28.2.10

Cabo San Roque - França Xica (G3G, 2005)


Tres anys després que es donessin a conèixer amb un debut homònim que va sorprendre a tothom, els Cabo San Roque tornen amb un disc tan atractiu com el seu predecessor i amb els ullals musicals una mica més afilats. Es titula França Xica –en honor al carrer del Poble Sec on tenen el seu local d’assaig– i és un còctel molt ben mesurat d’instruments de tot tipus que són majoritàriament construïts –o «reciclats», tal i com els hi agrada dir– per ells. Així, podem escoltar una pianoleta de nit acompanyada per un saxofon de PVC, una col·lecció de percussions fetes de capses de galeta que juguen al costat d’una berra elèctrica i un acordió de pel·lícula italiana...
Música abans del temps de les rentadores

Cada cançó és una capbussada en el seu món, únic i a la vegada conegut per tots nosaltres: «Rio Bravo (way down to...)» és un homenatge impossible a Johnny Cash i les aventures del Far West (que esdevenen nostrades gràcies a frases com «Arri tatano arri tatanet/ que fent xino xano no arribarem mai, / tres dies més al desert / i em sembla que em moro de set»); «Havaneres nº1 i nº5» és una versió molt ben trobada de la primera i cinquena gnosienne del gran Erik Satie; «Bailando con Maradona» incorpora un beat que es barreja amb una melodia que fa venir unes ganes de ballar terribles; «Acapulco ***» ens porta directament a les platges tropicals de la ciutat mexicana, i amb accent de ses illes. L’important és que totes i cadascuna de les cançons del disc ens fan venir al cap un paisatge i una història, en alguns casos molt concreta («Tio Vivo Caspolino» us fa viure un viatge en el temps i tot).
La frescor i l’espontaneïtat del seu debut es transformen a França Xica en un virtuosisme estilístic i ambiental del tot recomanable tant en disc –que s’acompanya d’un retallable amb detalls dels instruments reciclats– com en concert, on a cada cançó canvien d’instrument, però no de sentit de l’humor: aquest sempre els acompanya.

Publicat a Mau mau underground (2006)

26.2.10

Paisatges devastats

Igual que les màscares escandalitzades de James Ensor, els personatges de 'Marina', de Toni Sala esperen que passi alguna cosa

“En prosa he tocat pràcticament de tot, però el que m’exigeix més esforç és la novel·la. És una feina de resistència, molt intensa i dura”, ens diu Toni Sala, que acaba de donar a conèixer Marina, la primera novel·la que publica des del terrabastall de Rodalies, que va guanyar el Premi Sant Joan de novel·la del 2004 i el Premi Nacional de Literatura 2005. Entre Pere Marín i Rodalies van passar sis anys, els mateixos que entre Rodalies i aquesta última peça de ficció fidel a l’estil sec, incòmode i feréstec que també hem trobat al llibre de retrats humans Comelade, Casasses, Perejaume (2006) i a la dissecció paisatgístico-anímica d’Autoestop (2007).

Objectes perduts
Marina està narrada en primera persona. El protagonista és un professor que marxa uns dies a l’apartament dels afores de S’Agaró del seu germà. Ha passat un hivern difícil, en tractament psiquiàtric, fent inventari de les maneres com podria suïcidar-se. “És un personatge desorientat i en crisi, però a diferència del protagonista de Rodalies, que es dedica a fugir, aquest busca. La seva escapada és cap a la vida”. Per arribar-hi, però, Toni Sala no li posa gaire fàcil. El paisatge amb què confronta el professor és el de Sant Feliu de Guíxols, descrit de forma contundent i gens engrescadora: “Han passat vint o vint-i-cinc anys des que ha marxat del poble on va créixer. Ell hi va buscant una cosa propera però el que es troba no és el lloc idílic de la infantesa”. Sala coneix en primera persona les dues cares de Sant Feliu de Guíxols –on va néixer fa una mica més de quaranta anys–: l’estiuenca, amb els turistes i estiuejants, i la de la tardor i l’hivern, desèrtica i solitària. La novel·la passa durant els dies previs a Sant Joan. Els turistes hi tenen un paper fonamental, però també el punt decadent que Sala no defuig. “Sant Feliu té un passat riquíssim, però en algun moment va perdre el tren”. El protagonista de Marina no triga a trobar-se amb una part del passat: Imma Carenar, recepcionista de l’hotel La Gavina de S’Agaró de qui havia estat enamorat d’adolescent, i el guàrdia municipal i acordionista Oriol Torres. Amb la dona i els fills a casa, busca la manera de reviure el passat possible amb l’Imma però a través de la figura adolescent d’una turista, Gabriella. “La qüestió de la violència de les relacions eròtiques m’era molt important. A la novel·la hi ha un cas de violència molt manifesta però també n’hi ha una que és menys evident”.
El quartet de personatges es busquen incansablement –amb una angoixa que en alguns moments supera la latència general– però els costa trobar-se. L’escenari, Sant Feliu de Guíxols, però també el mar, els boscos i els penya-segats del voltant, exterioritzen la racionalitat i l’instint que bull en cadascun d’ells. “M’ha estat molt difícil, ambientar la novel·la a Sant Feliu, perquè m’és un lloc molt conegut i tenia por de donar una nota falsa, però també perquè la gran literatura paisatgística del segle XX en català bàsicament és de la Costa Brava. Joan Maragall teoritza sobre el paisatge d’aquí, i Joaquim Ruyra i Víctor Català hi ambienten la seva obra. Després d’ells, l’altre gran paisatgista és Pla, que quan parla de Blanes en una de les seves guies fa referència a Ruyra: ‘No en puc dir res’, escriu, ‘perquè Ruyra ja el va devastar, aquest paisatge’. No podia evitar pensar en la tradició prèvia, i en aquest cas els precedents eren molt importants”.

Publicat a Time Out Barcelona (febrer del 2010)

25.2.10

Carla Bozulich - Evangelista (Southern Records, 2006)


Con una trayectoria de casi veinte años a sus espaldas militando en formaciones como Ethyl Meatplow, The Geraldine Fibbers y Scarnella, Carla Bozulich nos presenta su tercer álbum en solitario, Evangelista, disco intenso y rebelde el sonido del cual ha sido definido por la propia autora como «algo con lo que puedes abrirte el pecho, sacar lo que hay dentro y cambiar su forma». Con el recuerdo aún presente de su debut de homenaje a Willie Nelson, Red headed stranger (DiCristina Stair Builders, 2003) y los primeros pinitos experimentales que ya pudimos escuchar en I’m gonna stop killing (DSB, 2004), esta última entrega profundiza en el uso de ruidos y loops coleccionados en L.A, que se combinan con una voz que quiere ser un instrumento más, dúctil, potente, siempre aliñado de un matiz escalofriante (escuchen la grandísima «How to survive being hit by lightning»). Para conseguir el sonido cuidadísimo de Evangelista, Bozulich no ha dudado en rodearse de miembros de Godspeed you! Black Emperor o Black Ox Orkestar, y de esta colaboración han salido nueve canciones de las que destacan las apropiaciones de «Steal Away» (canción popular) y «Pissing» (Low), así como la breve pero intensa «Prince of the world».

Publicat a Mondosonoro (2006)

24.2.10

Víctimes i botxins


La prosa de Julià de Jòdar és majestuosa i elegant, tot sovint al límit de les capacitats del lector menys pertinaç gràcies a la concatenació inclement d’idees i conclusions sobre les realitats properes, però també universals. L’ascensor que ens puja fins a casa seva ens hi fa pensar: és una caixa de fusta, forta però antiga, que ens interroga a través d’un mirall ovalat de dimensions petites d’una eficàcia borrosa, que ens remet a la primera meitat del segle XX, que no són setanta, vuitanta o noranta anys enrere sinó un abisme impossible de creuar, tan ample com la distància que separa la trilogia L’atzar i les ombres (1997-2006) de La pastoral catalana, mirada ferotge a la societat catalana d’avui a partir de diversos supervivents de la generació del maig del 68. L’ascensor puja, majestuós i elegant. És possible que els diners, ara més que mai, no siguin símbol de tenir el cap gaire equipat (esculpit, cisellat, pintat, escrit); Jòdar puja i baixa diàriament per un ascensor d’una altra època que el permet viatjar en el temps amb una naturalitat i justícia poètica que si no hagués invertit amb tant d’encert a les seves novel·les i contes podria decebre com ha fet, tan sovint, la classe burgesa.

Víctimes?
“En aquesta novel·la volia centrar-me en un personatge de segona fila, poruc però incòmode a un triple nivell: el matrimoni amb l’Erina no el satisfà, la feina de subdirector de diari tampoc, i encara menys el món que l’envolta. En Pau Garcia es queixa molt però no soluciona gaires coses”, ens diu l’escriptor, de discurs i maneres civilitzades, afables, amb el punt de distància indispensable –ben entrenat.
La rutina benestant d’en Pau i l’Erina s’esmicola quan decideixen marxar uns dies a Miami, atemorits per un somni premonitori sobre una amiga seva que hi viu des de fa anys, l’Àurea, que ens és presentada com “la dona més boja del món”, tot i que té els seus motius per estar-ne. “Ella ha estat víctima indirecta d’una situació en què no podia fer res –el naixement– i és també la víctima d’enamorar-se, anys després, del torturador Jack Gómez”, comenta Jòdar, que durant el viatge d’en Pau i l’Erina i l’estada a Miami aconsegueix posar una quantitat important de temes damunt la taula, que ens empassem a un ritme ideal (àgil però reflexiu). “Confrontant la societat occidental americana amb la nostra volia fer veure que uns i altres no som gaire diferents: la multiculturalitat, la pobresa i el desarrelament ens són comuns. Els americans, però, són capaços de crear un messies com Barack Obama que els ha de treure de l’empantanegament històric en què es troben, mentre aquí ens falta un lideratge fort: som un país petit al qual li costa molt entrar en acció i jugar-se-la”.

Entre els molts temes que tracta, Jòdar fa referència a les tortures d'Abu Graïb

Botxins
“En aquesta novel·la volia explorar els mecanismes de la tortura actual. Des del franquisme als nostres dies s’ha fet un pas subtil que lliga les tècniques d’una dictadura a les d’una democràcia. Hi ha un moment en què els països ‘democràtics’, sense adonar-se’n, es desplacen dels drets humans i fan servir procediments legitimats pel propi poder que detallen amb precisió les tortures possibles”. La novel·la recorda les atrocitats del Vietnam, però també fites més recents, com Guantánamo o Abu Ghraib, agermanades amb la metodologia d’assassins en sèrie tan coneguts com Ted Bundy o la situació de “violència física latent” que en Pau i l’Erina es troben quan han de passar pels controls de seguretat de l’aeroport JFK de Nova York. Tant el torturador com l’assassí en sèrie comparteixen una mateixa visió de les víctimes, que converteixen en “objectes corrents”, deshumanitzats. “El torturador, assassí en sèrie per llei, sap que té la garantia que no serà castigat”. Les paraules de Jòdar, mesurades però implacables, saben posar-los al lloc que els pertoca.

Publicat a Time Out Barcelona (Febrer del 2010)

22.2.10

Joan-Lluís Lluís - Xocolata desfeta

És impossible sorprendre l’escriptor Joan-Lluís Lluís estilísticament, ara per ara. Xocolata desfeta, el seu nou llibre, presenta 123 maneres diferents d’explicar una narració amb prou feines de vint línies, i a més se n’ha sortit amb mèrit, sense avorrir gens ni mica –tot al contrari–: entretenint-nos i encomanant-nos les ganes de jugar amb les paraules que l’han motivat a embolicar-se en aquest viatge. “Era un repte personal, aquest llibre, i m’hi he passat nou mesos treballant-hi molt intensament. A diferència de les noveŀles, que necessito fer reposar cada cert temps, m’he passat moltes nits fins molt tard per aconseguir el que volia. He de dir que tots els reptes que m’he plantejat he pogut acabar-los, encara que n’hi hagi hagut algun que ha estat en coma durant algunes setmanes”.


Jocs i homenatges
L’escriptor nord-català s’ha tret de sobre el pessimisme d’enterramorts de les seves dues últimes noveŀles, El dia de l’ós (2004) i Aiguafang (2008) prenent com a punt de partida inicial la superació dels 99 experiments que Raymond Queneau (1903–1976) es va plantejar a Exercices de style (1947) i tenint molt al cap les desaparicions vocàliques que Georges Perec (1936–1982) va fer realitat a La disparition (1969) i Les revenentes (1972). As ampassabla sarprandra l’ascraptar Jaan-Llaás Llaás. Ni estilísticament ni de cap manera: quan arribem a la xocolateria del carrer Petritxol –escenari del microrelat, i per extensió, de les 123 variacions– ens contesta les preguntes sense cap problema, com si fos capaç de predir-les, i fins i tot té una resposta enginyosa pel fet de portar corbata: “Abans de fer aquest llibre no me n’havia posat mai. Me’n vaig comprar una expressament, i vaig decidir que tot el que fes en relació al llibre ho faria també amb corbata”. Era la primera vegada que Lluís convertia la forma de vestir en un altre exercici d’estil (o d’espill, com escriu a la coberta del llibre). “Xocolata desfeta és un seguit de microexperimentacions fetes no per caprici sinó perquè volia estudiar a fons la llengua catalana. He après i utilitzat tota mena d’arcaïsmes, dialectalismes i negologismes, fins i tot n’he inventat algun. L’únic que m’he prohibit ha estat fer servir castellanismes, que tot i que en alguns casos m’haguessin estat fàcils d’utilitzar, no són propis, en mi”. La feina ha estat lingüística però també molt imaginativa: en algun dels exercicis, els personatges apareixen transformats en superherois, vampirs o extraterrestres, són entrevistats, teatralitzen l’acció i fins i tot són explicats per corresponsals de TV3 tan poc comuns com Josep Piqué. Hi ha un nombre important d’homenatges pictòrics –on es transmeten les particularitats dels estils de Miró, Chagall o Barceló– poètics (J.V. Foix, Enric Casasses, Ausiàs March…) i narratius (el dietarisme de Josep Pla). “Els homenatges els vaig fer en una doble faceta: perquè tots ells eren escriptors força mitificats, però també perquè em sembla saludable esquitxar una mica les estàtues. És una manera de fer-les més properes”.

L'escriptor fotografiat mentre visitava Prats de Molló l'any 2005

Publicat a Time Out Barcelona (104, 4–10 de febrer del 2010)

21.2.10

Gentle Music Men - Gentle Music Men (LG2 / PIAS 2008)


Después de la disolución de Flint, uno de los grupos más conocidos de la escena emergente de Vilanova i La Geltrú (Barcelona), Dani Poveda se encerró en su estudio para pasar dos años coleccionando ideas y melodías que lentamente han ido tomando forma para su debut como Gentle Music Men, que en apenas 40 minutos concentra la esencia de la música pop: la belleza, la pasión y el contagio de energía y vibraciones optimistas. En él encontramos alguna que otra explosión sentimental (“Cry”), pero la tónica general es el equilibrio temperado de “Universe” y “Happy Days”, donde violines y trompetas consiguen entrar en el momento justo (el resultado: otorgar el matiz de calidad imprescindible, huyendo del embellecimiento gratuito que encontrábamos en algunas de las canciones del último disco de Brett Anderson, por ejemplo). Poveda se acompaña de músicos que comparten energía y talento en otras bandas (Miquel Tello, David Charro y Magí Mestres forman parte de La Brigada; Xavi Ribera pasó anteriormente por Sweet Young Thing, Cellar y Bottom) para entregar un disco cálido que, incapaz de renunciar a la herencia Beatles se fija muy especialmente en los alquimistas Rufus Wainwright, Teenage Fanclub, Belle & Sebastian o Tahiti 80.

Publicat a Mondosonoro (2008)

19.2.10

Princesa Safo - El tutú

El tutú ho capgira tot amb gràcia i sense mètode, com un cérvol de Kippenberger

L’elecció d’un pseudònim, a més de complicada –es tracta de trobar una etiqueta amb la qual un se senti identificat– amaga, en un percentatge de casos força elevat, un extra de significat, un petit missatge en clau. El cas de Princesa Safo, que va signar Le tutu. Moeurs fin de siècle (1891) parodia la poeta de Lesbos. Convertida, amb el pas dels segles, en símbol de ‘l’amor entre dones’, el responsable d’El tutú pren Safo (650/610–580 a.C.) com a màscara irrompible (120 anys després de la publicació seguim sense conèixer-ne la identitat). La motivació és senzilla: la quantitat d’incorreccions i subversions morals que omplen la novel·la justifiquen que l’autor/a lliurés el manuscrit a l’editor, Léon Genonceaux, amb la condició que el seu nom veritable no aparegués enlloc. Genonceaux, que havia editat Reliquaire, el primer poemari de Rimbaud i l’edició que va popularitzar Les chants de Maldoror de Lautréamont, va haver de fugir de París pocs mesos després d’editar Le tutu, de la qual no se’n sap pràcticament res fins l’any 1966, gràcies a un article a La quinzaine littéraire de l’escriptor patafísic Pascal Pia (1903–1979). Quan s’editi uns anys després –després d’haver passat per totes les tempestes avantguardistes de la primera meitat del XX, per Boris Vian, Roland Barthes, Jacques Lacan i fins i tot per la nouvelle vague cinematogràfica– Le tutu aconseguirà convertir-se en novel·la de culte. I és que amb l’excepció d’un primer capítol que camufla el que vindrà després, l’artefacte narratiu que la novel·la planteja és revolucionari, i tècniques estilístiques a banda –els mèrits no són pocs– la gran virtut i iconoclàstia del text escrit per aquesta falsa princesa és l’humor. Gargantua i Pantagruel, de Rabelais , Jacques el fatalista, de Diderot i Càndid, de Voltaire, són tres dels llibres que ens vénen al cap mentre llegíem El tutú, traduït per primera vegada al castellà i presentat brevíssimament per Juan Goytisolo.

La partitura divina d'El tutú

Irreverència i deposicions
La novel·la ens presenta un personatge ric i extravagant, Mauri de Noirof, una matinada plujosa, sortint d’un lloc que l’ha deixat ben trasbalsat, un prostíbul, on justament ha descobert què era allò que quedava més enllà de la castedat. L’acció pèlvica no fa que en la ment esbojarrada i oblidadissa de Mauri s’esdevingui cap mena de canvi: igual que la seva mare, inverteix diners en projectes absurds que requereixen molts diners i pensa en trobar una candidata ideal per casar-s’hi. Després d’uns quants diàlegs i situacions espaterrants, el petit dels Noirof escull Hermine Israël, que a més de tenir molts diners pesa uns quants quilos de més i calma el mal de queixal ingerint quantitats importants de conyac, chartreuse i qualsevol tipus de licor que li vagi parar a les mans. El tutú és una novel·la d’aventures on els diàlegs enginyosos sintetitzen les poques accions que els personatges protagonitzen. És una novel·la d’amor, però sense culminació física. És esplèndidament exagerada, però alhora propera, còmoda de llegir, divertida –molt divertida– i amb una quantitat important de referències escatològiques (divines i físiques).

Publicat a Time Out Barcelona (4–10 de febrer del 2010)

17.2.10

Cinc trossos de ciutat que valen la pena

Jordi Borja, director de l’Àrea d’Urbanisme i Gestió de la Ciutat de la UOC, dedica part del temps lliure a estudiar la seva ciutat. En Jordi Nopca li demana que ens recomani cinc llocs de Barcelona que s’hagin transforma.

Va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona, es va graduar en Sociologia i es va diplomar en estudis superiors de Geografia i Urbanisme a la Sorbona de París, on va viure el maig del 68. Tot i l’esperit revolucionari francès d’aquells moments, Jordi Borja va tornar a Barcelona, on va començar una carrera professional que a partir de l’interès pels moviments veïnals i partits polítics com el PSUC va compaginar la feina de professor amb càrrecs com el de tinent d’alcalde de Descentralització i Participació (1983-1987), vicepresident executiu de l’Àrea Metropolitana (1987-1991) i delegat de Relacions Internacionals de Cooperació (1991-1995).
Els darrers quinze anys, Borja ha treballat a diverses ciutats i universitats europees i americanes: ha passat per París, Lisboa, Roma, Nova York, Buenos Aires, Mèxic, Santiago de Xile, Rio de Janeiro, Sao Paulo, Bogotà... i enmig d’aquest batibull de responsabilitats ha tingut temps d’escriure uns quants llibres, mitjançant els quals ha estudiat la seva ciutat, com és el cas de La gran Barcelona (1972) –una crítica de l’urbanisme de l’època de Porcioles–, l’edició de Barcelona: un modelo de transformación urbana (1996) –llibre sobre els canvis urbans preolímpics– i aquest últim, Llums i ombres de l’urbanisme de Barcelona (2010), anàlisi crítica i constructiva de les transformacions urbanes dels darrers trenta anys. No és estrany que, seguint aquest ritme –que ens recorda L’home de la multitud, d’Edgar Allan Poe–, Borja sigui un home difícil de localitzar. Ens calen unes quantes trucades telefòniques per aconseguir que ens dediqui l’estona adequada per respondre el nostre repte: que ens recomani cinc indrets barcelonins que els ciutadans puguin gaudir més que fa uns anys. “La ciutat ha viscut grans canvis, aquestes últimes tres dècades”, comença Borja, amb veu cansada i inspiracions profundes: “S’ha sabut desenvolupar una política d’espais públics, cosa que ha animat la vida urbana dels ciutadans; hi ha hagut una preocupació per donar qualitat als barris i s’ha sabut posar la ciutat al mapa, utilitzar els Jocs Olímpics del 92 per vendre una nova imatge barcelonina”.

La popularitat del mercat de Santa Caterina

1. La vitalitat de Ciutat Vella
“La transformació que ha fet Ciutat Vella aquests darrers anys em sembla interessant –diu Borja–. És una zona difícil, perquè no sempre es pot trobar l’equilibri entre la població existent i altres usos de la zona, com pot ser el turisme. A Ciutat Vella s’hi manté una vida urbana important, hi ha zones molt populars com Santa Caterina o el Raval. La població immigrant ha estat significativa i positiva: ha donat diversitat i heterogeneïtat al barri. Si es fa una passejada des del mercat de Sant Antoni fins al de Santa Caterina, encara es veu un nucli antic vivíssim, comparable a les ciutats italianes més interessants”.

2. Millores de l’Eixample

“Durant les dècades dels seixanta i setanta del segle passat, l’Eixample va experimentar un procés de densificació que s’ha sabut corregir. S’han recuperat algunes vies per als vianants, com l’avinguda Gaudí o l’avinguda Mistral, s’han recuperat alguns interiors i s’ha controlat la congestió del trànsit. Una interessant proposta pendent seria la restricció del trànsit en alguns blocs, que es podrien reservar per a l’ús local”.

3. La metamorfosi de Nou Barris
“Abans Nou Barris era una espècie de caos, amb més de la meitat d’habitatges d’una qualitat pèssima. Però des de fa uns anys s’han millorat places com la de Llucmajor, la de Sóller i la d’Àngel Pestaña i la Via Júlia... i el traçat de la ronda de Dalt no és una ferida greu en el teixit urbà. A més, el parc central de Nou Barris és el millor de Barcelona, actualment: tothom que vulgui fer una bona passejada hi hauria d’anar”.

Imatge del parc central de Nou Barris

4. Pros i contres de Sant Martí
“Un dels grans èxits de la democràcia ha estat haver recuperat quatre quilòmetres de front marítim. És interessant que encara es pot veure bona part del passat industrial al Poblenou. S’han derrocat molts edificis que no calia, i probablement se’n carregaran més: el projecte del 22@ em semblava bo, en un principi, però l’execució ja no em sembla tan encertada. Podem comparar la zona que va de l’avinguda de la Meridiana fins a la Barceloneta –barri l’evolució del qual crec que és interessant de seguir– amb el tram de Diagonal Mar, que em sembla mal fet, molt malgirbat. S’han fet edificis que no tenen res a veure l’un al costat de l’altre, i el parc de Jean Nouvel no compleix cap funció: ha costat molts diners i s’ha fet sense cap sentit autocrític, em sembla una operació lamentable”.

La plaça del Sol

5. Gràcia ‘mon amour’
“A Gràcia hi ha dos fronts de gent descontenta: per una banda, els que troben que hi ha massa soroll, vida i restaurants; per l’altra, els que creuen que hi ha massa dificultats per circular-hi en cotxe i que es controla massa les terrasses i la música. Tot i això, hi ha una espècie d’equilibri que s’acaba aconseguint i que troba el seu punt àlgid en places com la del Diamant, la Rovira, la del Sol i la de la Virreina”.

Publicat a Time Out Barcelona (104, 4–10 de febrer del 2010)

15.2.10

Omplir el cor

Cupido s'ha adormit, segons Cristina Nehring

“He estat involucrada en aquest llibre... pràcticament des de sempre. Mentre estudiava literatura a la universitat em vaig començar a especialitzar en l’amor, ja fos llegint els clàssics, poemes del segle XVII o novel·les contemporànies. M’obsessionava també l’amor que hi havia al voltant meu (quan hi era, però també quan em faltava)”, ens explica Cristina Nehring, que durant molts anys ha anat acumulant lectures i experiències per arribar a escriure A favor del amor mentre viatjava per tot el món escrivint articles per Atlantic Monthly, Harper’s i Condé Nast i fent ressenyes per The New York Times Review of Books i London Review of Books. “El llibre m’ha suposat un volum considerable de recerca filosòfica, mitològica i també biogràfica”, continua Nehring, que al pròleg d’aquest amè i estimulant assaig ens fa saber l’argument que té l’esperança de corregir amb la seva aportació: “L’amor de principis del segle XXI està diluït i desacreditat”.

Nehring ens vol convèncer del poder de l'amor!

L’autora considera que el romanticisme s’ha convertit en un “esport recreatiu” (“una bonhomiosa font de plaer físic amb la companyia més convenient o, fins i tot, mitjançant un objecte convenient”). “El procés de normalització sense precedents del sexe” no només ens ha convertit a tots nosaltres en objectes sexuals sinó que ha desembocat tràgicament en la “trivialització de l’amor”. Mitjançant aquest assaig, Nehring pretén combatre el que ella anomena Nou Fonamentalisme Eròtic, i les eines que vol fer servir no són ni les de l’abstencionisme de cert feminisme –que considera el sexe “com una forma glorificada de violació i el romanticisme un ardit patriarcal per esclavitzar les dones”– ni tampoc la via irònica (i autoirònica) que planteja l’opció post porno. La periodista reivindica l’amor romàntic, en busca els fonaments –que no situa a la França del segle XI sinó a la Grècia de Sòcrates– i proposa una readaptació als nostres temps dels sacrificis i patiments que la passió tot sovint implica per poder tornar a fregar “allò sublim” que, en la seva opinió, aquests anys s’ha perdut.

L'amor medieval d'Heloïsa i Abelard, un bon precedent de l'amor combatiu...

Amor bang-bang!

Després de repassar una llarga llista de cors ferits, excessius, no correspostos i extàtics, reals –com els d’Heloïsa i Abelard, Frida Kahlo i Diego Rivera, Petrarca,William Shakespeare– però també ficticis –Emma Bovary, el doctor Faust, Jane Eyre, el jove Werther– Nehring ens proposa una nova manera d’enfocar l’amor: la combativitat. “A favor del amor ha provocat una controvèrsia enorme. S’enfronta amb aquella part de l’ideari contemporani que diu que l’amor heterosexual és, en certa manera, no feminista, carrega contra la idolatria del ‘sexe segur’ i de ‘l’amor segur’ i contra la idea que les desigualtats socials fan que una relació íntima sigui no desitjable. El llibre ha estat acusat de perjudicar el feminisme, de defensar la injustícia i de ser ‘perillós per a la salut’ del lector. Evidentment, crec el que hi trobem és tot el contrari: tinc la impressió que el feminisme morirà tot solet si no es fa seu –i amb orgull– el que hi ha dins el cor de les dones, i que és l’amor passional. També crec que cal passar grans patiments, si es vol aconseguir la fecilitat absoluta”, argumenta Nehring, convençuda que només el romanticisme ens pot fer una mica millors. Per comprovar-ho, només hem d’enamorar-nos...

Publicat a Time Out Barcelona (101, gener del 2010)

12.2.10

Objectes amb ànima i ànimes virtuals

Benjamin i la producció incansable de papers

Si el filòsof Walter Benjamin hagués coincidit en espai i temps amb la publicació de l’última edició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, hagués aixecat les mans cap al cel, desesperat, quan hagués llegit la definició de coŀleccionisme, que és condensada en tres paraules, fredes i metàŀliques com un bisturí esterilitzat: “Afecció a coŀleccionar”. El proper acte de Benjamin hagués estat, probablement, fer arribar el seu article Desempaqueto la biblioteca: discurs sobre el col·leccionisme al despatx d’algun dels cirurgians de la llengua (no podem aventurar cap reacció per part d’ells: els procediments filològics s’escapen del nostre enteniment).

Papers de taronja

Com és possible que aquesta simple “afecció a coŀleccionar” hagi sacsejat inteŀlectes tan ben equipats com els de Vladimir Nabokov, Ernst Jünger o el mateix Benjamin, que han perdut hores i hores mirant de completar els trenca-closques imaginaris que s’anaven reconfigurant i ampliant a mesura que els seus inventaris predilectes creixien? La primera de les exposicions que l’Arts Santa Mònica ha inaugurat vol reflexionar sobre el coŀleccionista, personatge enèrgic, apassionat i amb un esperit un punt usurer, que Honoré de Balzac va retratar minuciosament en una de les seves darreres obres, El cosí Pons. A La col·lecció de col·leccions de Guy Selz, ubicada a l’Espai Arxiu, hi veiem una petita part dels 30.000 objectes que formen la col·lecció de Françoise i Guy Selz, de la qual els seus fills Philippe i Dorothée n’han donat una part al Museu del Joguet de Catalunya.

Ni classificacions ni metodisme
Guy Selz va néixer a París l’any 1901, i vint-i quatre anys més tard, quan ja havia decidit que la seva relació amb l’art no seria precisament creativa, va començar la seva primera adquisició amb voluntat coŀleccionista: els embolcalls de paper de les taronges procedents d’Espanya. A partir d’aquí, Selz va compaginar la seva activitat periodística (Marie-Claire, 1937-1939, i Elle, 1946-1968) amb l’acumulació de tota mena d’objectes com imatgeria religiosa procedent de llocs molt diversos –amb una especial predilecció per Mèxic–, petites gàbies d’ocells franceses, màscares de carnaval, figures de terra cuita peruanes, joguines japoneses, nines eròtiques de roba, tapes de capses de camembert –i fins i tot una reproducció de plàstic del popular formatge capacitada per fer música–, orinals procedents de la Xina, França i Anglaterra i guardioles de tota mena (en devia necessitar, si volia estalviar per seguir ampliant les seves coŀleccions).

És hora de jugar...

L’any 1932 l’esperit aventurer de Selz el va portar a obrir un bar a Eivissa, Es Migjorn, que els quatre anys que va estar obert va convertir-se en un dels punts de referència de l’illa, per on hi van passar alguns dels seus coneguts: Raymond Queneau, Pierre Drieu La Rochelle, Gisèle Freund, Jacques Prevert... i, hélas!, Walter Benjamin. Interessat també per l’art popular de les Balears, la mostra del Santa Mònica també ens presenta uns quants siurells mallorquins, descrits més extensament al DIEC: “Xiulet fet de terrissa, amb formes que imiten animals i altres figures i decorat amb colors vius sobre fons blanc, propi de Mallorca”.

Subjectes simulats
Ricard Mas, comissari de Societats virtuals, que ocuparà l’espai Anella durant els propers dos mesos i mig, apareix als llocs gairebé sempre en silenci. Les seves ulleres rodones, gorra, samarreta i texans recorden les ficcions plenes d’adolescents de principis dels vuitanta. Mas és un holograma a estones palpable que s’interessa per “les palpitacions del nostre temps”, siguin orsianes o virtuals. “Allò que anomenem societats virtuals no és res més que una expressió lingüística vaga, referent a un conjunt de tecnologies que fa possible situacions de ‘temps real’ bidireccionals, massives, retroalimentables i hipercomplexes en els codis emprats”, escriu Mas a la presentació d’aquest trajecte dividit en quatre grans apartats.

Al primer s’hi aborda el naixement dels jocs de guerra a la Prússia del primer terç del segle XIX: resseguim la mecànica inicial fins al joc de rol i la seva translació al joc de rol massiu en línia. El segon apartat estudia el concepte d’avatar i la seva implantació als videojocs i el tercer vol analitzar els multiversos socials, parant una especial atenció als Massively multiplayer online role-playing game (MMORPG). Societats virtuals acaba la seva proposta referint-se a la influència dels mons virtuals en el món físic. Les intencions de Mas passaven per “mostrar un fenomen, un llenguatge amb codis rics i complexos, que està tenint lloc a escala global i que actua de mirall d’una sèrie de fenòmens i narratives socials”. Ho aconseguirà?

Publicat a Time Out Barcelona (103, 28 de gener–3 de febrer)

11.2.10

Josep Piera - Francesc de Borja, el duc sant (Edicions 62, 2009)

“Aquest últim llibre meu vol ser una reivindicació del gènere clàssic ‘vida’, on s’explicava la biografia d’un personatge en forma de relat. El que s’hi llegeix és veraç, però s’explica en forma de narració –per tant, s’allunya dels llibres biogràfics que es fan actualment”. Josep Piera ha dedicat els últims tres anys a submergir-se “intensament i profunda” en la trajectòria vital de Francesc de Borja (Gandia, 1510–Roma, 1572). Besnét del papa Alexandre II, nom que va adoptar Roderic Llançol i de Borja (Xàtiva, 1431–Roma, 1503) quan va arribar al punt més alt de la cúria romana, Francesc de Borja es va retirar a Gandia a partir de la mort del seu pare l’any 1542 i es va convertir en un dels jesuïtes més iŀlustres. “Al diari que escriu al final de la seva vida parla de desig amorós i moridor. Això només ho pot sentir algú amb ànima de poeta”.

Sant Francesc de Borja, vist per Alonso Cano (1601–1667)

Divulgador de l’obra de Santa Teresa de Jesús i amic de Garcilaso de la Vega, Francesc de Borja coneixia de prop l’obra d’Ausiàs March (Gandia, 1400–València, 1459), poeta que Piera va convertir en protagonista de la seva primera biografia, Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March (Edicions 62, 2001). “Les vides de March i Francesc de Borja no s’assemblen ni pruna, però en tots dos casos m’he trobat amb personatges molt literaris i d’altura. Em vaig apropar a March atret per la biografia que no sortia als seus versos. Amb Borja la fascinació va ser gradual: la seva vida m’ha acabat fascinant, sobretot per tot el que li va passant i per com els fets el condueixen cap a la universalitat que actualment té la seva figura”. El 2010 és el cinquè centenari del seu naixement, i l’aparició del llibre coincideix amb el paquet d’actes que se celebraran al llarg de l’any, entre els que destaca un espectacle concebut a mitges per Jordi Savall i el mateix Piera.

Viatge cap a un món millor
“En Francesc de Borja, la mort no és res més que un trànsit cap a l’altra vida: és un viatge cap a un món millor, perd la part més dramàtica, que és l’extinció definitiva”, ens comenta l’autor, després que li haguem preguntat pel pessimisme –i alhora energia vital– que es desprenia d’un dels seus llibres de viatges més lluminosos i alhora esgarrifants, A Jerusalem (Edicions 62, 2005). “Ara, la vida és més important que mai abans, perquè ningú no té la clarividència que existeixi res, quan ens morim. A l’època en què vaig escriure A Jerusalem, la sensació de decadència personal i global era tremenda. Al llibre hi surt l’atemptat de l’11 de setembre del 2001, moment en què degut a l’hecatombe perfecta, que dirien els clàssics, comença el segle XXI, el món nou, després d’un interregne fantàstic que havia començat amb la caiguda del mur de Berlín l’any 1989. Durant un temps sense temps em va semblar que era el principi del fi…” Per sort, Piera es va recuperar per escriure la primera part de les seves memòries, Puta postguerra (Edicions 62, 2007), que té la intenció de reprendre d’aquí un temps. “Ara em cal ‘desemborjar-me’. Encara el porto dins meu i podria escriure tres llibres més sobre ell, però no ho faré: és hora de passar pàgina”.

Publicat a Time Out Barcelona (101, 14–20 de gener del 2010)

9.2.10

El control del control

El far-west, vist i protagonitzat per Rodney Graham

Rodney Graham tenia la intenció d’especialitzar-se en literatura, però les classes d’art que Ian Wallace impartia a la University of British Columbia de Vancouver el van desviar del seu objectiu inicial. Quatre dècades després, l’estudiant que llegia Lévi-Strauss, Lacan, Foucault i Barthes apareix a l’auditori del MACBA per presentar una de les retrospectives més importants del seu recorregut artístic. “L’art té un component molt elevat de casualitat”, diu Friedrich Meschede, comissari de la mostra A través del bosc: “L’any 1994, Rodney Graham va exposar a l’Espai Poblenou després de John Cage, i és casual –però alhora no ho és tant– que després de la retrospectiva que el MACBA ha dedicat a cage se n’estreni una que explora l’obra de Graham”. La concatenació d’un i altre artista els agermana i alhora fa que una i altra situació ens remetin a un déjà vu impossible, un retorn idèntic en el qual alguna cosa ha canviat.
Meschede troba a l’obra de Graham dos leitmotiv principals: el loop i la voluntat de traduir. El loop, de fet, és el motor del qual parteix A través del bosc: l’any 1983, Graham va descobrir que a la traducció anglesa de Lenz, única obra en prosa de Georg Büchner, es repetia la seqüència de paraules through the forest al mateix punt, però en pàgines diferents, fet que li va provocar la sensació de tornar a llegir el mateix i de pensar que la història podia caure en un punt de retorn perpetu.


Recipients-escultures per contenir les obres de Freud

Deu anys després del descobriment, Graham va trobar el sistema per fer realitat la idea de loop a la narració de Büchner, dispositiu que trobem al primer apartat de l’exposició, on hi veiem diversos recipients-escultures pensades per contenir les obres de Sigmund Freud, Alícia al país de les meravelles i el volum Les dernières merveilles de la science, entre d’altres: gràcies als particulars suports de Graham, les obres prenen un matís diferent. És en la línia de “portar al terreny físic la lectura d’un text i la posterior transformació en alguna cosa diferent”, segons Meschede, que l’any 1987 escriurà la novel·la The System of Landor’s Cottage, on desenvolupa un dels escenaris de l’última narració d’Edgar Allan Poe. L’escriptura va ser la primera part del procés creatiu de Graham, que després de seguir el procés d’edició meticulosament va fer traduir la novel·la al francès i des del francès va fer l’últim pas: encarregar la traducció dels catorze capítols per catorze agències diferents. Exposat en forma d’escultura, el resultat és sorprenent i enginyós, però no permet apreciar el text: ni el traduït (que caldria començar a llegir amb escala) ni l’original (tancat a dins d’una vitrina).

Dels llibres al subjecte
Els experiments amb llibres ocupen només la primera part de l’exposició. Al bosc de debò hi entrem gràcies a la instal·lació Lucus a non lucendo de 1987. El subtítol de la placa que trobem a l’entrada de la sala és explícit i musical: Un boschetto nella proprietà dell’accademia americana in Roma illuminato artificialmente per due ore consecutive. A dins, dues pantalles immenses ens ensenyen les moltes ombres, llums puntuals i el soroll persistent de l’helicòpter que giravolta pel perímetre, tot plegat ben espectacular i misteriós, una extravagància que porta fins a l’extrem l’interès de Graham per la iŀluminació artificial. “Des de jove em va interessar el doble sentit de la iŀluminació. El flash té efectes reveladors en allò que enfoca, és com si la llum li donés un poder especial”, comenta l’artista, que a la tercera secció de la retrospectiva –dedicada a treballs fotogràfics i fílmics– es converteix en subjecte principal del seu art. “L’any 1994 vaig filmar-me dormint a dins un cotxe, sedat per Halcyon. Era la manera de coŀlocar-me al centre de l’obra. Volia presentar una idea diferent de l’artista, que normalment es representa actiu: jo em volia mostrar dormint i en pijama”, diu Graham, que des de llavors s’ha convertit en el personatge principal de les seves accions: fa l’efecte que, mentre passeja pel MACBA –ulleres rodones, bigoti ben retallat i cabells pentinats cap enrere– interpreta uns quants papers que, tot i així, sap controlar amb expertesa, obsessivament. L’artista content. L’artista soŀlícit. L’artista magnètic i atractiu, encantat d’haver-se conegut.

Dues abstraccions possibles

Abstraccions al Museu Picasso
L’últim apartat d’A través del bosc, dedicat a mostrar l’afició pictòrica –descoberta amb motiu d’una exposició d’homenatge a Picasso a Berlín–, enllaça amb una nova creació que Graham ha fet per al Museu Picasso, que amb Possible abstractions estrena sala dedicada a mostrar “diàlegs picassians amb artistes vius”, segons comenta el director del museu, Pepe Serra. Graham ha aïllat els diversos elements d’un quadre imaginari que va veure en una tira còmica de Man to Man, una revista dels cinquanta per a homes, i n’ha construït un seguit de variacions d’un sol color, que transmeten moviment i diverteixen la imaginació.

Publicat a Time Out Barcelona (104, 4–10 de febrer del 2010)

7.2.10

Punk de joguina



Un dimarts a la nit, mentre estic buscant on para el carrer de la França Xica per poder anar a entrevistar els Cabo San Roque, algú que em coneix molt bé posa els ulls en blanc i em diu: «La França Xica! Mal lloc, home... Mira que t’agrada buscar-te problemes, ¿eh?». Obedient i silenciosa, la guia de Barcelona m’indica minuts més tard que m’he de desplaçar fins al Poble Sec i enfilar-me uns quants carrers. A l’endemà ho faig, una mica atemorit per l’advertiment del dia abans. A les onze i cinc del matí en Ramon Garriga m’obre la porta del local d’assaig i reciclatge d’instruments. «Hem d’anar fins al fons de tot. Compartim el local amb un jardiner i una pintora...» Uns quants metres més enllà hi ha en Roger Aixut, en Pepe Seguí i la Laia Torrents, tres membres més del grup (falten Núria Carrera, Carles Martínez-Almoyna i Alberto Mezquíriz) que s’acompanyen d’alguna de les creacions de fusta, llauna i materials molt diversos de les quals n’aconsegueixen treure música –i de la bona. «Anem a fer un cafè?», em demana un d’ells. Però abans m’ensenyen el taller on en Roger fa de luthier pacientment i l’estudi on han enregistrat dues de les cançons del seu disc França Xica (G3G records, 2005).



«Ja fa un parell d’anys que estem en aquest local, que és molt més gran que l’anterior i ens dóna més llibertats i ens permet acceptar encàrrecs que ens interessen, com el disc infantil Contes de tots els colors (Tantàgora, 2006) que acaba de ser publicat i pel qual hem fet un minut de música per cadascuna de les narracions», em comença a explicar el Roger, però les seves paraules de seguida són matisades per algun dels altres membres del grup, una mica de la mateixa manera que passa amb la seva música, que sovint comença amb un o dos instruments i es va fent més i més gran fins que arriba al seu màxim esplendor. Llavors, com tot ésser vivent, només li queda desaparèixer –que és el que fa la Laia, que se’n va abans que sortim del local.

De camí cap al bar en Roger m’explica d’on surt el nom del carrer: «Aquí hi treballaven i hi vivien els enginyers francesos quan es va celebrar l’exposició universal de 1929». «És sobretot conegut per això però també perquè hi ha un meublé força transitat», afegeix en Ramon. I va ser un nom gaire difícil de trobar a l’hora de titular el disc? «La veritat és que no. Tots vam estar d’acord de seguida» (Pepe) «És que a Cabo sempre intentem prendre les decisions per consens» (Ramon) «Sí: per això, amb el primer disc, com que no acabàvem d’estar d’acord amb cap dels títols proposats al final ho vam deixar estar. D’aquí que el nostre debut es digui Cabo San Roque...» (Roger). Quan els hi comento que el so del nou disc em sembla més afilat que en l’anterior hi estan d’acord: «Som conscients que musicalment ens hem anat endurint. No ens agrada massa que ens considerin com a simple anècdota i com a grup original, i amb aquest disc segurament hem superat aquest nivell» (Ramon). «La nostra música té un rerefons punk que no es pot oblidar: toquem amb instruments no versàtils dels quals n’ignorem la tècnica» (Roger). «A més, la nostra actitud dalt de l’escenari consisteix en convertir el nostre ordre en un caos sonor que faci pensar a la gent: això deu ser molt fàcil de tocar» (Pepe). Llavors em ve al cap una imatge del seu local d’assaig, aparentment desordenat. «Nosaltres sabem on és cada cosa, igual que quan toquem una cançó», aclareix en Ramon, que deixa amablement que en Roger i en Pepe m’expliquin com neix una cançó dels Cabo San Roque. Els set membres van provant coses amb algun dels molts instruments que viuen al local fins que algú s’apunta a complementar un so que li ha agradat. Si poden transmetre als altres membres del grup la «pel·lícula» que els hi ha vingut al cap en escoltar aquella melodia, la pilota sonora es va fent gran i pot acabar-se convertint en «Acapulco» o «El joc de les cadires». Amb aquesta manera tan particular de donar llum –musicalment parlant– no m’estranya gens que a «20% de poliamida» parlin de la pèrdua d’una cançó.

Publicat a Mondosonoro (2006)

5.2.10

Craig Clevenger - Manual del contorsionista (Alpha Decay, 2009)

Manual del contorsionista, primera de les dues noveŀles que Craig Clevenger (Dallas, 1964) ha publicat fins ara, comença amb l’enumeració de les sis sobredosis amb diversos analgèsics que en un lapse de dos anys han portat el protagonista, John Dolan Vincent, a l’hospital. L’afició principal de John no és tastar totes les combinacions disponibles de codeïna, oxicodona, petidina i paracetamol, sinó el canvi constant d’identitat. “De petit vaig veure un paio a la televisió que doblegava el cos i es retorçava fins que es quedava fet un cabdell a dins d’una capsa de la mida d’un sarró. S’hi va quedar dues hores, com si no li calgués respirar”.

John, que en la situació present es fa dir Daniel Fletcher, se sent identificat amb la figura del contorsionista, perquè el procés de creació d’una nova identitat passa per metamorfosis diverses, no únicament la nominal sinó, sobretot, les diverses burocràcies familiars, laborals i bancàries que cal inventar-se de forma versemblant per poder seguir fent empassant les seves mentides a personatges com el psiquiatre que se l’estudia durant l’estada al Queen of Angels Hollywood Presbyterian Hospital on John/Daniel ha anat a parar després de l’últim abús de fàrmacs, aquesta vegada de carisoprodol. A partir d’una sèrie de converses amb el doctor, combinades amb flashbacks contundents, sempre a un ritme accelerat –frase curta, diàlegs directes i plens de revolts inesperats–, anem coneixent de forma molt dosificada els motius pels quals John Dolan Vincent necessita reinventar-se contínuament: hi acabem trobant un personatge intel·ligent, amb un talent insòlit per les matemàtiques, amb una parella que també té doble nom, que fuig d’un passat ple d’equívocs.



‘Neo-noir meets Freud’
Des de l’aparició de Manual del contorsionista l’any 2002, les obres de Clevenger han estat catalogades de thrillers punk i de neonoir, mutacions de la novel·la negra que actualitzen, distorsionen i amplien alguns dels clixés fonamentals del gènere (l’antiheroi en una situació límit, els baixos fons de la societat, la brutícia ambiental i moral, els esclats de violència).
Clevenger destaca, entre les seves influències, a James Ellroy, Jim Thompson, James M. Cain i algun clàssic com Edgar A. Poe i Italo Calvino; hi podríem afegir Chuck Palahniuk, Bret Easton Ellis i –per sinèrgia mèdica– Josh Bazell. “Res del que escric és autobiogràfic”, ha declarat. “A l’ordinador hi tinc enganxada una nota on hi ha escrit: ‘Aquest és l’últim llibre que escriuràs’. No és res que faci servir per motivar-me. Tinc clar que no tinc cap carrera: el que tinc al cap és únicament una última novel·la, per tant, me n’he de sortir tan bé com pugui”.

Publicat a Time Out Barcelona (101, 14–20 de gener del 2010)

4.2.10

Francesc Miralles - amor en minúscula (Amsterdam, 2010)

Ja fa deu anys que Francesc Miralles viu únicament d’escriure, i de moment, no es pot queixar: algunes de les seves noveŀles estan traduïdes a una desena d’idiomes i fa uns mesos va guanyar, amb Àlex Rovira, l’última edició del premi de novel·la Ciudad de Torrevieja, un dels més generosos econòmicament (el primer premi és de 360.000 €). “Amb L’última resposta volíem divulgar una sèrie de continguts filosòfics i científics. La novel·la té elements del thriller però també ofereix una visió de la psicologia i l’espiritualitat”, ens comenta en Francesc en un dels bars que té més a prop de casa i on el podem trobar amb certa freqüència, La Fourmi. El coautor de L’última resposta (Edicions 62/Plaza y Janés) parla dels seus llibres irradiant tranquil·litat i modèstia. Assegut davant nostre, afable i soŀlícit –allarga el braç constantment per tancar la porta del bar cada vegada que hi entra un client despistat– , ens costa imaginar-nos-el proferint una mala paraula, o enfadant-se amb algú. Potser això passa perquè ha trobat el seu lloc, i és relativament feliç: abans d’això, Miralles va començar les carreres de periodisme i filologia anglesa –que va deixar per fer filologia alemanya–, va treballar en una editorial i, després de decidir que no treballaria mai més en una oficina va començar a publicar noveŀles. “Abans d’escriure per adults vaig començar amb el que se’n diu ‘novel·la juvenil’, vaig escriure amb pseudònim –i vaig fer de negre literari– fins que la Marisa Tonezzer i la Teresa González, d’Ediciones B, em van encarregar una novel·la sobre la solitud, que és un dels temes fonamentals de la novel·la moderna. El punt de partida del llibre –que es diria amor en minúscula– era molt genèric, i durant la conversa vam descobrir que compartíem el fanatisme pels gats. És per aquest motiu que el desencadenant de la sèrie d’esdeveniments que li passen a en Samuel, protagonista de la novel·la, és precisament un gat, en Mishima”.


Amor i viatges
“Des que va sortir en castellà el 2006, aquesta novel·la s’ha traduït a nou idiomes: alemany, francès, coreà, serbi, portuguès... faltava que sortís en català, i era important, per a mi, perquè tinc lectors que tot el que han llegit meu és en català, i aquest llibre els hi faltava”. D’entre la seva producció, diversificada entre noveŀles per a un públic majoritàriament juvenil, thrillers i obres de no-ficció (El laberint de la felicitat, escrita amb Àlex Rovira, ha estat traduïda a dotze idiomes) hi ha un tipus de novel·les molt més personals, com és el cas d’amor en minúscula: “M’interessa molt la novel·la d’amor, cosa que no vol dir romàntica. L’amor és el que fa rutllar el món i desencadena moltes històries: en el moment de la seducció és quan hem de ser més enginyosos, i les converses que tenen tenen lloc llavors són molt interessants. Per altra banda, quan escric un thriller que m’han encarregat, m’agrada fer viatjar el lector per llocs on he estat. He estat a tots els llocs que apareixen als llibres –hotels, restaurants i bars: només hi ha un lloc on no he anat, i és Carrizoso, localitat de Nou Mèxic que apareix a L’última resposta”.

Publicat a Time Out Barcelona (102, 21–27 de gener del 2010)

3.2.10

Manual d'enemics invisibles


El nou llibre del doctor Salvador Macip comença apeŀlant a la nostra invulnerabilitat. Hem estat capaços d’escapar dels nostres depredadors i d’ocupar amb èxit tots els ecosistemes però no hem pogut acabar amb els enemics invisibles: bacteris, virus i fongs. “Estem immersos en una batalla contra un exèrcit tan poderós que, si es donessin les condicions adequades, podria eliminar la nostra raça en qüestió de mesos”, escriu Macip, a qui trobem gairebé sense veu un vespre, el quart de promoció des que ha arribat de Leicester, on dirigeix el Laboratori de Mecanismes de Mort Ceŀlular. “Al laboratori hi tinc un armari ple de virus”, ens comenta Macip de seguida, que fa un any llarg que treballa en Les grans epidèmies modernes amb una triple voluntat: “Aconseguir ser el més objectiu possible, donar informacions com més completes millor i fer un llibre que pugui llegir tothom, perquè els científics, de vegades, no sabem explicar-nos prou bé”.
Abans d’interessar-se per la divulgació científica amb Immortals, sans i perfectes (Edicions 62, 2008), Macip va publicar dues noveŀles i un recull de contes (la tercera novel·la apareixerà a finals d’aquest any).


“Get a grip”
“Vaig plantejar d’escriure el llibre mesos abans de la pandèmia de grip, i el fet que la grip sigui la primera de les quatre grans epidèmies modernes que hi apareixen ve donat perquè ja fa anys que es pensava que sortiria una nova grip”. Finalment, però, l’anomenada grip nova no ha estat tan devastadora com es temia. “S’han donat informacions molt variades que han contribuït a crear un estat de confusió: fins i tot s’ha arribat a creure que era una estratègia dels laboratoris per vendre la vacuna. A mi em sembla que val més pecar en excés de prevenció que no pas rebre’n les conseqüències”.
Fa uns anys, quan Macip investigava el càncer a l’hospital Mount Sinai de Nova York, un virus fins llavors desconegut al món occidental, el West Nile Virus, va aparèixer entre els novaiorquesos: el 1999 hi va haver 62 casos greus i 7 morts a la ciutat. “Es va viure una situació de pànic. Les autoritats recomanaven no anar al Central Park a partir del vespre, perquè no els piqués el mosquit que transmetia la malaltia, i cada nit passaven camions blancs que deixaven anar un fum blanc, insecticida, segurament més tòxic que la pròpia malaltia”.

Epidèmies i malalties oblidades
Les altres tres grans epidèmies dels últims anys que desenvolupa Macip són la sida, la tuberculosi i la malària. “Hem d’aprofitar la revifalla de l’interès per part dels països rics per seguir estudiant fàrmacs contra la tuberculosi o la sida. De tuberculosi n’ha aparegut un nou tipus que és resistent als fàrmacs dels quals es disposa, i l’OMS ha alertat que aquesta malaltia pot ser de les més importants al segle XXI. Pel que fa a la sida, darrerament està oblidada, però la medicació actual només aconsegueix tenir-la sota control, no eliminar-la. El cas de la malària, que afecta sobretot a països africans, és una de les epidèmies més importants: cada any se n’infecten entre 350 i 500 milions de persones, i hi ha estudis que demostren que cada trenta anys mor una persona a causa d’aquesta malaltia”.

Publicat a Time Out Barcelona (102, 21–27 de gener del 2010)

1.2.10

"Mi disco favorito de Suede es la recopilación de caras B"

Brett Anderson quedó harto del rock’n’roll después de más de 10 años al frente de Suede y el proyecto fugaz The Tears. En su primer disco en solitario, aparecido en la primavera del 2007, Anderson apostaba por un sonido acústico y preciosista –azúcar en forma de arreglos de cuerda– que en Wilderness, su segunda entrega, apuesta por instrumentaciones mínimas que acompañan a su voz, que tras dos discos poco inspirados recupera su buena forma.

"The killing of a flashboy..."


“Cuando me planteé empezar mi carrera en solitario, tenía muy claro que quería dar la espalda al sonido y la escena rock que hasta entonces me había acompañado. Quería escapar del alternative mainstream donde estaba encasillado gracias al éxito de los primeros discos de Suede…” Seis años después de A New Morning (Columbia, 02) último disco de estudio de su proyecto más conocido, Anderson quiso distanciarse del glam-pop de Suede con su debut homónimo, del cual Wilderness (Drowned in sound, 08) es su continuación llevada a la apuesta esencialista de acompañar su voz a lo largo de todo el disco de únicamente una guitarra, un piano y un cello. “Wilderness es mi disco más arriesgado, porque nunca antes había compuesto un álbum entero y porque por primera vez soy yo quien toca la guitarra y el piano… Quería buscar mi lado más espontáneo e intimista”.

Como es habitual cada vez que publica nuevo disco, Anderson está especialmente orgulloso de sus nuevas canciones. Pero esta vez asegura que su felicidad se debe a un motivo especial: “Creo que después de escribir e interpretar muchas canciones, finalmente he encontrado mi sonido. Las nueve canciones de Wilderness son Brett Anderson en estado puro. En el mundo del pop, el reto más difícil es llegar a poder hacer algo que únicamente tú puedes hacer…” La primera ocasión en que Anderson probó su nuevo formato –que en escena se reduce a él y la violonchelista Amy Langley– fue a finales del 2007 en un teatro de Londres, ciudad que para el ex vocalista de Suede ha sido fuente de inspiración y de todo tipo de experiencias desde que cambiara Haywards Heath por la capital inglesa a finales de los 80. “Llegué a Londres en plena adolescencia, y como outsider viví todo tipo de experiencias nuevas y al límite que me inspiraron para mis primeros discos con Suede. Londres es una bestia enorme, extraña y agresiva que solamente se aprende a dominar con mucho tiempo y paciencia. Ahora me siento mucho mejor, en la ciudad, y es la única parte del mundo donde realmente estoy en equilibrio. A lo largo de los años he cambiado mucho y he aprendido a aceptar el día a día con mucha más tranquilidad”.

Sci-fi lullabies: Antoine de Saint-Exupéry meets J.G. Ballard


Si en el terreno personal el Brett Anderson actual ha encontrado un camino estable, sus nuevas canciones exploran sentimientos al límite, desengaños (y un poco de esperanza) para entregar un disco “sobre la dinámica de las relaciones humanas”, capaz de “conservar el mismo estado de ánimo”. Reflexivo, emotivo y pesimista, Anderson nos recuerda que ya en Suede se sentía atraído por el lado menos soleado de la existencia:“Algunas canciones de Dog Man Star o del primer disco de Suede como ‘Sleeping Pills’ o ‘Pantomime Horse’ ya apuntan en la línea de Wilderness. Actualmente, mi disco favorito de Suede es la recopilación de caras B Sci-Fi Lullabies, lleno de grandes canciones que en su momento quedaron fuera de nuestros discos injustamente”. Anderson, que ha dejado de creer en el poder seductor –y exclusivista– de la cara oculta de los singles, ha rescatado la B side de “Love is dead” para convertirla en uno de los mejores temas del álbum, “Clowns”, o ha regrabado “Back to You”, coescrita junto a Fred Ball (Pleasure) y para la cual ha contado con la seductora presencia de Emmanuelle Seigner. “Quería probar si funcionaba acústicamente, y el resultado es mejor de lo que inicialmente pensé. Emmanuelle consigue darle un toque elegante y oscuro a la canción que resulta muy convincente”. Escrito en 6 meses y grabado en 5 días, Wilderness es un disco conciso y directo donde Anderson demuestra controlar mucho mejor las distancias cortas que los excesos instrumentales de su debut. Es el disco que los fans de los Suede más melódicos estaban esperando: puede que sea demasiado breve, pero las nueve canciones que contiene brillan intensamente, con la misma fuerza decadente de “By The Sea”, “We Are The Pigs” o “The Living Dead”.

Publicat a Mondosonoro (2008)