del Sant Adjutori, a prop de Sant Cugat, però l’autèntic sant el tenim nosaltres”, ens explica. La figura presideix la construcció. A dins s’hi barreja l’olor fresca de la pintura i la dels caps pentinats amb colònia forta. “La gent més gran d’Olost puja cada diumenge a l’ermita. El mes passat una senyora va fer cent anys, i a primers d’any una altra. Totes dues vénen aquí, habitualment”. També hi passa unes quantes hores l’escultor que des de fa unes setmanes copia el Sant Adjutori perquè finalment Sant Cugat pugui coronar la seva ermita.

El Lluçanès, terra d’ermites
Una de les persones que més coneix el Lluçanès és el xef del Restaurant Sala d’Olost. Toni Sala dedica el poc temps lliure que li deixa el seu establiment a fer excursions pels voltants del poble. Allò que més el fascina és el llegat romànic del territori, que des d’Olost es pot conèixer a partir d’excursions que permeten trobar-se, en aquesta època de l’any, “molts contrastos de verds i grocs –el blat que punteja– i camps plens de gallaret”. En Toni recomana de visitar l’ermita de Sant Genís Sadevesa (a una hora de distància d’Olost). En cotxe podem anar fins a Perafita, a veure l’església de Sant Pere i l’ermita de Santa Margarida, o acostar-nos fins a les ermites de Lluçà, el Santuari d’Almuns o l’ermita romànica de Sant Jaume de Fenollet (s. XI). “La particularitat d’aquesta ermita és que darrere l’altar hi trobem una finestra: és molt poc habitual, en les construccions romàniques”. Per arribar a l’ermita heu d’anar des d’Olost en direcció a Perafita, i un cop allà dirigir-vos cap a Sant Bartomeu: uns tres quilòmetres abans d’arribar-hi trobareu l’indicador que us desviarà cap a Sant Jaume de Fenollet, al costat d’una masia de la qual se’n tenen notícies ja al segle XVI.

Sagàs
Havent tingut tot el dissabte per conèixer l’entorn d’Olost a partir d’algunes de les excursions que us hem proposat, diumenge toca descobrir una de les localitzacions més remotes del Lluçanès, Sagàs. Per arribar-hi cal agafar la carretera C-154 en direcció a Prats –si pareu al poble podreu fer un bon esmorzar– i tot seguit seguir cap a Gironella fins que haureu d’agafar el desviament de la BV-4346. Llavors haureu entrat ja al terme de Sagàs, que es dissemina al llarg de gairebé 45km2 d’extensió: val la pena aturar-se en alguna de les impressionants masies del municipi. L’aïllament dels seus habitants només es trenca en un punt: el del minúscul però molt ben cuidat carrer de la Guàrdia que baixa des de l’església de Sant Andreu, datada del segle XI. És des de l’església que es poden emprendre una de les moltes rutes a peu ben senyalitzades. Es pot anar caminant fins al poble de Gironella (a 11km), a Olvan (a 7km), al Pla de la Quar, un dels indrets més recomanats pels habitants de la zona (a 7km) o fins a la Riera de Merlès (a 7km).


ITINERARIS A PEU
L’entorn natural solitari i força aïllat de bona part del Lluçanès fa que sigui una zona molt bona per planejar-hi rutes a peu i en bicicleta. Des d’Olost és molt recomanable la passejada que va fins a Sant Genís Sadevesa, capella que queda a una hora de distància del poble i que juntament amb Santa Maria d’Olost i Santa Creu de Joglars són les tres esglésies més antigues del bisbat de Vic. També és recomanable la caminada fins al castell d’Olost –que no podreu visitar, perquè és propietat privada– o l’excursió fins al pantà, que es troba a uns 4km de distància del poble i que a l’estiu s’omple de ciclistes, passejants i gent de la comarca que hi va a prendre la fresca. També des d’Olost podreu arribar fins al pont romànic (a uns 5km de distància). Per sota hi passa la Riera de la Gavarresa, que aquest any, gràcies a les pluges, gairebé fa dos metres d’amplada i baixa generosament.
Les rutes des de Sagàs tenen totes com a punt de partida l’Església de Sant Andreu (s. XI). Un rètol que mira cap a diverses direccions proposa caminades cap a Gironella (a 11km de distància), Olvan (7km) o el Pla de la Quar (7km): totes elles es poden fer sense grans complicacions –els desnivells del terreny són suaus– i amb el bon humor de qui vol passar un cap de setmana tranquil i en contacte amb la natura.


GUIA PRÀCTICA
RESTAURANTS

RESTAURANT SALA
Desdoblat entre un restaurant de filigrana –amb estrella Michelin inclosa– i una fonda on per 15€ podreu menjar cuina casolana de primera, el restaurant d’en Toni Sala farà contents tant als més exigents com als que tinguin un pressupost més ajustat.
Plaça Major, s/n, Olost
Tel. 93 888 01 06

ELS CASALS
Hotel rural i restaurant d’anomenada, Els Casals barreja receptes tradicionals amb la cuina de nova creació –però sempre arrelada al país–. La majoria de productes que hi menjareu són de la mateixa finca o dels voltants, valor afegit que es tradueix en preus elevats i una qualitat de primera.
C-154 en direcció Gironella. Poc abans d’arribar a Sagàs trobareu l’indicador cap al restaurant
Tel. 93 825 03 88

CASES RURALS

LA CASANOVA DEL PUIG
És una masia de pedra del segle XVIII que fa uns anys va ser restaurada i adaptada per a tot aquell turisme rural que vol fugir de les pressions urbanes sense perdre’n les comoditats. El preu per nit per a quatre persones és de 90 euros en temporada baixa i 100 en temporada alta.
BP-4653 (entre Olost i Sant Martí d’Albars)
Tel. 677 007 085

LES CASES
És una masia situada al bell mig del camp, enmig de camps cultivats, a cinc minuts d’un petit rierol, amb hort per poder recol·lectar i degustar els productes de temporada i al costat d’una granja on la contemplació de vaques, gallines, vedells, conills, porcs i ovelles està garantida. La casa té capacitat per a 13 persones i llogar-la tota una setmana us costarà 1.800€ en temporada alta. Passar-hi un cap de setmana val 610€.
C-154 (una mica abans d’arribar a Sagàs trobareu un camí de terra que us portarà a Les cases)
Tel. 93 822 89 71 / 670 832 368

Publicat a Sortim, número 192 (juny 2009)

Un somni

Els avis em van venir a buscar una tarda que plovia a bots i barrals. «Anem a cals Formalistes», em va dir l’àvia a cau d’orella al mateix temps que em donava un dels paraigües de colors que duia en un cistell que feia molt d’embalum. L’avi tornava a mastegar xiclet sorollosament, i durant tot el camí no va parar d’inflar bombolles que se li enganxaven a la barbeta i al bigoti quan esclataven sense pietat (shklov! [esclat!] ski! [desinflada]). Els Formalistes vivien en una cabana a l’entrada del bosc dels Teòrics de la Literatura: n’hi havia ben bé una dotzena i mitja, però només en sabíem alguns noms (Jakobson, Todorov, Tomashevski i Propp, assegut sempre en un tamboret petit, símbol inequívoc de desterrament). Abans d’entrar, l’àvia em va prendre el paraigües de les mans i se’l va guardar al cistell. «Aquí dins cal que et comportis», em va advertir, igual que havia fet les dues vegades anteriors que els havíem visitat. Ens va obrir un vellet barbut i sol·lícit que ens va portar fins el rebedor, il·luminat amb la tebior de l’estalvi. Asseguts en cadires molt ben distribuïdes hi havia alguns dels nostres coneguts i un parell de personatges curiosos que mai abans no havia vist: un homenet amb boina verda i ungles llargues i un dandi esfotrassat que es mirava amb fixesa la llar de foc, que estava apagada. «Shklov!», va fer el que quedava de xiclet del meu avi, i l’intent d’encadenar una explosió amb una altra va acabar en un rebentat –i ridícul– «ski», que no obstant això va cridar l’atenció d’un dels homes. Es va aixecar de la cadira i va cridar: «Víctor Shklovski! Et demanen». I Shklovski va aparèixer amb un davantal florejat i ens va preguntar pel nostre encàrrec, que l’àvia va escopir amb violència abans que l’avi pogués fer cap gest mínim d’adreçar-se al teòric formalista (per altra banda, estava ocupat netejant-se el xiclet, que tenia escampat per tota la cara). L’àvia li ho va explicar tot amb un detallisme fervorós, i l’home s’apuntava cada petitesa en un quadern de tapes morades que penjava d’un bibelot. «No desitgen res més?», ens va demanar quan l’àvia va haver acabat el discurs, i ella va fer que no amb el cap, però va creure necessari afegir: «Per avui, no: res més». Ens tindrien l’encàrrec pel divendres següent, i quan vam sortir al carrer ja havia sortit el sol i Umberto Eco caminava, desvagat, pel bosc amb un esquadró de gallines de raça bona i maca de veure que el seguien entusiasmades.

Publicat a Malalletra, número 20 (maig 2009)